Es divideixen en tres grans grups: les Bahames i les illes Turks i Caicos al N, les Grans Antilles al centre i les Petites Antilles al S. Les Grans Antilles són constituïdes per Cuba, Jamaica, la Hispaniola —que comprèn els estats d’Haití i de la República Dominicana—, Puerto Rico i les illes Caiman. Les Petites Antilles són formades per dos arxipèlags: les illes de Sobrevent, a l’E, i les illes de Sotavent, al S, davant la costa veneçolana.
La geografia
La geomorfologia
La majoria de les illes són els cims emergits d’un sistema de plegaments que enllacen amb els massissos de Yucatán, Guatemala i Hondures. Les Petites Antilles estan en relació amb les muntanyes de Veneçuela. A les Grans Antilles les cadenes muntanyoses sobrepassen els 2.500 m i emmarquen planes baixes al·luvials i compartimenten el relleu. El sòl ofereix senyals d’antigues activitats volcàniques. El vulcanisme ha desaparegut pràcticament a les illes grans, però no a les petites, on, el 1902, es produí la gran erupció del Mont Pelée (Martinica). Els volcans antillans són en general de tipus peleà o explosiu, no treuen laves, sinó cendra i gasos mortífers. La regió volcànica s’estén en una àrea petita, però la regió sísmica és més ampla i hi són freqüents els grans cataclismes. Les àrees de terratrèmols segueixen la direcció de les grans fosses submarines i dels plegaments orogènics. Les costes són modelades per l’activitat de coralls i madrèpores, juntament amb l’erosió marina i els efectes del vulcanisme. A les costes baixes són freqüents els maresmes i les llacunes.
El clima
El clima, tropical, es caracteritza per les fortes calors i les pluges. Les temperatures, suavitzades per la influència de la mar, tenen una mitjana per sobre dels 26°C, amb màximes de 30°C a 37°C i mínimes entre 10°C i 12°C. Hi ha dues estacions, una de plujosa, de maig a octubre, amb pluges torrencials, i una de seca, de novembre a abril. A l’estació de pluges són freqüents les calamarses. Batudes pels alisis del nord-est, a les Antilles són freqüents els ciclons tropicals. Els rius són curts i poc cabalosos a causa de les dimesions reduïdes de l’àrea i de la configuració del relleu.
La vegetació i la fauna
La vegetació natural és d’una gran riquesa a causa del clima. La selva es manté encara exuberant en àmplies regions, però, en general, ha estat molt modificada per la tala abusiva i la introducció de conreus d’altres zones, com la canya de sucre, el cafè, el cacau i el taronger. La fauna, poc variada, es troba actualment en retrocés per raó de la gran densitat de població. Les espècies de mamífers, molt primitives, són més aviat escasses, però hi ha una gran varietat d’insectes i d’ocells dels quals hi ha més de 200 espècies diferents a Cuba.
L’economia
L’economia ha passat, en conjunt, d’una acusada dependència de l’agricultura (de subsistència o dels conreus de plantació destina ta a l’exportació) a una creixent diversificació en la qual el turisme ha assolit sovint un clar predomini. N'és una excepció Haití, on l’agricultura representa un 30% del PIB i ocupa el 60% de la població activa (la majoria en règim de subsistència), en gran part a causa de l’elevada inestabilitat política que ha frenat el desenvolupament d’altres sectors. Llevat de Puerto Rico i Trinitat i Tobago, on té molt poc pes, als altres estats antillans més grans (Cuba, Jamaica, República Dominicana) l’aportació agrícola al PIB global oscil·la entre el 7% i el 12%, amb una participació de la població activa del 12%-20%, i una destacada presència de la ramaderia bovina. A les illes petites aquest sector és poc important (1%-5% del PIB). Pel que fa als conreus de plantació, predominen la canya de sucre, el cafè, el tabac, les bananes, el cacau i el sisal. La canya de sucre és el més important a causa de la facilitat de creixement i del seu gran rendiment; és cultivada fins i tot en detriment d’altres productes. L’agricultura de subsistència tradicional es basa en el moresc i la mandioca, i la pesca té un interès purament local. Els principals recursos miners són: petroli, ferro, coure, manganès (especialment a Cuba) i bauxita a Jamaica (primer productor mundial). La indústria és poc desenvolupada. Tenen relleu les manufactures tradicionals basades en la transformació de productes agrícoles (elaboració de tabac, destil·leries i alimentació en general) i el tèxtil. L’estat antillà més industrial és Puerto Rico (42% del PIB), amb la química i la maquinària elèctrica com a branques més destacades. Els serveis han assolit una creixent importància, i el turisme ha esdevingut fonamental; en alguns països com ara Antigua i Barbuda representa el 60% del PIB. La major part dels turistes procedeix dels EUA i, secundàriament, de l’Europa occidental. A les Bahames i a Barbados el govern ha promogut el sector financer mitjançant l’establiment de condicions fiscals especials (centres off-shore). En conjunt, la renda per habitant és de 2.720 $ (1999), gairebé el doble de la de l’Amèrica Central i la meitat de la de Mèxic, per bé que aquesta mitjana resulta distorsionada per Haití, que, amb una de les rendes més baixes del món, inclou una cinquena part de la població antillana. L’estat antillà més ric són les Bahames (11.900 $), si bé la seva població és molt minsa. Puerto Rico (uns 7.000 $) és un cas a part, atesa la seva condició d’estat associat als EUA.
La geografia humana
La densitat és molt elevada (157 h/km2 el 2001). Les màximes concentracions són a Barbados (624 h/2), Puerto Rico (420 h/2) i Grenada (296 h/2), i la més baixa a les Bahames (30 h/km2). Només tres ciutats superen el milió d’habitants: l’Havana, Santo Domingo i, amb l’aglomeració urbana, San Juan de Puerto Rico; una altra ciutat, Port-au-Prince, gairebé ateny el milió d’habitants, i l’aglomeració de Kingston supera els 500.000 h. El creixement de la població és, en general, elevat, però hi ha fortes disparitats segons les illes: així, el 2000, Cuba se situava molt per sota la mitjana mundial (5,4‰ davant del 13,5‰), com també Puerto Rico (7,8‰) i Trinitat i Tobago (7,3‰), mentre que els més elevats corresponien a la República Dominicana (20,5‰), Haití (17‰) i Jamaica (15‰).
A partir del segle XVI, la colonització donà lloc a una extraordinària diversitat de tipus humans. Després de l’anihilació de la població ameríndia autòctona (arauacs, caribs) per l’extermini directe, la guerra o les malalties importades pels colonitzadors, la instal·lació dels blancs fou seguida per l’arribada de negres africans, la gran majoria dels quals portats com a esclaus. El mestissatge dóna una població diversa segons les illes. A Puerto Rico el 80% de la població és blanca, mentre que a Cuba i a la República Dominicana predominen els mulats (50% i 70%, respectivament). En canvi, els negres són predominants (80%) a Jamaica o gairebé exclusius (95%) a Haití. Les llengües són, bàsicament, les dels antics colonitzadors, sobretot el castellà (Cuba, República Dominicana) i l’anglès (Jamaica, Bahames, Trinitat i Tobago, i la majoria dels arxipèlags menors; a Puerto Rico és molt estès el bilingüisme anglès-castellà). A Haití, el francès ha donat lloc a un crioll molt diferenciat (situació que, en un grau menys accentuat, també es dóna en diversos parlars antillans castellans, anglesos i, a les Antilles Neerlandeses, amb l’holandès), el qual ha esdevingut llengua oficial, al costat del francès estàndard. La majoria de la població és catòlica, però el protestantisme hi té un gran pes, especialment als estats anglòfons, i existeix una important presència de rituals d’origen africà ( santería , vodú). Tret de Cuba, que des dels anys noranta ha romàs com un dels darrers estats comunistes, la resta d’estats antillans són democràcies parlamentàries. L’organització regional més important és el CARICOM (Caribbean Community and Common Market).
La història
Al moment de la colonització americana, la població de les Antilles pertanyia a dues grans famílies ètniques sud-americanes: els arauacs i els caribs. Les illes més importants foren descobertes per Colom mateix: San Salvador, Cuba i Haití al primer viatge; Dominica, Puerto Rico i Jamaica, al segon; Trinitat, al tercer, i Martinica, al quart. Els castellans les ocuparen sense lluita, excepte Puerto Rico, on els caribs, més bel·licosos que els arauacs, anihilats ben aviat, s’havien fet forts, igual que a les Petites Antilles i a part d’Haití; els caribs resistiren fins a la deportació de llurs darrers representants, al s XVII. Moltes de les illes foren ocupades per altres estats europeus: Curaçao, per Holanda (1634); Martinica i Guadalupe, per França (1635); Jamaica (1655) i Trinitat (1779), per Anglaterra. Durant el s XIX aconseguiren la independència Haití (1803), Santo Domingo (1843) i Cuba (1899), però amb l’ocupació de Puerto Rico pels EUA (1899) i el dret a la intervenció a Cuba (1901), el monopoli duaner a Haití (1905), l’adquisició de les Antilles Daneses (1917), el monopoli duaner a Cuba (1923) i l’adquisició de les bases angleses a Jamaica (1940), s’instaurà en aquestes illes un clar predomini dels EUA, del qual només Cuba quedà exclosa amb el règim revolucionari instaurat el 1959. Posteriorment accediren a la independència Trinitat i Tobago (1962), Jamaica (1962), Barbados (1966), Bahames (1973), Grenada (1974), Dominica (1978), Saint Lucia (1979), Saint Vincent i les Grenadines (1979), Antigua i Barbuda (1981) i Saint Christopher i Nevis (1983). Això i la formació del CARICOM han impulsat la importància econòmica i política de l’arxipèlag, que, des de l’adhesió de Cuba al bloc soviètic, es convertí en un dels escenaris de la guerra freda, amb episodis de tensió com la crisi dels míssils (1962) o la invasió nord-americana de Grenada (1983). Després de l’esfondrament del bloc soviètic (1991), el règim comunista de Fidel Castro ha estat objecte d’intenses pressions per part dels EUA, que, juntament amb el descontentament intern per la manca de llibertats i les deficients condicions de vida, en comprometen la continuïtat. Un altre focus de tensió se situa a Haití, on, malgrat l’enderrocament el 1986 de la dictadura corrupta i ferotgement repressiva instaurada per F.Duvalier (1954), hom no ha pogut superar una inestabilitat crònica que manté aquest país entre els més pobres del món.