Situació i presentació
El municipi de les Bordes, de 21,44 km2 d’extensió, s’estén en una bona part a ltesquerra de la Garona i als vessants també esquerres del Joèu; el curs d’aquest riu forma gairebé tot el límit E amb el terme de Viella, amb el qual també termeneja el municipi de les Bordes pel sector meridional. Les Bordes confronta al N amb el municipi de Vilamòs i a l’W amb el municipi francès de Luchon.
L’àmbit geogràfic del municipi s’estén dins els límits següents: des del tuc d’Era Escaleta (2.457 m), a l’extrem SW, el termenal va vers llevant, fronterer amb Viella, en línia recta fins a arribar al Joèu. Des d’aquest punt el termenal agafa la direcció N-NE seguint el curs del riu, del qual no se separa fins a la font d’Es Penedits. Travessa el barranc de Gèles, afluent per la dreta del Joèu, i continua en direcció N fins travessar la Garona. Ja al límit amb el terme de Vilamòs, pren la direcció de ponent passant per Era Losèra per damunt dels pobles de Begòs, Benòs i Arró, entorn la cota dels 1 000 m. Travessa el barranc d’Arró i pren la direcció S i torna a travessar la Garona, riu que segueix en un curt tram. Agafa de nou la direcció SW seguint el barranc d’Es Arrigüelets fins a la capçalera, on gira en direcció NW fins arribar a la capçalera del barranc d’Era Coma deth Calhau, on el termenal s’inclina vers el SW fins a migdia de Montagut (2.146 m). Des d’ací forma límit amb França seguint la direcció S pel pas d’Arró (2.116 m) passant pel tuc de Campsaure (2.133 m), i continuant vers el S per Poilanèr (2.219 m), el tuc de Ribassetes, el Tuc Ròi (2.141 m), el tuc de Planèro i el d’Era Monjòia (2.150 m), fins a arribar de nou al tuc d’Era Escaleta, després de remuntar la línia de crestes del serrat d’Es Crabiròus o d’Es Crabiders.
Al centre del territori s’aixeca el tuc d’Era Entecada (2.267 m) del qual davallen el Lauet de Simona i el barranc d’Es Garrades, que desguassa al Joèu per l’esquerra, a tocar del nucli de les Bordes. A la capçalera, i també per l’esquerra, el Joèu rep les aigües del barranc de Satronca i del d’Aubèrt.
El terme comprèn els pobles de les Bordes, cap municipal, Benòs, Begòs i Arró. A ponent hi ha un petit sector del municipi de Vilamòs, l’enclavament d’Es Cabanes dera Montanha, al sector on es troba el pas de Vilamòs, entre el tuc de Campsaure i Poilanèr. L’eix principal de comunicació és la carretera N-230, que segueix la dreta de la Garona i de la qual surten diferents ramals que porten als diversos nuclis del terme.
La població
El municipi de les Bordes és de formació moderna. Al segle XIX el poble de Benòs havia estat el cap del municipi. En el cens de vers el 1292 no consten els focs del poble, però sí 20 hospitia o cases. El 1613 tenia 12 veïns i a mitjan segle XIX, segons Madoz, 16 cases (quatre de tancades). El 1900 tenia 13 cases habitades i uns 56 h. La població de Begòs ha seguit un procés similar a la de Benòs: 20 hospitia o cases el 1292, 12 veïns el 1613, 10 cases a mitjan segle XIX. El 1900 tenia 7 cases habitades amb 38 h. I finalment hom estima que el 1292 el poble d’Arró devia tenir unes 10 cases o hospitia (tot el terçó de Lairissa tenia 115 focs), el 1613 tenia 10 veïns, en el cens de 1787, constava amb 98 h., i tenia 90 h. el 1900 (23 cases). Així doncs, el 1292 el terme de les Bordes comptava amb 50 focs: 20 de Benòs, 20 de Begòs i 10 focs d’Arró.
Posteriorment el nucli de les Bordes passà a ser el cap de municipi. La població es formà a partir del segle XVIII prop de les restes de l’antic Castell-lleó (Castèth Leon). Tots els nuclis de població havien format part del terçó de Bossost, inicialment dit també de Lairissa (Lairiça, 1280) i després del segle XVII Irissa (Iriça).
La població conjunta del municipi assolí un màxim el 1860 amb 876 h., però baixà molt aviat: 503 h el 1887, 446 h el 1900. S’estabilitzà els primers anys del segle XX (473 h. el 1910, 390 h. el 1920), després de la guerra civil de 1936-39 havia baixat a 297 h (1940), però tingué un espectacular augment (635 h. el 1950), que no es mantingué en les dècades posteriors: 502 h. el 1960, 205 h. el 1970 i 167 h. el 1981. Al llarg de la dècada de 1980 es constatà un sensible augment de la població, que s‘ha mantingut fins els primers anys del segle XXI. L’any 2001 es comptabilitzaren 209 h. i el 2005 s’arribà a 235 h.
L’economia
La població activa de les Bordes es concentra principalment en el sector serveis i en la indústria, mentre que les activitats agràries tenen poca incidència. Cal destacar que la major part d’aquesta població treballa fora del municipi, especialment a Viella i Salardú.
Pel que fa a les terres del municipi hi ha un clar aprofitament dels recursos forestals i de les pastures permanents, en canvi, les terres llaurades han anat desapareixent.
El municipi de les Bordes té dins el seu terme diverses muntanyes d’utilitat pública. La dita d’Es Bordasses e eth Bosquet pertany al poble d’Arró, la d’Eth Còth de Ròies e Saspòdos pertany al poble d’Aubèrt i prop seu, al collet d’Era Monjòia, fronterer amb França, hi ha un sector de terreny considerat tradicionalment neutral, en el qual cap persona, ni tan sols contrabandista, no podia ser detingut per gendarmes ni carrabiners. La muntanya anomenada d’Era Cometa pertany al poble de Vilac. La dita d’Es Còrtes e Boisheta és condomini dels pobles de Benòs i Begòs. La d’Era Montanheta d’Arró pertany a Arró i té servitud de pas pels camins existents. La dita d’Era Montanheta Rasa pertany a Arró. La de Sanglo, o Sapertega e Solana, és condomini de les Bordes, Benòs i Begòs i té diverses servituds (pas pels camins existents, dret d’abeurar en una font per al bestiar que pastura a la d’Era Cometa, dret de pastures del bestiar d’Arró a la partida Eth Bom fins al barranc d’Era Entecada). El bestiar de les Bordes, Vilamòs, Arró i Arres té dret de pasturar en territori francès en els llocs anomenats pales de Campsaure i de Romingau, i el de les Bordes pot anar, a més, a abeurar als coms de Romingau sobre l’Espitau de França. La muntanya de Sartigon és condomini dels pobles de Vilac, Aubèrt i les Bordes, i Benòs (aquests tres amb un percentatge del 50%). L’anomenada de Satronca és condomini de Betlan, Aubèrt i Vilac; una petita part de les hectàrees són de l’enclavament que correspon a l’ermita i antic hospital d’Era Artiga de Lin, proper al conegut lloc de la font d’Eth Gresilhon.
A la vora de la Garona, aigua amunt de Benòs, hi ha la central hidroelèctrica de Benòs, que funciona amb tres salts: el salt dit de Benòs, de 101,7 m d’alçada, rep l’aigua de la Garona presa a Mijaran per un canal en túnel de 6,25 km de llarg i té 16 m3/s de cabal, el dit de Varradòs pren l’aigua del riu de Varradòs, té una alçada de 596 m, una llargada de canals de 5,5 km i un cabal de 3,2 m3/s; el dit salt del Joèu rep l’aigua del Joèu, té 498 m d’alçada, 5km de canals i un cabal de 4,9 m3/s.
Pel que fa als serveis bàsics, el terme depén del cap comarcal. El poble de les Bordes alberga els únics establiments de restauració del municipi.
El poble de les Bordes
Vista parcial de les Bordes
© Fototeca.cat
El poble de les Bordes (179 h el 2005) es troba a 852 m d’altitud, a l’esquerra de la Garona, abans de l’aiguabarreig d’aquesta amb el Joèu, dominat per un esperó rocós al NW, on hi havia Castell-lleó, i també per Grincha de Sèrra per llevant (1.004 m). Un curt ramal el comunica amb la N-230. Inicialment en aquest lloc hi havia unes bordes dels pobles de Benòs i Begòs i amb les pedres del castell (abandonat i destruït des del 1719) es bastiren algunes cases i l’església.
L’església parroquial d’Era Mare de Diu deth Roser fou bastida el 1806 sobre una de més petita, anterior, i fou sufragània de la de Benòs fins el 1810. Té una sola nau, volta d’aresta i presbiteri format per tres arcs de mig punt, sostinguts per pilars circulars. El campanar és de torre quadrada. A la porta de migdia hi ha encastada una llosa de pedra provinent d’un sarcòfag del segle XV de Castell-lleó amb la figura jacent, molt esquemàtica, d’un cavaller amb cota i espasa i en posició orant amb una llegenda en llatí amb el seu nom (Steph. de Merriaco). Hom celebra la festa major el dia 8 de setembre.
Altres indrets del terme
Benòs, Begòs i Arró
El poble de Benòs (15 h el 2005) es troba a la dreta de la Garona, més a llevant que les Bordes, a tocar de la carretera N-230. És presidit per l’església parroquial de Sant Martin, d’origen romànic, si bé resta poca cosa de la fàbrica primitiva. L’església té planta rectangular i una nau amb volta de mig punt, amb naus laterals afegides al segle XVI, de tres trams amb arcs formers i torals. Conserva una creu processional d’argent sobredaurat similar a d’altres de la Vall. Cal anomenar, també, la capella sense culte de Sant Joan. La festa major és el dia 24 de juny, per Sant Joan.
El poble de Begòs (16 h el 2005) es troba enlairat sobre la dreta de la Garona a 1 009 m, més a llevant, i s’hi accedeix pel mateix ramal de la N-230. L’església parroquial de Sant Ròc o de la Santa Creu és d’origen romànic, molt petita, i d’una nau dividida en tres trams per arcs torals que sostenen una volta apuntada. Al segle XIV li foren afegides dues capelles laterals i des de llavors la planta té forma de creu grega. Es conserven algunes escultures del segle XVII, policromades, d’estil molt popular, i les piques beneitera i baptismal són de marbre, d’època romànica. Entre els edificis civils del nucli sobresurt la Casa Socasau, amb un cert aire de casa fortificada (torres quadrades amb cobertes punxegudes, finestres treballades amb escuts i voladissos). La casa fou propietat del general Socasau, que acompanyà Alfons XIII en la seva visita a la Vall d’Aran el 1924. Hom fa festa per Sant Roc (16 d’agost). També se celebra la festa de la Santa Creu el dia 3 de maig.
El poble d’Arró (25 h el 2005), també dit Derror, Error, Baor, Ro i Ror en documents medievals, es troba també als vessants de la dreta de la Garona, a 930 m d’altitud, a l’extrem NW del terme, prop del barranc d’Arró, unit per un ramal a la N-230. L’església parroquial de Sant Martin també és d’origen romànic, però desfigurada per les reformes. Té una sola nau, capelles laterals, volta de mig punt, presbiteri emmarcat per un arc de mig punt i volta d’aresta, campanar de planta quadrada a l’W i octagonal a la part superior. A l’interior té algunes talles policromades del segle XVII i una creu processional d’argent sobredaurat. Hom celebra la festa major per Sant Agustí, el dia 28 d’agost i Sant Martí, el dia 11 de novembre.
La fortalesa de Castell-lleó
La fortalesa de Castell-lleó (Castèth Leon), en el penyal al NW del poble de les Bordes que domina l’aiguabarreig del Jòeu i la Garona, fou una de les més importants d’aquest sector dels Pirineus. El pla més antic conservat és del segle XVI i es troba a l’Archivo de Simancas. Se’n coneixen d’altres de més moderns, com el fet per un enginyer del duc de Noailles, que inspeccionà fins el glacis de la plaça el 1691 (el més modern és de poc abans de la seva demolició el 1719).
El conjunt formava un polígon irregular de sis costats. Segons J. F. de Gràcia, tenia la porta principal a llevant, defensada per la torre d’Era Campana, que amb les de Santa Bàrbara, de Sant Jaume i unes altres dues defensaven les muralles. La torre mestra es trobava al bell mig dels cinc torricons i davant la plaça d’armes.
Consta que aquest castell fou bastit inicialment per les hosts del senescal de Tolosa Eustaqui de Beaumarchais poc després d’ocupar l’Aran el 1283. Fou residència dels governadors francesos de la Vall (1283-98), dels lloctinents del rei de Mallorca durant el segrest (1298-1313) i dels governadors reials quan retornà a la corona catalanoaragonesa fins al segle XVII. Serví de presó per als criminals de la Vall (prop seu hi ha l’indret dit Es Horques, on eren ajusticiats els condemnats). En 1318-20 Jaume II hi feu fer treballs de fortificació i de nou el 1589 es fortificà de cara a les modernes tècniques d’artilleria, essent capità Miquel Ferrer.
El 1641 tenia 50 homes i 6 oficials de guarnició. Durant la guerra dels Segadors fou ocupat per tropes castellanes (1641), però amb l’arribada de les tropes de la Generalitat comandades per Josep de Margarit, aquest assetjà el castell, que capitulà el 20 d’abril de 1643. El 1688 l’enginyer Thierry parla d’una guarnició de 30 homes.
Durant la guerra de Successió fou ocupat inicialment per les tropes franceses i recuperat el 1706 pels austriacistes. Més endavant, com a resultat de la política d’Alberoni, el ministre de Felip V, contrària als pactes estipulats en el tractat d’Utrecht, en l’anomenada guerra de la Quàdruple Aliança, la Vall fou envaïda, per indicació de Berwick, per les tropes del mariscal del camp Bonas, que entrà amb set batallons i s’apoderà de Castell-lleó després de 15 dies d’aferrissada resistència (del 30 de maig al 12 de juny de 1719) dirigida pel baró de Les, governador de la Vall, que fou internat a França. Aleshores el castell fou cremat i destruït, i a partir d’ací s’anà formant la població de les Bordes. El 1755 es feren gestions per a reedificar la fortalesa, però, no es dugué a terme el projecte i no resta cap vestigi del castell.
El santuari d’Era Artiga de Lin
Des de les Bordes surt, seguint el Joèu primer per l’esquerra i, després del pont de Gèles, per la dreta, la pista que condueix aigua amunt del riu per la magnífica vall d’Era Artiga de Lin, en bona part (vessants de ponent) del terme de les Bordes.
Prop del límit amb el terme de Viella hi ha les restes de l’antic santuari i refugi d’Era Artiga de Lin, pertinença dels pobles de Vilac, Aubèrt i Betlan. Els edificis de l’ermita i hostaleria foren derruïts. Hom hi celebra un aplec el tercer diumenge de juny. El refugi forestal i la font d’Era Artiga són ja dins el terme veí de Viella, més a migdia.
L’indret, molt apreciat per excursionistes i pel turisme estiuenc, havia estat un dels punts de partida per a escalar el massís de la Maladeta. Prop de l’antiga ermita, aigua amunt del Jòeu, hi ha la font d’Eth Gresilhon, ben agençada.