les Borges Blanques

les Borges d’Urgell (ant.)

Els porxos de la Plaça Major de les Borges Blanques, al nucli antic de la ciutat

© Arxiu Fototeca.cat

Municipi i cap de comarca de les Garrigues.

Situació i presentació

El terme municipal de les Borges Blanques, de 61,59 km2 d’extensió, és centrat per la ciutat que constitueix el cap comarcal de les Garrigues. Limita amb els termes de Cervià de les Garrigues (SW), l’Albi (SE), Vinaixa (SE), la Floresta (E), Arbeca (NE), Puiggròs (N) i Juneda (N i W). Comprèn, a més de la ciutat de les Borges Blanques, l’únic nucli de població agrupada, el santuari de Sant Salvador i l’enclavament del Masroig, de poblament disseminat. Alguns arabistes han identificat el nom de les Borges com un equivalent àrab de “torres”, i la presència a la zona d’abundants pedreres de materials calcaris sembla confirmar que al nom de les Borges —degut al del castell— s’afegí el determinatiu de Blanques després de la repoblació del lloc.

El terme s’estén pel sector septentrional de la comarca, a la zona de contacte entre la plana regada pel canal d’Urgell, al N, i els altiplans de la Depressió Central, al S, ja dins el característic paisatge garriguenc de secà. El territori és drenat pels barrancs de les Comes de Vinaixa, d’Estiràs i de Puigpelat, que davallen del sector muntanyós meridional (els Bessons, els Marquesos), darrers contraforts de la serra de la Llena, amb una vegetació natural molt degradada formada per matolls, i regat al sector septentrional pel canal d’Urgell i el torrent de la Femosa. Els llocs de més interès paisatgístic són el santuari de Sant Salvador, la Font Vella, les Roques, el passeig del Terrall i les voreres del canal. Al municipi es troben 85,4 ha que formen part de l’espai d’interès natural dels Bessons.

El municipi de les Borges Blanques centra una complexa xarxa de comunicacions. La carretera estatal N-240 travessa el terme, tot vorejant la ciutat, en direcció SE-NW, i modernament l’autopista de l’Ebre AP-2 (amb un accés que comunica amb les Borges) corre gairebé paral·lela uns 2 km a la seva esquerra. La carretera procedent de Flix i que enllaça amb la N-II a Bellpuig d’Urgell, travessa el sector septentrional del terme i voreja la ciutat. Les carreteres locals més importants són les que comuniquen les Borges Blanques amb l’Espluga Calba i Tarrés, amb Cervià de les Garrigues i amb Mollerussa.

Antiga premsa d’oli al parc del Terrall, a la ciutat de les Borges Blanques

© Arxiu Fototeca.cat

Totes aquestes carreteres es troben a la ciutat, llevat de l’autopista. Malgrat la presència d’eixos viaris importants, les Borges Blanques no es presenta com un centre actiu de comunicacions respecte de la resta del Principat, encara que sí que ho és amb relació a les Garrigues. Les Borges té estació ferroviària al N de la ciutat, en la qual tenen parada dues línies: la de Barcelona-Valls-Lleida i la de Barcelona-Lleida-Saragossa. Pel terme municipal de les Borges Blanques hi passa el tren d’alta velocitat Lleida-Barcelona.

La població

Les primeres dades conegudes sobre la població (borgencs) es remunten a mitjan segle XIV, en què se sap que els estralls de la Pesta Negra havien deixat la població reduïda a 20 famílies. La recuperació fou, però, força important, ja que el 1378, any en què el cens és expressat en focs, la ciutat en tenia 86. La guerra contra Joan II representà un moment crític per a la ciutat, encara que les Borges superaren aquesta crisi amb més rapidesa que la mateixa ciutat de Lleida i així, mentre que el 1420 aquesta ciutat tenia 1 300 focs i les Borges Blanques 83, el 1497 Lleida havia baixat a 747 focs i les Borges havien passat a 101 cases o focs. La pesta del 1491 havia afectat la vila, no els Castellots, i en el fogatjament del 1515 les dues poblacions sumaven 95 focs. En canvi, hi hagué un reviscolament posterior i el 1553 hom estimava la població en 119 focs. El 1618 la vila tenia només 95 focs, menys que en el fogatjament del 1553; al començament del segle XVIII, el 1718, només 468 h (que no representen gaire més dels que hi devia haver el 1553), i era una població una mica menys poblada que Arbeca (546 h aleshores). Passà a 1.700 h el 1787 (tant el cens del 1718 com el del 1787 comprenen la població de la Floresta, aleshores integrada, però escassa).

L’augment fou encara important fins a mitjan segle XIX, amb 3.346 h el 1857 i 3.408 h el 1860, i des d’aleshores continuà més modest, fins als 4.254 h del 1900. La població restà pràcticament estacionària al voltant dels 4.500 h els anys vint i trenta, però la guerra civil de 1936-39 comportà la seva davallada (4.240 h el 1940). La recuperació fou relativament ràpida fins el 1950 (4.849 h), però d’aleshores ençà el progrés ha estat lent: 5.086 h el 1960, 4.991 h el 1970, 5.045 h el 1975, 5.174 h el 1981, 5.089 h el 1991, 5.143 h el 2001 i 5.519 h el 2005.

Situada en un eix econòmic poc dinàmic i dins d’una comarca amb una forta tendència al despoblament, el creixement de les Borges Blanques està molt vinculat al despoblament general. Aquest creixement, però, ha esdevingut cada vegada més feble. Aquest fet és atribuïble tant a la baixa natalitat com a la disminució del factor migratori intracomarcal i a l’elevació de la migració vers altres punts del Principat, principalment cap a la ciutat de Lleida. L’emigració mai no ha estat gaire important, com ho demostra el fet que els anys en què Catalunya va tenir el màxim de migracions provinents de la resta de l’estat (els anys seixanta i setanta) la població de les Borges Blanques va davallar. Altrament, a partir de la fi del segle XX les Borges Blanques experimentà un notable creixement demogràfic, a causa sobretot de la immigració.

Pel que fa la distribució de la població ocupada per sectors econòmics, és destacable, d’una banda, l’augment espectacular del sector de serveis, i de l’altra, la tendència a la baixa que ha seguit, durant els darrers anys del segle XX, la població dedicada al sector primari.

L’economia

L’agricultura i la ramaderia

L’agricultura ha estat la base tradicional de l’economia al llarg dels segles. Actualment, però, pesa molt el fet de ser el cap comarcal de les Garrigues, i les Borges Blanques es va adaptant cada vegada més al seu paper de centre de serveis de la comarca. Igualment ha afectat notablement la crisi persistent del sector agrari.

Fins el 1862, data en què es va construir el canal d’Urgell, es tractava d’una agricultura de secà. Des d’aleshores, però, es va anar implantant el regadiu. Pel que fa als conreus, hi predominen els fruiters i l’olivera. Al secà han restat com a principals conreus l’olivera, l’ametller i els cereals, mentre que al regadiu domina la fruita dolça (peres i pomes). Cal esmentar que al regadiu s’ha produït, paral·lelament a la desaparició dels cereals, la introducció o l’ampliació d’altres tipus de conreus, com les oleaginoses industrials (gira-sol), les hortalisses i el farratge (alfals).

Les partides agrícoles considerades de regadiu són les de Torre-sala, el Toll de l’Olla, la Plana, Verdunes, els Rovinals i Freginals, totes pròximes a la ciutat; combinen regadiu i secà les d’Escanàs, els Colls, la Pujada, Sant Salvador, Rojals i les Planes, a uns 2 km de la ciutat; i, finalment, són de secà les d’Estiràs, el Pla de Falliver, la Coma del Pou, Coll Roig i el Roquís, a uns 3 km, i les de l’Estret, el Pla del Pepe, Comandilla i el Pla de Buscallola, a més de 3 km de les Borges. Aquesta distribució de terres quedarà notablement modificada amb l’entrada en funcionament del canal Segarra-Garrigues.

Tot i que la terra està molt més dividida al N, on domina el regadiu, a les zones de secà encara hi ha extensions molt petites de terra, la qual cosa dificulta la subsistència del pagès. A les Borges Blanques, però, l’agricultura és una activitat que cada cop es practica més a temps parcial, fet que en certa manera permet justificar tant la davallada de la població ocupada al sector com el manteniment, i fins i tot l’increment, de les terres conreades.

La majoria de les granges de les Borges Blanques es troben en explotacions agrícoles, que solen funcionar pel sistema d’integració amb les cases de pinsos o les cooperatives de la comarca o de les comarques properes. Predominen les granges de bestiar porcí. L’aviram, que havia tingut una gran importància a la meitat de la dècada del 1970, ha decaigut força els darrers anys al municipi, encara que en el conjunt de la comarca ha augmentat. El boví ha incrementat la seva presència, gràcies a la introducció progressiva de la cria de vedells i de vaques de llet. S’ha produït un important augment de les activitats apícoles. Per contra, el bestiar oví i la cuniculicultura han patit una important davallada.

La indústria

L’activitat industrial no és la principal activitat econòmica de les Borges Blanques, tot i que hi ha una important concentració respecte al conjunt de la comarca. Per a potenciar aquesta activitat, al SW del nucli urbà s’instal·là el polígon industrial les Verdunes, que disposa de més de 180.000 m2 de sòl industrial, i el de la Carretera de la Floresta, de grans indústries.

Per sectors, la indústria de les Borges Blanques es caracteritza per un predomini del sector alimentari i pel seu paper en la transformació dels productes agraris de les Garrigues. Bona prova d’això són les cooperatives agràries Pla d’Urgell, fundada el 1919, que elabora i comercialitza olis i fruita, i Sant Isidre, fundada el 1912, també d’olis (amb denominació d’origen Les Garrigues), i fruita. AGROLES (Agrupació Oleària Lleidatana) es una empresa que es dedica a la comercialització d’olis i altres productes del camp; agrupa 35 cooperatives de la província, i té la categoria de cooperativa de segon grau. Nortoliva-Companyia General d’Oli, empresa oliverera que també comercialitza l’oli de la comarca, té instal·lades algunes empreses privades dedicades a l’alimentació, com és el cas de la farinera de Francesc Cervós Moles o els Estoigs de Sucre Balsells. Cal fer esment també del sector tèxtil, que tot i que es troba en retrocés, com a la resta del Principat, encara dóna treball a un bon nombre de treballadors; en destaca l’empresa Unitex. Finalment hi ha algunes empreses dels sectors de la fusta (embalatges), metalls, maquinària agrícola, plàstics, materials de construcció, etc.

El comerç i els serveis

La vitalitat de centres terciaris propers, com Mollerussa i Lleida, atreu gran part de la influència comercial i de serveis potencials de les Borges Blanques sobre els municipis de les Garrigues. Predomina el comerç al detall, que correspon principalment al sector alimentari, químic i del tèxtil.

Una prolongació de la vida comercial són els mercats i les fires. La ciutat fa mercat el dimarts, encara que ja no té el caràcter agrari que l’havia definit anteriorment, sinó que es dedica més aviat a la venda d’articles de consum. De les antigues fires de les Borges Blanques ja només queda la Fira de l’Oli de Qualitat Verge Extra-Fira de les Garrigues, que se celebra, des del 1963, anualment al gener i està dedicada principalment a l’agricultura i a la maquinària agrícola, especialment relacionades amb l’oli.

Si bé els serveis sanitaris de la comarca són molt escassos, les Borges Blanques disposen d’un dels dos centres d’assistència primària que hi ha a les Garrigues. Aquest centre també dóna servei a tots els municipis de les anomenades Garrigues Baixes. Pel que fa a l’ensenyament, les Borges Blanques tenen dos centres d’educació secundària obligatòria, un de privat i un de públic, el darrer dels quals també imparteix cursos de batxillerat i cicles de formació professional. A més, la capital comarcal també disposa d’un Centre de Capacitació Agrària i una Escola Municipal de Música.

Com a capital de comarca té diverses entitats administratives, entre les quals es troba el Consell Comarcal de les Garrigues.

La ciutat de les Borges Blanques

Morfologia urbana

Aspecte de la Plaça Major de les Borges Blanques

© CIC-Moià

La ciutat de les Borges Blanques (304 m d’altitud) és a l’extrem septentrional del terme, a migdia del canal d’Urgell i de la línia del ferrocarril de Tarragona a Lleida, emmarcada per les sèquies derivades del canal. El nucli antic, que fou emmurallat, s’allarga des de l’església parroquial i el solar on hi hagué el castell, al lloc més pròxim al canal, fins als antics dipòsits o basses del Terrall, on es recollia l’aigua de la pluja (ara parc municipal), ja extramurs. Limiten aquest recinte els carrers del Castell Alt, de Sant Sebastià (oficialment de Marquès d’Olivart), de l’Ensenyança —ja eixample—, el Raval de Lleida i el carrer de l’Ave Maria. La muralla de la vila disposava de diversos portals, com el de Cent, el de Lleida, el d’Arbeca i el del Rosselló, a la plaça. Els edificis més interessants d’aquest sector són l’església, la plaça Major, porticada amb llindes del segle XV, cases amb elements renaixentistes i barrocs i la casa de la ciutat (antic palau del marquès d’Olivart).

Façana principal de l’església de l’Assumpció de les Borges Blanques

© CIC-Moià

L’església parroquial de l’Assumpció es bastí a la segona meitat del segle XVIII, d’estil neoclàssic, portalada ben ornamentada amb fornícules avui buides i escalinata, majestuós campanar vuitavat de tres cossos, construïda amb les pedres de l’antic temple i de l’enderrocat castell de les Borges Blanques. Al nucli antic hi ha també la capella dels Dolors (segles XVII o XVIII).

L’eixample de la vila vella, durant la primera part del segle XX, s’estengué bàsicament seguint els eixos de les carreteres vers Tarragona i Lleida i als voltants de les basses del Terrall. L’expansió més moderna envolta el conjunt de la població, amb els barris o sectors de Bellavista i lo Molí de Vent, a llevant, les Cases Barates i les Cases de la Creueta, a ponent, i les Cases de la Serreta, al SW.

El parc del Terrall, urbanitzat modernament al voltant de les antigues basses que recollien l’aigua de la pluja, és la principal zona verda de la població i centre d’activitats i d’esbarjo. Entre altres elements, el parc recull les arcades del claustre de l’antic convent barroc del Carme, enderrocat el 1974, un monument a la sardana (1980), obra de Víctor Pallarès, un monument a Francesc Macià, la família del qual era originària de la vila, i una premsa antiga d’oli, de les dites de seixantena. Prop seu hi ha la Biblioteca Popular, inaugurada el 1918.

La cultura i el folklore

Els equipaments culturals de la població cobreixen les necessitats de les Borges Blanques, tot i que resulten escassos si hom té en compte que, com a cap comarcal, hauria de centralitzar determinats serveis.

Pel que fa a la vida associativa de la població, cal destacar, dins del camp de la investigació, el Grup de Recerca Arqueològica i Històrica, a més de nombroses entitats musicals i folklòriques, d’animació popular, culturals i esportives (a la localitat hi ha l’únic centre excursionista de la comarca, el Centre Excursionista Borges-Garrigues, fundat el 1982).

El 1993 es va inaugurar el Museu d’Arqueologia, instal·lat en una de les dependències de l’ajuntament, que mostra algunes de les troballes de la comarca des del Neolític fins a l’època romana. El Parc Temàtic de l’Oli, que és situat en una masia del segle XIII, obrí les portes al públic el 1998, i mostra els diferents processos de l’elaboració de l’oli. A l’exterior, les oliveres, algunes d’elles mil·lenàries, i les premses són alguns elements més d’aquest parc.

La festa major de les Borges Blanques és el primer cap de setmana de setembre. Té lloc en honor del Santíssim i és molt típic per aquestes dates de fer orelletes. Durant aquesta festa se celebra la Cursa Nàutica de les Basses del Terrall, en el parc homònim, que consisteix a fer un recorregut amb vaixells construïts pels mateixos participants, abillats amb diferents disfresses. També cal destacar l’aplec a l’ermita de Sant Cristòfol (el dissabte més proper al 10 de juliol) i, sobretot, la festa que es fa el 6 d’agost al santuari de Sant Salvador, amb motiu de la qual se celebren un seguit d’actes lúdics i festius, com el mercat de la Ganga. Per Sant Antoni (17 de gener) se celebren els Tres Tombs. Per Corpus és tradicional guarnir alguns carrers amb catifes florals.

Altres indrets del terme

El santuari de Sant Salvador, situat uns 2 km al S de la ciutat, prop de l’autopista, és un petit edifici d’origen romànic, d’una sola nau.

Entre els antics masos esparsos pel municipi cal esmentar lo Masroig, que centra l’enclavament del Masroig (de 8,4 km2, entre Juneda i Castelldans, és format, entre altres grans explotacions, per l’Illa dels Masos, el Mas Pinell, el Mas Vell i el Mas de Sant Sebastià), que havia estat possessió d’Escaladei i té una capella dedicada a l’Assumpta; al mateix enclavament hi ha el Mas Colom (amb una capella dedicada a la Immaculada) i el Mas de Concabella. A migdia de la ciutat es troba la Torre Balcells o Rocallaura (amb la capella de la Sagrada Família) i a llevant, la capella de Sant Cristòfol.

De les restes arqueològiques destaquen els poblats ibèrics dels turons de la Bassa de la Torre i de Sant Jordi, i la balma de les Roques Guàrdies, on el 1985 foren descobertes pintures rupestres.

La història

L’antiguitat i l’edat mitjana

L’origen de la població és un castell o fortalesa, sens dubte d’origen ibèric, situat als confins de les terres dels ilergets, que persistí a través de les dominacions romana, visigòtica i islàmica. El fet que les Borges no siguin esmentades en els Termini antiqui Ilerde (1160-72), que situen Juneda i Torregrossa al límit del regne sarraí lleidatà, fa pensar que el castell i la vila es trobaven de temps abandonats, potser a causa de la darrera invasió almoràvit. Pot confirmar aquesta suposició el fet que el poble de l’Espluga Calba, que era ja dins el regne o valiat islàmic de Siurana, fou repoblat el 1148, un any abans de la conquesta de Lleida, i en canvi les Borges no ho foren fins gairebé mig segle després. La zona del S de les Garrigues, des de Juneda a l’Espluga Calba, havia estat atorgada als Cervera amb l’encàrrec de repoblar i colonitzar el territori, aleshores terra de ningú entre els reialmes almoràvits esmentats.

El castell de les Borges Blanques havia estat retingut per la corona fins que, segons estudis de R. Arqués i Arrufat, Pere I el Catòlic l’atorgà al cavaller Esteve de Marimon perquè repoblés el lloc, el 1206. Aquest cavaller venia d’un llinatge molt vinculat a la ciutat de Lleida (el seu pare tenia terres entre Torrefarrera i Torre-serona) i al territori fronterer entre els extingits regnes musulmans de Lleida i de Siurana. Des d’aquests anys s’afegí al terme de les Borges la part reial del poble i terme dels Castellots (la Floresta). Pocs anys després el lloc de les Borges es trobava en mans del llinatge dels Sanaüja (documentat a Lleida des de mitjan segle XI i un membre del qual, Mascarell de Sanaüja, edificà a partir del 1208 la futura Paeria lleidatana). Arnau de Sanaüja, que fou el qui es titulà primerament senyor efectiu de les Borges Blanques, havia adquirit els llocs de Sunyer (1218), Alfés (1245 i 1246) i Alcanó, però no consta la data de l’adquisició de la senyoria de les Borges Blanques per aquest llinatge ni tampoc la de la meitat reial del terme dels Castellots (la partició d’aquest territori en dues zones fou conseqüència d’una concòrdia entre els Sanaüja i els Cornell d’Arbeca devers aquests anys). Segons un testament del 1251, Arnau de Sanaüja atorgava els llocs de Sunyer, Alfés i Alcanó al seu fill homònim Arnau II, però no les Borges, que passaven a la seva filla Maria. Més endavant, el quart fill d’Arnau II, Pere de Sanaüja, reuní tot el patrimoni familiar llevat del lloc i el castell de les Borges, que Maria atorgà en testament el 1303 al seu nebot Francesc, germà petit de Pere. En morir Francesc sense successió, les Borges anaren a les mans de Pere, que el 1338 adquirí de part de Pere II el Cerimoniós el mer i mixt imperi sobre les Borges i els Castellots com a confirmació de la venda feta pel mateix rei el 1336. Fou precisament aquest darrer any quan Pere II atorgà a la vila el dret, a perpetuïtat, de celebrar la primera fira. Aleshores, a mitjan segle XIV, la població era de 20 famílies.

L’església de les Borges depenia de la pabordia de Sant Joan, adscrita a la seu de Lleida, i en el testament de Pere de Sanaüja, darrer senyor de la població, fet el 1342, en la dita església, que formava part del castell, es feien una sèrie de fundacions. Totes aquestes notícies són extretes del Libre de les rendes de Pere de Sanaüja e los títols dels llocs que eren seus, que es conserva a l’arxiu capitular de Lleida, i del testament que ja s’ha esmentat. A partir de la mort de Pere, el mateix any 1342, la vila fou administrada pels seus marmessors.

Malgrat tractar-se de dues comunitats de veïnatge reduït, la població de les Borges i de la part reial dels Castellots volgueren emancipar-se molt aviat del domini feudal i el 1344 hi hagué una concòrdia entre els batlles, els jurats i els veïns d’ambdós llocs amb els marmessors esmentats, mitjançant un instrument subscrit pel notari Galceran de Trullols en virtut del qual aquests venien el castell i vila de les Borges, amb la meitat del terme dels Castellots, pel preu de 6.000 sous jaquesos a censal i pagadors en dos terminis, a més d’uns altres 95.000 sous que haurien de satisfer en moneda “cantant i sonant” a pagar en diverses tongades. Així, els homes dels dos llocs compraren la seva llibertat, amb l’ajuda, però, dels prohoms de la ciutat de Lleida, segons ho confirma un privilegi de Pere III atorgat a Barcelona el mateix 1344, que incorporava i unia la vila de “les Borges Blanques d’Urgell” i la part reial del terme dels Castellots a la ciutat de Lleida, els posava sota la jurisdicció del veguer i els paers de l’urbs i ordenava que els veïns dels dos llocs ja mai no fossin separats de la corona ni de la ciutat. Els borgencs restaren sota la salvaguarda del rei i gaudiren de salconduits en les seves anades i tornades de fires i mercats. El casal dels Sanaüja a Lleida es convertí el 1383 en Palau de la Paeria i, així, els borgencs foren governats des del mateix edifici de l’època feudal fins als decrets de Nova Planta.

Des dels temps de Pere de Sanaüja els Cardona, senyors d’Arbeca, ambicionaven la possessió de la part reial dels Castellots i de les Borges. Ja el 1340 Ramon Cornell (casat amb Beatriu de Cardona) pledejà amb els Sanaüja per causa d’uns vassalls seus que treballaven a les Borges, i la Paeria de Lleida, en defensa de Pere de Sanaüja, ciutadà de Lleida, alçà bandera contra els Cornell de Cardona, i encara el 1372 Lluís Cornell trencà la concòrdia amb la Paeria.

L’edat moderna

El 1399 Martí I l’Humà declarà carrers de Lleida els llocs de les Borges i els Castellots, que passaren així a ser pobles de contribució lleidatans. La guerra contra Joan I afectà greument totes dues localitats: a l’inici de l’alçament (juny del 1462) el mestre de Calatrava, fill bastard del rei, envaí les Garrigues per les Borges Blanques, els Castellots, Juneda i Arbeca i s’apoderà també de Torregrossa i Puiggròs. Aquestes poblacions foren lliurades al comte Ramon Folc de Cardona i, malgrat la promesa de Joan II, en retre’s Lleida després d’un llarg setge, de retornar-les, les Borges i els Castellots foren retinguts pels Cardona. La paeria no pogué aconseguir en vida del rei la seva devolució, que no s’acomplí fins a la cort de Barcelona del 1481, convocada per Ferran II quan el consell general de Lleida trameté els seus síndics amb ordre de no “transigir en res fins i tant que per la majestat del senyor rei sien restituïdes les Borges a la ciutat ab tota integritat, e Castellots, part reial”. Així, Antoni Riquer, doctor en lleis, i el ciutadà Pere Arnau Sagrera negociaren amb el comte de Prades, Antoni de Cardona, i la prohomenia de la cort féu un donatiu de 4 000 florins en canvi de la restitució. De fet, Lleida, amb aquesta transacció i el pagament a bestreta d’interessos per via de pensions, fogatges, etc., a l’infant Enric d’Aragó, lloctinent de Ferran II, tornava a comprar tots dos llocs.

Després dels vint anys de submissió als Cardona, que comportaren greus despeses als borgencs, especialment per a obtenir el retorn al fur reial (els tributs de les Borges i dels Castellots foren els més onerosos), els veïns intentaren d’obtenir del rei una major llibertat en el govern de la vila. Aquesta tenia un batlle reial, tres jurats i un mostassaf, i, després d’un llarg litigi iniciat el 1429, quan la vila era “un simple carrer de Lleida unit a la parròquia de Sant Joan de la Plaça”, els borgencs havien obtingut un privilegi segons el qual la paeria no podia cobrar a la vila altres imposicions que les establertes quan fou declarada poble de contribució. Basant-se en aquest privilegi, el 1481, en ser reintegrada a Lleida, la vila promogué plet contra la ciutat, que exigia noves càrregues, com ara arbitris sobre la carn i la farina, i els paers hagueren d’accedir i atorgar als jurats de les Borges l’arrendament d’aquells vectigals. A la reforma municipal que imposava la insaculació en l’elecció dels càrrecs, el batlle de les Borges, Antoni Sarret, es dirigí el 1508 a les autoritats lleidatanes contra la publicació d’uns bans que la vila considerava contrafur referent a normes contra epidèmies, d’acord amb el privilegi esmentat del 1344 que assegurava a la població el dret de governar-se i regir-se per si mateixa, sense dependència de Lleida, alhora que retreia un decret de Pere II del 1360 pel qual es reafirmava que les Borges, tot i els drets dels seus jurats i consell, continuava essent carrer de Lleida i els seus habitants tinguts per veïns de Lleida amb tots els drets. Però la reforma municipal de Ferran I s’aplicà a les Borges el 1509 i des d’aleshores els jurats s’anomenaren paers; encara que aquest any se suprimí el privilegi d’insaculació, aquest es restablí el 1525 i els jurats i paers de les Borges i els Castellots continuaren prestant homenatge al veguer i als paers de la ciutat amb la mateixa fórmula d’abans.

El règim de paeria significà a les Borges la permanència de batlle de nomenament reial, quatre paers i un consell general format pels antics caps de família considerats hàbils, mentre que el poble dels Castellots es continuà regint amb el batlle i tres jurats. Els problemes amb la paeria lleidatana, però, continuaren. Així, el 1529, quan el consell general de la ciutat acordà de visitar els pobles de contribució, sense excloure les Borges, el batlle de la vila s’hi oposà, ja que era de l’opinió que només a ell li corresponia de fer crides. El 1597 hi hagué una altra querella en autoritzar els paers de Lleida a un tal Rosselló, veí de les Borges, l’obertura d’un hostal, cosa que incumbia als paers i al consell de la vila.

Els arxius lleidatans conserven moltes notícies de la vila de les Borges. Així, se sap que el castell d’origen islàmic, que havia estat habitat fins al regnat de Joan II, restava pràcticament abandonat a la fi del segle XV. L’església parroquial, de transició del romànic al gòtic, era a la vora del castell. La vila era emmurallada, i del portal pròxim a l’església s’anava a la plaça Major, que era allargassada i s’eixamplava al peu del coster —com avui— fins al portal de Cent, contigu a la casa de la vila i a la presó. Altres portals eren el de Lleida i el d’Arbeca, d’on sortien els respectius camins. Sovintejaven els incidents entre faccions i rivalitats entre bàndols de la mateixa vila i amb poblacions veïnes, com en el cas dels litigis amb els homes de la baronia de l’Albi a l’inici del segle XVI. A més de les epidèmies hi hagué anyades de grans fams (especialment el 1490 i el 1491). El 1558, els paers de Lleida demanaren a la vila una lleva de voluntaris per a combatre els turcs, que amenaçaven les costes catalanes, i en 1559-60 un grup de borgencs anà a combatre els bandolers de la vall de Castellbò, capitanejats pel Luterà.

El 1585 Felip I de Castella passà per les Borges camí de Poblet i Montblanc. En la Relación del viaje, d’Enrique Cock, aquest cronista i arquer ens parla dels regs i conreus de la comarca i de la vila, on el monarca romangué tres dies. En aquesta època apareix la confraria del Roser, després de la batalla de Lepant (1571), i el 1602 fra Josep Serrano, provincial dels carmelitans calçats de Catalunya, establí a les Borges el convent del Carme, vora les basses del Terrall, desaparegut modernament a causa de la urbanització del sector.

Ja al segle XVII, durant els primers anys de la guerra dels Segadors, la vila esdevingué quarter general de l’exèrcit francès, els anys que el comte d’Harcourt i el Grand Condé intentaren en va de recobrar Lleida (1646-47), ciutat que La Mothe havia retut a Felip I de Castella l’any 1644. Beaulieu dibuixà en els seus coneguts gravats el campament de les Borges: s’aprecien, al cim del turó, el castell, l’església, la vila murallada i la guarnició acampada, protegida per les torres que donaren nom al poble. La fortalesa degué ser reformada aquells anys, ja que encara es conserva en un mur l’escut de la vila en estil barroc, amb les clàssiques flors de lis de Lleida, que indicaven la dependència de la ciutat del Segre. Havent fracassat davant Lleida, el príncep de Condé, el Grand Condé, es féu fort a la vila fortificada de les Borges, on acudiren també tropes catalanes fidels a la Generalitat. Finalment, el 1650, 4.000 soldats de cavalleria procedents de Lleida i 2.000 d’infanteria s’apoderaren de la vila.

El poble borgenc s’havia distanciat del poder de Lleida en aquests anys de distint domini i a la fi de la guerra dels Segadors hi hagué de nou litigis amb la Ciutat del Segre, el més important dels quals es plantejà el 1676, en exigir els paers de Lleida al poble borgenc imposts en desacord amb un privilegi d’Alfons el Magnànim del 1431 amb l’acusació de Lleida que “los homes de les Borges feien armes contra la ciutat” (el plet es pronuncià el 1677 a favor de Lleida). Per un instrument del 1678 en el qual Carles II s’adreçava als paers de Lleida sobre les fires concedides pel seu pare, se sap que la vila tenia dret a tenir-ne dues, la concedida per Pere III el 1360 i la de Felip IV de Castella; el monarca establí fires el 17 de gener (Sant Antoni) i el 19 d’agost (Sant Bernat).

Després de la guerra de Successió, que no ocasionà a penes perjudicis a la vila, els decrets de Nova Planta afectaren positivament la vila, que pogué constituir-se en ajuntament, al marge de la ciutat de Lleida. Dins les noves normes municipals (per les quals desapareixien paers, consell general i privilegis antics), el nou ajuntament, d’encuny absolutista, formà part del corregiment de Lleida. El 1727 la ciutat de Lleida acceptà que els llocs de les Borges, Bell-lloc i Alcoletge es constituïssin en municipis dependents del dit corregiment. Tanmateix, la normalització municipal dels antics pobles de contribució de Lleida creà problemes a la ciutat. Així, el 1749, a precs de l’advocat de Lleida a l’Audiència de Catalunya, el secretari de l’ajuntament lleidatà Maurici Madriguera obrí un informe sobre la causa seguida contra la vila de les Borges en 1716-48 sobre pagaments del cadastre (la causa acabà amb una concòrdia).

Els segles XIX i XX

En la guerra del Francès, les Borges se sumaren molt aviat a l’actitud lleidatana de resistència contra les forces napoleòniques. Segons mossèn Ramon Huguet, el sometent borgenc sortí a combatre el 1808 a Vilafranca del Penedès, l’Arboç, Vimbodí, els boscos de Poblet i Prades, terres ocupades pels francesos el 1809, com també a Montblanc, Igualada, el Bruc i Vallbona de les Monges. En entrar a Lleida el mariscal Suchet, imposà a la vila i als pobles veïns (Juneda, Torregrossa i Castelldans) un tribut de 5 000 quintars de farratge. Entre les víctimes del terrible governador Henriot, del departament de Lleida (1812), fou afusellat el borgenc Marià Boix, i el 1810 ja havien estat afusellats els germans Joan i Josep Gaya, i el 1811 Isidre Cliviller.

Durant el Trienni Liberal, formà part de l’efímera Diputació de Lleida el terratinent borgenc Francesc Olivart, llinatge que informà la vida de la vila al llarg del segle, dins una tendència liberal i enmig d’una societat reialista i carlina com era la de les Garrigues. Quan la segona Diputació liberal de Lleida (1836) ordenà de liquidar els antics pòsits o caixes municipals, el nou ajuntament constitucional de les Borges, elegit per sufragi i format per homes moderats i encara més absolutistes, s’hi negà. En la primera guerra Carlina, molts dels mossos reclamats per l’exèrcit cristí es passaren a l’altre bàndol i els seguidors del pretendent es feren forts en aquest sector. El mateix 1836 un grup de guerrillers carlins s’apoderà d’Arbeca i entrà a les Borges exigint racions de menjar i diners. Les Borges hagueren de suportar la permanència d’un batalló a la població fins a la fi de la guerra, amb els soldats allotjats a les cases, i l’ajuntament protestà (1839) pels intents d’impostos bèl·lics.

El 1840 les Borges Blanques esdevingueren cap d’un districte electoral. Un any després s’inicià la construcció de la carretera de Lleida a Tarragona, que s’inaugurà el 1855 i afavorí les comunicacions borgenques, i l’ajuntament féu plantar arbres al llarg de la nova via. Altres efemèrides d’aquest temps van ser la conversió de l’antic hospital en hospital de beneficència provincial (1847) i el projecte de ferrocarril de Lleida a Tarragona, que fou inaugurat el 1864. En 1870-74 hi hagué un Institut Lliure a la vila protegit per la Diputació. El 1874 fou l’any del famós aiguat de Santa Tecla, que provocà cinc víctimes. Aquests anys, foren diputats provincials per les Borges, Josep Giné i Farrerons i Antoni Aixelà (1874), Josep M. Xammar (1877), Ramon de Dalmau i d’Olivart, a la fi de segle. Aquest darrer, el 1908, obtingué del govern de Madrid de crear el partit judicial de les Borges Blanques (reabsorbit per Lleida el 1965) i el títol de ciutat per a la vila. En 1918-19 la Comissió de Cultura de la Mancomunitat de Catalunya creà a les Borges una estació oliverera i una de les primeres biblioteques populars de Catalunya (juntament amb les que foren creades a Valls, Olot i Sallent).

A la darreria del segle XIX (vers el 1880) hi havia 10 molins d’oli, amb 27 premses, entre els quals es trobava el molí de la Vila. La promoció de l’oliva de les Borges, que havia de donar renom internacional a la ciutat, fou inicialment obra d’un grup de tortosins que instal·laren les primeres premses hidràuliques i de racó, que duplicaren amb la mòlta el valor del producte. El 1901 una casa borgenca posà sucursal a Marsella, i el prestigi de l’oli de les Borges s’obrí camí en els mercats oleícoles de França i d’Itàlia, i les Borges esdevingueren un dels principals centres comercialitzadors de l’oli del país (el 1918 la ciutat tenia ja 51 molins, amb 85 premses hidràuliques i 9 de racó). Més endavant, en la guerra civil de 1936-39, la ciutat sofrí greument les conseqüències de la batalla de l’Ebre quan la resistència de les forces republicanes de Líster donà lloc a violents combats. Fou ocupada per les forces del general Franco el 1939.