Partint del massís de Motomet (691 m alt al pic Berlès), el migdia constituí el límit entre la Fenolleda i el Perapertusès (coll de Sant Lluís, 687 m; pic de Bugarac, 1 231 m, el més alt de les Corberes; el roc Serret, a l’est de les gorges de Galamús, 969 m; la muntanya de Tauch, 942 m). A llevant, el muntanyam perd altura ràpidament i baixa en graderia de la muntanya de Perillós (708 m) cap als estanys litorals (estany de Salses). Al nord, les Corberes perden l’aspecte de serralada i esdevenen un conjunt intricat de plecs esventrats per l’erosió, que hi ha obert depressions argiloses o margoses, separades per arestes dissimètriques; la més coneguda, la muntanya d’Alaric (595 m), n'és l’extrem nord i domina la vall baixa de l’Aude. Pel que fa a l’estructura, hi ha geògrafs que neguen el caràcter pirinenc de les Corberes, que els catalans han defensat sempre (serra de l’Albera). Admesa l’adscripció pirinenca, les Corberes són considerades adés com a zona axial, de plegament hercinià, adés com als Prepirineus septentrionals, serralades alpines equivalents de les serres interiors o bé de les serres exteriors dels Prepirineus meridionals. És resultat d’aplicar al conjunt de les Corberes l’estructura d’un sector determinat. Morfològicament, doncs, les Corberes són heterogènies. De sud a nord hom hi pot distingir una serralada alpina (Serra Interior), d’una altitud sostinguda als volts de 900 m (del pic de Bugarac a la muntanya de Perillós, on ja perd alçària), recolzada en els Aspres de la Fenolleda i el Rosselló, encara dins la zona axial (calcàries secundàries i eocèniques), un massís satèl·lit, després de la zona axial, format de granits posttectònics recents, que s’estén de Motomet a la muntanya de Tauch, on topa amb les serres prepirinenques, que ací es corben vers el nord, en contrast amb l’orientació axial, WNW-ESE, i un fragment de Serra Exterior, enllaçada per l’estructura i el relleu (eixos anticlinals costaners) amb la Serra Interior, que s’acaba a la muntanya d’Alaric. Aquesta Serra Exterior forma, amb el massís de Motomet, el front pirinenc, prolongació llevantina dels Petits Pirineus. Enllà de les Corberes, la fossa prepirinenca, aprofitada pel baix Aude, facilita el pas del Massís Central occità. La vegetació clímax és l’alzinar típic, que cap a ponent passa a alzinar de muntanya i a roure martinenc. Però l’acció natural (erosió diferencial segons que el rocam sigui calcari o granític) o humana (desboscament, pasturatge) han eliminat una bona part d’aquell bosc originari, substituït als sectors calcaris per la garriga i als granítics per una màquia esclarissada. Modernament la reforestació ha generalitzat a certs indrets el canvi de paisatge que representà la invasió subspontània del pi blanc.
El sector meridional del massís de les Corberes forma una subcomarca del Rosselló, que comprèn els altiplans i les depressions calcàries d’Òpol, Vingrau i Talteüll, la conca d’Estagell i els seus voltants. Encara que l’altitud sigui petita és un país de forts contrasts entre les zones vitícoles, les garrigues gairebé nues i els esvorancs de les grans pedreres de pedra calcària. A Cases de Pena, Talteüll i Vingrau les pedreres han passat a les mans d’una gran empresa, l’Omya, la primera a França dins el ram de pólvores de marbre i feldespat. Aquesta indústria dóna pocs llocs de treball (en general a una població immigrada) i pocs diners al país, perquè la transformació és feta fora de la regió. Un quart de la superfície total és utilitzat per a l’agricultura, 5 120 ha sobre un total de 19 500. La vinya representa actualment el 97% de la superfície agrícola (anteriorment, el 90%). Hom hi observa una minva de la producció de vins ordinaris (ja feble) i un augment dels vins de qualitat (Costes del Rosselló). La població (4 480 h el 1982), que ha disminuït globalment en un 40% en un segle (7 687 h el 1881), només s’estabilitza a Estagell. Recentment hom ha trobat a la cauna de l’Aragó, restes humanes antigues de quatre-cents mil anys. Les excavacions fetes han permès de reconstituir el medi natural, flora i fauna, i de muntar a Talteüll un museu de prehistòria.
Les Corberes del sud han representat la frontera tradicional mediterrània de Catalunya amb el Llenguadoc fins al tractat del Corbeil (1258), pel qual el rei de França estengué el seu domini al sud de les Corberes (Fenolleda), on la llengua catalana persistí en part. Les campanyes bèlliques degueren contribuir a l’aspecte desolat de frontera natural, i la migradesa vegetal, a la discontinuïtat del poblament, fossilitzant, així, la frontera entre catalans i occitans.