Com a titular de la corona catalanoaragonesa, Alfons era ja rei de Sicília i, d’altra banda, els reis angevins de Nàpols, els quals succeí, es consideraven i s’anomenaven reis de Sicília (per la pau de Caltabellotta, el 1302, Frederic II de Sicília, fou obligat a prendre el títol de rei de Trinàcria tot reservant el títol de rei de Sicília als angevins de Nàpols). Hom distingia cadascuna de les ‘Sicílies’ amb el nom de Sicília dellà el Far (l’illa de Sicília) i Sicília deçà el Far (el regne de Nàpols). La separació del regne de Nàpols durant la segona meitat del segle XV i l’organització separada dels dos virregnats de Nàpols i de Sicília, després de la nova incorporació d’aquell per Ferran II de Catalunya-Aragó féu que la denominació de les Dues Sicílies restés limitada a un títol més dels que tenia el monarca; tanmateix, amb la dominació borbònica (1734) damunt els dos territoris el nom ressorgí i esdevingué, des del 1816, nom oficial de l’estat: regne de les Dues Sicílies (els reis deixaren d’anomenar-se reis de Nàpols i de Sicília i adoptaren una nova numeració), el qual perdurà fins a la incorporació al regne d’Itàlia el 1860.
Casa reial de les Dues Sicílies (dinastia dels Borbó-Anjou)
©
Nom donat al conjunt dels regnes de Sicília i de Nàpols en ésser coronat Alfons el Magnànim rei de Nàpols el 1443 i prendre el títol de rex utriusque Siciliae .