Situació i presentació
Limita al N amb els termes de Cànoves i Samalús i la Garriga, a l’E amb Cardedeu, al SE amb la Roca del Vallès, al SW amb Granollers i a l’W amb Canovelles i l’Ametlla del Vallès.El terme, de caràcter planer, és emplaçat a la vall de la riera de Corró, també anomenada riera de Carbonell, que neix al vessant meridional de Roca-sentella (del terme de Cànoves i Samalús) i desguassa al Congost, riu que creua la part ponentina del municipi, prop del poble de Corró d’Avall. A la part de llevant del terme, lleugerament accidentada pels darrers contraforts interiors de la Serralada Litoral, hi ha alzinars i pinedes, aquestes últimes explotades i protegides.
El terme comprèn els pobles de Corró d’Avall, cap de municipi, Corró d’Amunt, Llerona i Marata, el llogaret de la Sagrera, els ravals de Bellavista i Can Baldic, i les urbanitzacions de Can Saüquet, els Gorgs, Milpins i Can Prat.
Creua el terme de S a N la carretera N-152a procedent de Granollers, que s’uneix a la C-17 (Eix del Congost) a la Garriga i a Granollers, on també enllaça amb el desdoblament que mena a l’AP-7. Una carretera local que neix de la N-152a i que segueix el traçat de l’antic camí ral, travessa el poble del Corró d’Avall i el comunica amb els nuclis de la part de llevant del terme. De Llerona surt una altra carretera vers l’Ametlla del Vallès. La línia de ferrocarril de la línia Barcelona-Puigcerdà té parada a l’estació de les Franqueses, formada al voltant del barri anomenat l’Estació.
La població i l’economia
La població del municipi de les Franqueses (franquesins o franquesencs) era de 1.888 h el 1900. Augmentà en els anys posteriors (el 1936 hi havia 2.118 h), i sobretot a partir de les dècades del 1960 (2.600 h) i el 1970 (5.539 h), a conseqüència de la forta allau immigratòria que provocà el desenvolupament industrial del terme. El 1975 hi havia 7.438 h i 8.710 h el 1981. En els últims recomptes del segle XX es mantinguè la tendència positiva amb 10.294 h el 1991 i 12.941 h el 2001, concentrats en gran mesura al nucli de Corró d’Avall. L’any 2005 es comptabilitzaren 15.196 h.L’economia del terme té una forta base industrial, si bé aquest sector semblava haver-se estancat l’última dècada del segle XX, a causa de la forta empenta dels serveis, que en el període 1986-1996 doblaren el nombre d’actius.
Es manté encara un considerable nombre d’ocupats en les activitats agràries, principalment de secà. Els conreus principals són els cereals per a gra, entre els quals destaquen l’ordi, el blat, la civada i la melca. Té un paper destacat també el cultiu de farratge i alfals, aquest últim el segon del terme en extensió. Finalment destaca el cultiu d’hortalises, que abasten el mercat de Granollers i són conreades als sectors de regadiu cada cop més abundants (el 1999 representaven ja una quarta part del total de terres llaurades), i l’olivera, recuperada recentment. La cria de bestiar porcí i boví, l’avicultura i la cuniculicultura, tenen també un paper destacat al terme.
La indústria ha estat afavorida per la proximitat de Granollers i els sectors de major projecció són el dels plàstics, el metal·lúrgic, les especialitats farmacèutiques i el químic. Hom també pot trobar empreses dels sectors tèxtil (cuiro), de l’alimentació i dels mobles, situades als polígons industrials del Pla de Llerona, Ramassà, Congost i el Camí Antic de Vic. Cada any, pel desembre, se celebra la Fira Mercat de Nadal, que exposa bàsicament aviram i aus exòtiques. Hom també considera com a pròpia la Fira de l’Ascensió de Granollers, de caràcter multisectorial i celebrada el maig. El mercat setmanal s’escau el dissabte.
Pel que fa als serveis educatius, l’oferta bàsica d’ensenyament es completa amb la possibilitat de cursar estudis de batxillerat. A més, el terme disposa d’una escola municipal de música. Les necessitats sanitàries són satisfetes per un centre d’atenció primària (CAP). En ambdós casos, però, la proximitat de Granollers fa que molts habitants se serveixin dels serveis bàsics que ofereix el cap comarcal.
El poble de Corró d’Avall
Prop de l’aiguabarreig de la riera de Corró amb el Congost hi ha el poble de Corró d’Avall (232 m i 6.649 h el 2005), cap de municipi. El terme de Corrone és esmentat des del 984. El 989 són documentats Corrone Subteriore i l’església de Santa Eulàlia. Del 1104 és la consagració, pel bisbe Berenguer de Barcelona, de l’església parroquial antiga (que es conserva transcrita al registre de les Dotalies de l’Arxiu Diocesà de Barcelona) la qual, restaurada a la fi del segle XVI amb l’afegiment d’unes capelles cobertes amb volta d’ogives, fou cremada el 1936 i destruïda el 1939, juntament amb els altars de Sant Isidre i del Roser, barrocs, que posseïa. L’església parroquial actual, dedicada a santa Eulàlia de Mèrida, fou beneïda el 1954, té planta de creu grega i una cúpula al creuer. Té tres naus separades per columnes amb capitells corintis; la nau central és coberta amb volta de llunetes i les naus laterals i els braços del transsepte amb voltes d’aresta. La imatge que s’hi venera és obra de l’escultor Frederic Marès.
La casa del comú, del 1912, obra de l’arquitecte Albert Joan i Torner, és un edifici modernista, amb les escoles annexes, al peu de la carretera.
La festa major de Corró d’Avall se celebra el tercer diumenge de setembre, en la qual es balla el tradicional ball de l’Espolsada. Coincidint amb la Fira de l’Ascenció de Granollers, el maig, el municipi de les Franqueses també fa festa.
El nucli més poblat del terme i el que més ha crescut els últims anys ha estat el raval de Bellavista (7.172 h el 2005), gràcies a la seva proximitat amb la ciutat de Granollers. Celebra la festa major el primer diumenge de juliol.
Altres indrets del terme
Marata
El poble de Marata (182 h el 2005), de poblament disseminat, és situat a la dreta de la riera de Corró. El 895 es troba citat un palau de Meserata, al territori anomenat Vallese, que segons Botet i Sisó pot identificar-se amb Marata. Una altra cita, aquesta segura, és del 940. L’església parroquial, dedicada a santa Coloma, és romànica però ha estat modificada posteriorment; consta de tres naus, de les quals les laterals foren afegides més endavant a la fàbrica primitiva. L’absis és semicircular amb tres finestres, decorat exteriorment per bandes i arcuacions llombardes. El cos del campanar s’aixeca sobre la façana de ponent de l’edifici. El 1975, en fer unes obres al paviment, es descobriren deu sitges obertes al subsol de l’església; hom creu que devien servir per a guardar-hi blat i que són anteriors a la fàbrica de l’església. Es conserva una imatge de la Mare de Déu del Roser del segle XVII. Al terme de la parròquia de Marata hi ha alguns masos d’interès: la Torre de Seva (que convé de no confondre amb la Torre de Marata, avui Can Torrassa), construïda per Bertran de Seva al segle XIV i reformada al segle XX, conserva l’arxiu i la seva fàbrica és rectangular, amb una torre quadrada a migdia, i la finestra principal, renaixentista, del 1561. Al davant de la torre s’edificà una capella dedicada primer a sant Abdó i sant Senèn, patrons dels hortolans (com consta el 1606, que s’atorgà autorització a Elisabet Magarola per a reedificar la capella, que era situada prop de la torre de Magarola, anomenada antigament de Fontanet). Can Tarafa té un gran portal adovellat i tres finestres a la façana, dues de rectangulars i l’altra d’arc el·líptic, molt ornades, amb guardapols i figures a les mènsules (una de les finestres és del 1558). Més amunt d’aquest mas hi ha les ruïnes de Can Tarafa Vell, amb una torre rodona. El poble de Marata celebra la festa major d’estiu el darrer diumenge de juliol.
Corró d’Amunt
El poble de Corró d’Amunt (372 h el 2005) és situat vora la riera de Corró. El lloc de Corrone Superiore és esmentat el 1008. Anteriorment, hom troba esmentat el terme de Corrone el 984 i el 989. El monestir de Sant Cugat posseïa béns a Corró d’Amunt, segons una butlla de Calixt II, del 1120. L’església parroquial és dedicada a sant Mamet; d’origen romànic, l’església ha sofert diverses reconstruccions i conserva de l’estil primitiu el mur de migdia, ornat amb un fris de dents de serra. Sota el campanar hi ha la capella de la Mare de Déu del Roser, del segle XVI, amb la seva imatge esculpida en la clau. La planta de l’església antiga resta desfigurada per diverses capelles i additaments posteriors, que conformen un cos gairebé rectangular. La porta, a la façana de ponent, amb llinda superior, data del segle XVIII. Aquest portal substituí l’antic absis rodó, que malgrat la seva singularitat, contrariament al costum, era a ponent. A l’església es conservaven dos retaules barrocs, de Sant Cosme i Sant Damià i del Roser, que foren cremats el 1936.
Al terme hi ha les masies de Can Sala i Can Bertran, amb finestres gòtiques; segons Tomàs Balvey, en aquesta darrera es trobà un paviment romà. El Mas Carbó, avui Mas Biure, és citat en documents del 1200 i del 1300. Al costat d’aquest mas hi ha la capella de la Mare de Déu del Pla, vora la carretera de les Franqueses a Cànoves. Documentada el 1077, la capella és romànica, d’una nau i absis rodó, adornat amb arcuacions llombardes; la volta és apuntada, la porta i una petita rosassa són gòtiques. La imatge romànica de la Mare de Déu i un petit retaule gòtic que conservava la capella foren destruïts el 1936. L’altar de fusta n’encobria un de romànic, de pedra, que desaparegué. L’autor de la decoració de l’altar, com també de la imatge actual de la Mare de Déu, de bedoll, és Josep M. Nuet i Martí. Pel juliol, el dia 10, té lloc un aplec a l’ermita de la Mare de Déu del Pla, i la festa major se celebra el primer diumenge d’agost.
Llerona
Al N de Corró d’Avall hi ha el poble de Llerona (821 h el 2005), que resta dividit pel Congost en dues zones, Dalt Riba i Baix Pla, les quals es comuniquen per la baixada del Pont. L’església parroquial de Santa Maria s’aixeca damunt un turonet a uns 25 m sobre la carretera; és documentada el 990 (in termine s. Maria de Laurona). L’edifici actual, que ha estat datat al segle X i que fou fortificat al segle XV (el 1485 s’hi feren forts els remences, que foren vençuts), conserva, això no obstant, restes anteriors com el portal, a la façana de ponent. La planta de l’església és de creu llatina, d’una nau, coberta amb volta de pedra, apuntada, capçada per un absis rectangular i amb dos absis laterals que li donen la forma de creu. Sobre els dos absis o altars laterals s’aixequen sengles torres del segle XV. El campanar s’aixeca sobre la façana. La porta, romànica, és de mig punt, els brancals i l’arc interior tenen acanalats com a decoració; seguidament hi ha una arquivolta de secció circular amb ornamentació d’entreteixits que reposa sobre sengles columnes amb capitells esculpits, l’un amb motius vegetals i l’altre amb la representació de la Verge asseguda sobre un coixí que és sostingut per dos àngels. Entre els altars més antics hi ha documentat el de Santa Margarida.
Entre els masos d’interès propers al poble de Llerona es destaca Can Tries o Can Riambau, al pla de Llerona, a l’altra banda del Congost; l’edifici té finestrals del segle XVI i fou reformat al segle XX. Altres masos són Ca l’Alrani, Can Rovira del Villar, Can Gorgs (que ha donat nom a una urbanització recent) o Can Guilla, documentat al segle XV, amb una capella dedicada a santa Digna, del segle XII, molt transformada, com tota la casa. A Can Guilla hi ha l’antiga església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria, del segle XI, amb absis rodó, emplaçada a la vora de la casa, la qual anteriorment havia estat vil·la romana. Segons J. Vallicrosa, l’actual capella era la del domer menor, i l’indret es pot identificar amb la Vila Vella, citada en la Concòrdia del 1226, en contraposició a la Vila Nova, que seria situada al lloc on ara hi ha la parròquia, on s’han trobat restes d’una vil·la romana que hom creu que podien pertànyer a la Lauro monetal. El mateix autor explica que a l’església hi ha una epigrafia funerària, del segle II, i un gran fragment de marbre en forma de fulles de llorer d’un altre monument funerari. A l’eixida de la rectoria es troba un paviment romà d’opus signium de dues dependències de la vil·la, en una de les quals hi hagué una premsa de vi; a uns 35 m al NE es descobriren dos enterraments paleocristians.
Finalment, cal citar Can Màrgens, gran mas amb barri i capella dedicada a santa Margarida. Té àmplies galeries i guarda mobiliari i imatge antigues. Cal esmentar també Ca l’Aimeric, Can Turó, el Molí d’en Bou, Can Jovany, Can Roig, Can Llampalles i Can Ties. Aquestes cases existien entre els segles XII i XIII. La festa major del poble de Llerona s’escau el segon diumenge de setembre.
La història
El municipi correspon a l’antiga demarcació històrica de les Franqueses del Vallès, que són mencionades al privilegi atorgat pel comte de Barcelona Berenguer Ramon I, el 1025, als habitants de la ciutat i del comtat de Barcelona, en confirmació de les franqueses de què gaudien al territori de la ciutat, del castell d’Olèrdola, del Penedès i del Vallès. El comte els reconeix la lliure possessió de propietats i béns mobles i els eximeix de tota jurisdicció que no sigui la del príncep. Inicialment la demarcació de les Franqueses del Vallès s’estenia també a les parròquies de l’Ametlla, la Garriga, Samalús, Granollers, Palou, Martorelles, Vilanova, la Roca, Santa Agnès de Malanyanes, Premià i Cabrera, segons el Liber feudorum maior. Els pobles del municipi actual passaren a ser carrer de Barcelona el 1385. Un pedró del segle XV amb l’escut de Barcelona i la llegenda Les Franqueses assenyala aquest fet. El pedró (que avui es conserva a la plaça de Santa Eulàlia, a Corró d’Avall) era situat antigament davant casa de Pere Lloreda, on es feu el primer ban publicat per Bernat Tarafa sobre pesos i mesures. Les reunions del comú no se celebraren, però, sempre en aquest indret. J. Cardús trobà documentació segons la qual, el 1382 els homes de les Franqueses es reuniren “iuxta turrim de Seva, parrochie de Marata”. Un altre indret de reunió era el Puig Salomó, més conegut com a Turó de les Mentides. Una petita part del terme fou agregada a Granollers el 1922.