les Masies de Roda

El monestir de Sant Pere de Casserres

© C.I.C. - Moià

Municipi d’Osona.

Situació i presentació

Es troba al punt de confluència del Gurri amb el Ter. Les terres del municipi envolten pràcticament les del terme de Roda de Ter, i limiten al N amb Santa Maria de Corcó, a l’E amb Tavertet i Vilanova de Sau, al S amb Tavèrnoles, a l’W amb Gurb i al NW amb Manlleu.

El terme de les Masies de Roda es va segregar de Roda de Ter el 1806, si bé la separació no fou aprovada per l’Audiència fins el 1836.

Les terres del terme són força planeres, llevat del sector trencat pel Ter, on es troben les partides de Casserres i Salou. El terme, solcat per les aigües del Ter, que va dibuixant meandres tot just abans d’arribar a la cua del pantà de Sau, és a més drenat pels torrents, que hi desguassen, de les Cases Noves, de la Font Fresca, de la Garjola i dels Abeuradors.

Biogeogràficament, les terres del municipi es troben dins el domini de la vegetació euro-siberiana caracteritzada per la presència del bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis fagetosum), tot i que al sector de llevant es podrien trobar terres on potencialment dominés una vegetació mediterrània d’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum).

El municipi no té cap entitat que presenti caràcter de capitalitat i l’edifici de l’ajuntament (516 m) és una casa aïllada. El terme comprèn la urbanització de les Cases Noves, que s’estén a banda i banda al límit amb el municipi de Roda de Ter, on es coneix com el Carrer dels Pèlics, el raval de l’Esquerda, el raval de Fontanelles i la urbanització del Serrat del Vicenç, quatre nuclis esparsos que formen el conjunt d’entitats disseminades del municipi.

Hom celebra la festa major pels volts del dia 29 de setembre.

Travessa el municipi l’antiga carretera comarcal C-153 de Vic a Olot, de la qual surt el ramal cap al sector del Parador de Sau.

La població i l’economia

Les primeres dades de població en què apareix les Masies de Roda com un terme independent són del 1842, tot just abans que es donés el primer cens oficial modern. En quinze anys la població del municipi es multiplicà per 1,4 i el 1857 tenia un total de 420 h.

Vista del Parador de Sau (les Masies de Roda)

© C.I.C. - Moià

Al llarg de tot el que restà de segle la població tendí a augmentar i entre el 1857 i el 1897, moment en què la població havia superat el mig miler d’habitants. Entre el 1900 i el 1930 la població es duplicà; després d’una certa estabilitat durant la dècada del 1930 i un lleuger increment de la població durant els anys quaranta, hi hagué una forta davallada entre el 1950 i el 1970, si bé fou durant la dècada de 1960-70, tot just quan tancaren diverses empreses com a conseqüència de la finalització de la construcció del pantà de Sau, que aquest índex s’esdevingué més elevat. Un cop superada la crisi de la dècada del 1970, la població s’anà recuperant fins la darreria de segle XX: 569 h el 1981, 624 h el 1991 i 710 el 2001. L’any 2005 s’arribà a 719 h.

El farratge i els cereals (ordi, blat) constitueixen els principals conreus del terme. Tot i així, té més importància el sector ramader, amb una producció destacable de porcí, boví i d’aviram. Quant a la indústria, destaca el sector químic (fabricació de pintures i revestiments), tot i que en conjunt s’ha produït un escàs establiment d’empreses industrials al terme. Gran part de la població, però, treballa al sector industrial i al de serveis, en centres propers, com Vic i Manlleu.

Tot i no disposar d’un gran nombre de serveis, vora el pantà de Sau es troba el parador de Sau o de Sau.

Indrets del terme

L’Esquerda i Sant Pere de Roda

Les ruïnes de l’Esquerda es troben situades estratègicament al punt més alt de la península o gran recolzada que forma el Ter entre la població de Roda de Ter i la propietat de Salou. La península, allargassada i encimbellada, té una fàcil defensa. Des d’aquí hom controlava el curs del Ter que dóna accés a les terres gironines i constitueix una immillorable fortalesa natural enmig de la Plana. El nom de l’Esquerda és modern; consta documentalment des de fa només un parell o tres de segles, i sembla que fa referència al nombre d’esquerdes naturals que s’originen en aquest terreny com a conseqüència de l’erosió de les aigües del riu, a més d’ésser el nom popular amb què es coneix l’indret ocupat per les ruïnes de la primitiva església parroquial de Sant Pere i abans per la civitas de Roda. S’hi arriba des de l’actual Roda per un camí que mena fins a les restes d’un gran mur, excavat només en part, i que cloïa el pas a l’antiga població de Roda.

El lloc és excavat des de l’any 1977; el jaciment arqueològic comprèn dos moments històrics d’ocupació ben definits, l’ibèric i el medieval, tot i que és molt difícil d’esbrinar en quin moment exacte es van establir els primers habitants en aquest indret. Les restes que hi ha vora la muralla, els fragments de terrissa ibèrica, algunes monedes i inscripcions a les balmes vora el riu testimonien la presència d’una cultura antiga i amb característiques pròpies. El tros excavat és el que envolta les restes de l’església romànica de Sant Pere, que fou destruïda el 1314 i que té els murs construïts sobre tombes antropomorfes dels segles IX i X. Són moltíssimes les tombes de tipus antropomorf excavades a la pedra, envoltant l’església, i dintre del clos ocupat per les cases que es construïren al llarg dels segles XII i XIII. Les més vistents i conegudes són a la banda N; a la banda de migdia molts enterraments eren fets en caixes o cistes de llosetes. L’excavació ha proporcionat materials abundants de bronze (sivelles i peces ornamentals) i ferro (eines i atuells), de vidre i os, a més, és clar, dels de ceràmica, que han estat molt importants per a l’estudi tipològic de la terrissa grisa d’ús comú als segles de l’alta edat mitjana.

Quant al paisatge, l’Esquerda és un dels racons més evocadors de la Plana, amb una miranda envoltada de precipicis que cauen en vertical sobre les aigües encalmades de la cua del pantà de Sau.

L’església de Sant Pere de Roda és al centre del conjunt que forma el poblat medieval de l’Esquerda. Des dels seus inicis aquesta església devia tenir la categoria de parròquia d’una gran part del terme de la ciutat, fins que al segle XIV fou destruïda pel veguer d’Osona i ja no es reconstruí més. L’església se cita per primera vegada l’any 927, i tot i que no és ben clara la successió dels fets, a partir del 1314 s’esmenta com una construcció derruïda.

En resta tota la planta, amb murs de gairebé un metre d’alçada, i un portal, una finestra i bona part del mur de migdia, fins quasi a l’arrencada de la volta. Era una església d’una nau i absis, amb dues fornícules allargades a manera d’absidioles prop de la capçalera, obertes en el gruix dels murs. L’església fou entre els segles X i XIV un edifici tant eclesiàstic com militar i les successives destruccions i renovacions, de diferents èpoques, són el que provoca una barreja i superposició d’estructures.

Santa Magdalena de Conangle

El planell superior de la muntanyeta (300 m) que forma la propietat de Salou és ocupat per l’antiga ermita i durant uns anys monestir de monges augustinianes de Santa Magdalena de Conangle. La capella ja existia el 1231, i a la fi del segle XIII s’hi va aplegar una comunitat de donades, que el 1304 fou erigida canònicament com a monestir d’augustinianes. El despoblament i la crisi econòmica que causà la pesta negra motivà la minva de rendes de la petita comunitat. Cap al 1450 la comunitat es traslladà a Barcelona, al carrer de la Canuda, on formà el convent de les Magdalenes, que subsistí fins el 1936.

La capella de Santa Magdalena té la planta del segle XIII, però fou ampliada el 1376 i modificada posteriorment amb l’afegitó d’una casa per als guardians o ermitans. L’origen romànic és ben palès en l’articulació originària de l’edifici. En la planta actual es distingeixen l’absis i la nau, ambdós de planta trapezial. En època barroca hom hi afegí dues capelles laterals i un campanar de planta quadrada, que encara es poden veure. A l’entorn de la capella s’han aixecat alguns murs amb finestres i portes antigues i s’hi ha traslladat el claustre neoclàssic que formava part de l’antic convent de carmelitans descalços de Sant Josep de Vic. En conjunt, l’edifici és una construcció rural que palesa els modes constructius del període de transició entre l’arquitectura romànica i les noves formes gòtiques.

Sant Pere de Casserres

El monestir de Casserres és la fita històrica i artística de més renom del terme de les Masies de Roda. S’hi accedeix per una pista forestal pròxima al Parador Nacional de Vic.

Claustre del monestir de Casserres (les Masies de Roda)

© C.I.C. - Moià

Cap a l’any 1030 degué començar l’edificació de l’església, que fou consagrada el 1053. El 1080 el monestir de Casserres fou unit a la gran abadia benedictina de Cluny, de la qual esdevingué priorat i cap de les possesions cluniacenques a Catalunya. Començà a decaure a la fi del segle XIV i fou extingit el 1572 a instàncies de Felip II de Castellà, que donà les seves rendes al col·legi de jesuïtes de Betlem de Barcelona. Aquests el posseïren fins a la seva expulsió el 1767, que fou venut als seus actuals amos del Pla de Roda.

En resta sencera l’església romànica de tres naus i tres absis, una de les obres mestres del romànic català, al costat d’un massís campanar, i bona part de les primitives dependències monàstiques i del claustre. El terratrèmol del 1428 féu caure la volta de la nau de tramuntana i destruí el claustre. El 1998 s’inaugurà la restauració del monestir, propietat del Consell Comarcal d’Osona, dirigida per l’arquitecte Joan Albert Adell.

El castell de Savellana i el castell de Casserres

Les ruïnes del castell de Savellana es troben a l’angle SE del puig de Conangle, en un esperó de roca, a les envistes del Ter. Té una forma allargada i s’estén entre dues grans penyes en les quals hi ha unes escales tallades a la roca que hi donen accés. Els murs més importants són a la banda N i W, on s’endevina la base d’una torre rodona, mentre que a l’esperó o balma de l’E només resten uns pocs murs que es confonen amb el penyal al qual són adossats. Al damunt hi ha els clàssics clots, cavats a la penya, que revelen la construcció o basament d’antics murs ara desapareguts.

El castell ja era documentat el 1067, quan el bisbe de Vic, Guillem de Balsareny, el va encomanar al vescomte Ponç de Cabrera. Es troben pactes semblants en anys posteriors, fins el 1334, per bé que el domini del bisbe era més teòric que real. Els veritables amos eren els Cabrera, se-nyors de Roda de Ter, que hi tenien per castlans els Heures i llurs successors, els Santa Eugènia. El 1358 ja no hi ha rastre del domini de la mitra de Vic sobre Savellana, i els Cabrera, comtes d’Osona, se’n proclamen senyors absoluts. Hi ha indicis documentals i arqueològics que revelen que el castell fou destruït al segle XIV, segurament arran de les guerres del rei contra Bernat III de Cabrera. Al segle XVII el vescomtat fou venut al comte d’Aitona i per casament passà a la casa de Medinaceli, on romangué fins a la desaparició de les senyories jurisdiccionals.

El castell de Casserres es trobava dins l’antic terme de la ciutat de Roda, de la qual devia ser un puntal ferm en l’estructura defensiva del terme. La situació del seu edifici, tot i que la seva existència és ben documentada, és força difícil, possiblement per la destrucció que patí en època medieval. Es conserven els vestigis d’una fortificació que hom ha relacionat amb les restes del castell.

S’ha volgut identificar aquest castell amb el de Casserres que vers el 798 Lluís el Piadós manà que es fortifiqués juntament amb el de Cardona, però la primera notícia fidedigna de l’existència del castell i del seu terme és de l’any 898. El domini del castell pertanyia als comtes de Barcelona, encara que per la poca entitat territorial no apareix en les actes feudals. Els feudataris eren els comtes d’Osona-Cardona i el 1006 degueren traspassar els seus drets sobre el domini al monestir benedictí. El 1356 el castell reapareix amb entitat pròpia per a formar part dels castells amb què Pere el Cerimoniós volia premiar Bernat III de Cabrera. Al final de la guerra entre la Generalitat i Joan II, el 1472, el castell es trobava enderrocat.

Els masos

A llevant de l’Esquerda hi ha l’antiga propietat de Salou (S’Alou o l’Alou), nom que rebé perquè el lloc formava un antic domini lliure de tota subjecció feudal. Ara en resta només un notable nucli residencial amb grans casals i jardins.

També és remarcable, per la seva noblesa arquitectònica, el mas del Vicenç, on es conserva una antiga imatge mariana gòtica d’alabastre, trossejada, que es venerà a l’església de Sant Miquel de la Guàrdia, situada a poca distància del turonet de la Guàrdia (516 m) i documentada ja l’any 1012. Hi ha alguns masos que per la seva història i arquitectura poden figurar entre els més notables de la Plana, com Casadevall, el Pujol, Mas de Roda, les Baumes, Fontanelles, el Macià, el Pujolar, el Gilabert, la Muntadella, el Poncic, el Torrent, el Bac, el Pla, el Fontserè, les Basses, els Sangles, el Bonamic i Vilamala.

Fontanelles i el Mas de Roda eren habitats per ciutadans honrats que gaudiren de la consideració de nobles des del segle XVII. Fontanelles, mas propietat de la família Heures de Descatllar, té alguns finestrals amb arc conopial del segle XVI. És un gran casal, amb mobiliari i decoració de tipus senyorial i un ric arxiu familiar amb molts privilegis concedits als seus avantpassats. El Mas de Roda conserva el gran casal quadrat, que es convertí en una masoveria, sense cap element notable que recordi el seu passat.