Situació i presentació
Creat el 1972, comprén els antics termes de Noves de Segre, Castellàs, la Guàrdia d’Ares i Taús. El nom adoptat pel nou municipi no és prou adequat, ja que, si bé comprèn la vall del riu de la Guàrdia o d’Aguilar i les de la seva conca (el riu de Castellàs i el de Solans), Taús pertany a la conca de la Noguera Pallaresa i no a la d’Aguilar.
El terme municipal de les Valls d’Aguilar afronta a llevant amb el de Ribera d’Urgellet i amb l’enclavament dels Castellins (Montferrer i Castellbò), al S ho fa amb Fígols i Alinyà, amb l’enclavament de Baridà (del municipi de Ribera d’Urgellet) i amb el terme de Cabó; al SW el pic de Matella separa l’Alt Urgell (i per tant els termes de Cabó i de les Valls d’Aguilar) del Pallars Jussà (Conca de Dalt) i del Pallars Sobirà (Baix Pallars). A ponent, les Valls d’Aguilar termeneja amb Baix Pallars i Soriguera (ambdós del Pallars Sobirà), mentre al N afronta amb l’extens terme de Montferrer i Castellbò.
El terme comprèn el poble de Noves de Segre, cap de municipi i, a més, els pobles i llogarets d’Argestues, Berén, Bellpui, Biscarbó, Castellàs, els Castells, Espaén, la Guàrdia d’Ares, Junyent, Miravall, Nyus, Taús i Trejuvell
El terme municipal és articulat en tres valls principals, al llarg de les quals es distribueixen les diferents poblacions del terme. La vall principal és la vall del riu d’Aguilar (o de la Guàrdia, o de la Guardiola). En aquesta vall vessa les aigües la vall del riu de Castellàs, l’altra gran vall del terme. Finalment, al sector més ponentí apareix la vall del Riu Major, només en la seva capçalera, que pertany geogràficament a la conca de la Noguera Pallaresa i no a la del Segre.
A llevant el terme s’integra dins de la vall del Segre. El sector muntanyenc, molt accidentat, és situat a ponent. Hom pot distingir dos grans blocs orogràfics: el que tanca el municipi pel SW i el que divideix la vall de Castellàs de les del Riu Major i riu d’Aguilar.
Al sector sud-occidental del municipi cal esmentar especialment la serra de Prada i la serra d’Ares. A la serra de Prada, dins l’antic terme de Taús hom troba el Serrat del Bou (termenal també amb la Guàrdia d’Ares), els Clots de Favà (per sobre dels 1.600 m) i el cap de Matella o del Prat d’Olient (1.895 m), contraforts de tramuntana del massís de Boumort, del qual forma part la serra de Prada. Aquesta serra és continuada a llevant per la ja esmentada serra d’Ares. Com a punts culminants d’aquesta destaquen el serrat de l’Espasa i el Pla Redon, el cap del Clot de la Coma i la Creueta (on hi ha el dolmen dit d’en Lluís). Vora la font de la Caubella (1.770 m) neix el torrent de Baridà, dit antigament de Vall Llòbrega, termenal amb l’enclavament de Baridà (el Pla de Sant Tirs).
Dividint les valls meridionals (riu d’Aguilar i Riu Major) de la vall de Castellàs, hom troba un seguit d’elevacions, contraforts del massís de Boumort, que actuen també de separació entre les depressions del Segre i de la Noguera Pallaresa. En destaca la serra de Taús (1.970 m) amb la Solana d’Aran i l’Ereta de Mollet, un dels límits occidentals del terme; també cal esmentar els pics del Venut (1.795 m), del Minguet (1.633 m) i de Montcau (1.791 m), i el puig de Mata-rosa (1.529 m) o de Sant Quiri (1.475 m), al damunt del qual hi ha l’ermita del mateix nom.
Al sector nord-occidental del terme, separant-lo de Soriguera (Pallars Sobirà) i de Montferrer i Castellbò, cal esmentar la serra de Soriguera (la pedra del Cantó i el coll del Cantó, al vèrtex de tramuntana, de 1.766 m, amb la Rasa, 1.788 m, i el pui d’Adrall, 1.721 m). Altres accidents d’aquest sector són Coma la Vall (1.813 m), l’Obac, el serrat de Pous i el Punt Redó (1.531 m).
El terme, que, llevat del sector de ponent, s’integra a l’alta vall del Segre (riu que forma el límit de llevant del municipi), té com a curs fluvial principal el riu de la Guàrdia o d’Aguilar, que és format per diversos rierols que neixen als vessants dels sistemes orogràfics ja esmentats. D’aquests barrancs es destaca, a la capçalera, el barranc de l’Óssa o de Tragó, que neix sota la serra d’Ares, entre aquesta i la de Prada. Sota aquesta darrera serra es forma la Rambla Fonda de Piquer, que amb el barranc de Tragó forma el del Llop. Aquest i el dels Prats (dit a la capçalera, sota el Venut, barranc de les Canals) conflueixen sota el serrat de l’Espasa per a formar el riu de la Guàrdia, que desguassa directament al Segre. L’afluent principal del riu de la Guàrdia és, però, el barranc de Castellàs, que neix sota Sant Sebastià de Buseu i que en el seu camí rep per l’esquerra el riu de Solans i el de Guils. Finalment, el sector sud-occidental del terme és drenat per la capçalera del Riu Major (el barranc de Taús, amb el seu afluent el barranc de la Vall, i el barranc de Sant Sebastià de Gavarret), que aboca directament les seves aigües a la Noguera Pallaresa.
La principal via de comunicació entre els pobles del terme és la carretera local (LV-5133) que parteix de la C-14, a llevant de Noves de Segre, i ressegueix la vall del riu d’Aguilar i la capçalera del Riu Major fins a arribar als Castells. Pistes forestals asfaltades o de terra comuniquen la resta d’indrets del terme municipal amb la carretera principal.
La població i l’economia
La població no ha estat mai gaire elevada al terme de les Valls d’Aguilar, però els darrers decennis del segle XX va experimentar un important procés de despoblament. Les primeres dades conegudes per a tot el terme que compon l’actual municipi són del fogatjament del 1553, quan hi havia 60 focs. Al segle XVIII el municipi tenia 650 h el 1718, els quals augmentaren fins a 938 el 1787. A mitjan segle XIX Noves de Segre assolí la seva màxima ocupació demogràfica amb 1.838 h el 1857 i 1.998 h el 1877. Des d’aleshores la població ha tendit a davallar amb escasses remuntades. El 1900 hi havia 989 h, 1.203 h el 1920, 1.242 h el 1930, 1.064 h el 1940, 1.030 h el 1950, 865 h el 1960, 272 h el 1981 i 229 el 1991. El cens del 2001 assenyalava una remuntada (325 h), encara que el 2005 la població havia disminuït una mica (315 h).
Les Valls d’Aguilar és un municipi tradicionalment ramader que ha combinat secularment el conreu de les zones més planeres del terme amb la cria i l’engreix de bestiar. En l’actualitat, una bona part de la població activa treballa a la Seu d’Urgell, especialment en el sector dels serveis, però la seva base ramadera continua essent important. De fet, l’agricultura, molt escassa, proporciona els seus fruits a la ramaderia. Produeix essencialment cereals i farratge. Més importants són les pastures, que són aprofitades per la ramaderia bovina (essencialment vaques de llet) i ovina, principals tipus de bestiar que es crien al municipi. La ramaderia porcina i equina, com també la cria de conills, són poc importants, mentre que la cria d’aviram es redueix al consum propi.
Pel que fa a l’activitat industrial i minera, tot i que antigament són documentats molins de guix i mines d’amiant, entre d’altres, és actualment poc representativa. Destaca un escorxador de porcs, una fàbrica d’embotits, una empresa d’extracció de graves i una petita central hidroelèctrica a Castellàs (amb una potència de 2.400 kW).
El turisme de les Valls d’Aguilar és constituït bé per gent de pas, bé per estiuejants que disposen de cases en alguns dels punts del terme. De fet, però, al municipi el sector turístic, mancat tradicionalment d’infraestructures, no va rebre un cert impuls fins a la dècada del 1990, quan van sorgir diferents projectes destinats a revalorar turísticament la zona. Entre aquests projectes figura la inclusió de la fàbrica d’embotits de Cal Bernadí en les Rutes d’Artesans de l’Alt Urgell, o l’adequació d’un camí que porta des de Noves de Segre fins a Gerri de la Sal dins de l’anomenada Ruta de la Sal.
El poble de Noves de Segre
El poble de Noves de Segre, a 669 m, és el cap del municipi. Abans del 1972, però, encapçalava un antic terme (35,2 km2) que s’estenia pel curs més baix del riu d’Aguilar, des d’un xic abans de la confluència d’aquest amb el riu de Castellàs. Comprenia els pobles i antics llocs de Malgrat de Noves, Miravall, Bellpui, Berén i Argestues.
El nucli de Noves de Segre és enlairat damunt la confluència del riu de la Guàrdia, dit també de Ribablanca, i el de Pallerols, anomenat també de Sargatelles, poc abans de llur aiguabarreig amb el Segre. Antigament era lloc fortificat i les cases feien muralla. L’església parroquial és dedicada a sant Serni. Consta d’una nau principal, més una de lateral afegida. El campanar de torre, al NW, és adossat a la fàbrica i constitueix l’accés actual al temple (al NE hi ha un portal de mig punt tapiat).
La festa major de Noves de Segre s’havia fet tradicionalment al principi d’octubre, però, s’ha canviat a l’última setmana de juliol. També té molta tradició el Carnestoltes, del qual s’han recuperat alguns dels seus actes més típics, com la recapta i la calderada. El calendari tradicional del Carnestoltes és recapta i ball el dissabte, mentre que el diumenge es fa la calderada. L’últim diumenge de novembre se celebra la Festa Vella.
L’any 839 és documentat un camí que anava a Noves. Al segle següent la vila de Noves (és anomenada així) apareix diversos cops en la documentació. El 948 l’abat Sunyer i la comunitat de Santa Maria de la Grassa venen al bisbe Guisad d’Urgell l’alou que tenien a Noves. El 953 el dit bisbe dóna a Santa Maria de la Seu d’Urgell, perquè ho tingui després de la seva mort, l’alou que tenia i que podria tenir a Noves. El mateix prelat el 975 adquiria del jutge Miró un altre alou a Noves. Posteriorment, però, la senyoria del lloc i del terme passà als vescomtes de Castellbò, als quals pervingué, potser, pels Caboet, que hi posseïen dominis. Dins el vescomtat, Noves era un lloc de la batllia de la Vall d’Aguilar, que pertanyia al quarter de Castellbò. A Noves hi residia normalment el lloctinent del batlle de la vall. A la primeria del segle XVI era castlà de Noves Jaume Abella d’Organyà, bé que ho solia ser Galceran Noves de Castellbò. El castlà havia de tenir cavall i armes per a la senyora vescomtessa de Castellbò.
El 1860, dins de l’antic terme de Noves de Segre, hi havia documentats els masos de Cambarró, de Don Guillem (dit modernament Can Gepó), del Cortaler, del Roc, el Mas de Malgrat i el de Miravall (a més dels pobles d’aquest nom i els altres esmentats més amunt) i els molins d’Anton, de la Guàrdia, de Passent, del Pubill i de Rabassa. Es conserva encara el Molí Vell i hom té record del Molí de Marxant.
Altres indrets del terme
Bellpui, Malgrat de Noves, Berén, Miravall i Argestues
Aigua amunt del riu d’Aguilar hi ha els pobles de Bellpui i Malgrat de Noves, a l’esquerra. Bellpui, on el 1960 hi havia 58 h i el 2001 només 21 h, és situat a uns 800 m d’altitud. L’església de Santa Llogaia de Bellpui, sufragània, és en estat ruïnós. D’origen romànic, ja havia estat modificada abans de l’enrunament actual. L’antic poble de Malgrat de Noves, a 810 m d’altitud, és despoblat (el 1960 i el 1970 hi havia encara 6 h). Es conserva en un relatiu bon estat la vella església de Sant Andreu de Malgrat. És una església romànica, de nau única i absis semicircular.
Al sector més accidentat de tramuntana hi ha els llocs de Berén, Miravall i Argestues. L’antic poble de Berén, a 1.100 m, en un coster, és gairebé despoblat (el 1960 hi vivien encara 26 persones i 3 el 2001). L’església parroquial de Sant Martí de Berén (de la qual depenien Argestues i Miravall) és arruïnada. Conserva l’absis romànic i els murs perimetrals. El llogaret de Miravall és situat en un coster a l’esquerra del riu de Castellàs, enfront d’Espaén. L’església de la Mare de Déu de la Concepció, que era sufragània de la de Baén, és romànica; ha estat modificada. Té una nau, capçada per un absis semicircular, i dues capelles laterals a manera de transsepte. El 2001 hi vivien 11 h(14 h el 1960). Al llogaret d’Argestues (1.025 m), a la vall del riu de Pallerols, hi vivien 23 h el 2001 (20 el 1960). L’església, sufragània, de Santa Coloma d’Argestues és un edifici de planta trapezial cobert amb fusteria, sense absis diferenciat, encara que sembla que originàriament hi era. Ha estat molt modificada des del període romànic.
L’ermita de Sant Quirze i Santa Julita
A l’esquerra del riu d’Aguilar, dalt del puig de Sant Quiri (1.478 m), hi ha l’ermita de Sant Quirze i Santa Julita, coneguda popularment per Sant Quiri. El lloc és força estratègic, ja que domina les confluències de les valls d’Aguilar i de Castellàs, per una banda, i, per l’altra, la d’Aguilar amb el riu de Pallerols. L’esglesiola és de tradició preromànica; a l’interior del rectangle es delimita l’absis, cobert amb volta de canó, mentre que la nau es cobreix amb un embigat de fusta.
El cap de setmana més proper al 16 de juny s’hi celebra un aplec.
La Guàrdia d’Ares
La Guàrdia d’Ares centrava un antic municipi de 33,1 km2 d’extensió que el 1972 fou annexat al de Noves de Segre. L’antic terme era situat al sector central de l’actual terme de les Valls d’Aguilar i comprenia la vall alta del riu d’Aguilar (o de la Guàrdia) i la vall baixa del riu de Castellàs. Incloïa, a banda de la Guàrdia d’Ares, els pobles i antics llocs d’Espaén, Trejuvell, Nyus i Auses.
El poble de la Guàrdia d’Ares (1.594 m) és aturonat a l’esquerra del riu d’Aguilar. Les cases, de pedra, tenen teulades de llicorella o de teules, i algunes balconades de fusta sota el ràfec. S’esglaonen en carrers costeruts i al cim s’aixeca l’església de Sant Esteve, sufragània de la de Taús. Bé que modificada amb afegits posteriors, l’església és romànica, capçada per un absis semicircular bastit arran mateix d’un trencant rocós. A tramuntana del temple hi ha algunes cases arruïnades. El 1519 hi havia 4 focs i a mitjan segle XIX 114 h. Hi vivien 24 h el 2001 (101 h el 1960). El poble celebra la seva festa major el segon diumenge d’octubre.
El castell de la Guàrdia, situat al capdamunt de la població de la Guàrdia d’Ares (vora l’església) i del qual queden escasses restes, és documentat el 1078, quan Ermengol IV d’Urgell donà al comte Ramon V de Pallars Jussà, a la seva muller Valença i al seu fill Arnau “ipsum castrum de Guardia et de Montanione et de Ossass et de Malograto”, amb els seus termes i les seves pertinences. Per l’octubre del 1180 Ermengarda de Taús concedí la meitat del castell de la Guàrdia a la seva filla Arnaua de Caboet i al seu marit Bertran de Tarascó. Casada en segones núpcies amb Arnau de Castellbò, Arnaua, darrer membre del llinatge dels Caboet, renuncià a favor d’aquest tots els seus béns; el castell de la Guàrdia passà, així, a integrar-se a la jurisdicció feudal del vescomtat de Castellbò. Dins aquest vescomtat, la Guàrdia i el seu terme formaven la batllia de la vall d’Aguilar, el batlle de la qual, que ho era de Castellbò, normalment residia a Noves. La batllia de la Vall d’Aguilar era integrada al quarter primer del vescomtat, o quarter de Castellbò.
A l’antic terme de la Guàrdia d’Ares es documentaven el 1860 els masos del Baró (n’hi havia dos d’aquest nom, l’un a 12 km del cap de municipi i l’altre a 1,2 km), de l’Esparrica, la Borda, del Paraire i Auses (citat com a mas); a més, hi havia el Molí de l’Oliva.
Espaén, Nyus, Trejuvell i Auses
La carretera que duu a la Guàrdia passa abans per Nyus i Espaén, a la vall del riu de Castellàs. El poble d’Espaén (escrit antigament Espaent) és enlairat a 1.120 m a la dreta del riu de Castellàs. L’església de Santa Eulàlia d’Espaén, sufragània de la de Castellàs, té forma trapezial, amb dues capelles laterals a manera de creuer; aquestes capelles i l’espai de l’absis són coberts amb volta de canó, mentre que la nau es cobreix amb un embigat. El 1519 hi havia 3 focs i el 1854, 140 h. Hi vivien 8 h el 2001 (50 el 1960). El segon diumenge de novembre celebra la seva festa major.
A llevant, arran mateix del riu de Castellàs, enlairat, hi ha l’antic llogaret de Nyus (o Anyús), documentat antigament Enus i actualment deshabitat; el 1519 hi havia 1 foc, 70 h el 1854. L’església de Sant Lluc de Nyus, sense culte, de tradició preromànica però amb els murs molt refets, és rectangular, amb l’absis només diferenciat interiorment, cobert amb volta de canó; la nau és coberta amb fusta.
Amb accés per la mateixa carretera, però a la vall d’Aguilar, hi ha el poble de Trejuvell, dit antigament Tresjovell, al vessant meridional de Montcau, a l’esquerra del riu de la Guàrdia. El 1519 hi havia 2 focs i 5 h el 2001 (13 h el 1960). L’església de Santa Elena de Trejuvell és sufragània de la de Castellàs. Preromànica, amb absis trapezoidal (sobrealçat posteriorment), els murs exteriors de la nau són una mica alterats. El castell de Trejuvell fou adquirit el 1250 per Roger IV, comte de Foix i vescomte de Castellbò.
Al llogaret proper d’Auses (citat el 1519 com a Osas), despoblat, hi ha les ruïnes de la capella de Sant Sadurní. Dins el terme, també són arruïnades les capelles de Santa Eulàlia d’Espaén (amb la mateixa advocació que la parròquia), als afores d’aquest poble, i la de la Puríssima Concepció del Mas del Paraire.
El dolmen conegut com la Cabana del Moro dels Bedolls, situat en un bosc de la serra d’Ares, era un dels monuments megalítics més importants de la comarca, però fou destruït el 1997.
Taús i els castells
El poble de Taús fou cap d’un municipi de 35,3 km2, que el 1972 fou annexat al de Noves de Segre. L’antic terme, que comprenia també el poble dels Castells, era situat al sector més occidental de les Valls d’Aguilar. Comprèn la capçalera del Riu Major (el barranc de Taús, amb el seu afluent el barranc de la Vall, i el barranc de Sant Sebastià de Gavarret), l’única de les tres valls de les Valls d’Aguilar que es troba dins de la conca de la Noguera Pallaresa i no dins de la del Segre, com la resta del municipi.
El poble de Taús (1.462 m) és situat a la capçalera del Riu Major, vora el barranc de Taús, als altiplans de Taús. L’església parroquial és dedicada a sant Julià. D’origen romànic, té planta rectangular, dins la qual es delimita l’espai absidal; és coberta amb volta de canó. Al SW hi ha una capella rectangular, vora la qual hi ha una porta antiga, adovellada. L’entrada principal, al SE, adovellada, data del 1769. El 2001 hi havia 52 h. Prop del poble, arran del camí de la Guàrdia, hi ha la capella romànica de Sant Martí, al fossar, capçada per un absis semicircular llis. S’hi fa un aplec l’últim diumenge de maig. La volta de canó és reforçada per dos arcs torals; exteriorment es cobreix a dues aigües amb lloses de llicorella. Seguint la mateixa carretera però en direcció a Gerri, al coll de les Esglésies hi ha la capella de la Mare de Déu de la Guia, rectangular, allargada modernament per la banda de ponent. No gaire lluny hi ha escassos vestigis de l’ermita de Sant Cristòfol. Taús celebra la seva festa major el quart diumenge de setembre.
Al NW de Taús hi ha el poble dels Castells (1.530 m), amb l’església sufragània de la Mare de Déu de l’Assumpció, d’absis rodó. El lloc ocupa un esperó rocós, solcat al peu per estretes torrenteres que aboquen al Riu Major, una de les quals separa el poble en dos nuclis. Antigament havia estat fortificat. El 2001 hi vivien 8 persones (50 el 1960).
Els llocs de Taús i els Castells són documentats el 1094, en el testament de Ramon Guillem de Taús. El 1169 es documenta Arnau de Taús, que fou pare d’Ermengarda de Taús, que es casà amb Arnau de Caboet. Aquests foren pares d’Arnaua de Caboet, que, casada amb Arnau de Castellbò, passà als Castellbò el patrimoni dels Caboet, igual que els béns que li havien pervingut per part de la seva mare. Aquests es relacionen el 1180, quan Ermengarda de Taús donà a la seva filla i al primer marit d’aquesta, Bertran de Tarascó, la meitat dels castells de la Guàrdia, de Taús, dels Castells, de Saüquet i de Saüquedell. En aquest document signen, a més, Ramon milite Dezcastells, Ramon de Taús, Guillem de Tarascó i Bernat de Guàrdia. El 1194 aquests personatges, amb Arnaua de Caboet i Ermengarda de Taús, signaren un conveni per tal de cloure la guerra que hi havia entre ells pel domini dels dits castells.
Integrats als dominis del vescomtat de Castellbò, els llocs de Taús i els Castells formaren una batllia, dins el quarter de Castellbò.
El 1860 al terme de Taús hi havia els masos de Bigordà, de Bolló, de Dolçà, la Masia Mitjana i la de Tarragona, i molts molins fariners: els de Fiter, els de la Mitjana, els de Bigordà, el de Cotonat, el de Dolçà i el de Vila-rubla.
Castellàs, Junyent, Biscarbó i la Torre
El poble de Castellàs fou el cap d’un municipi de 20,9 km2, annexat el 1972 a Noves de Segre. L’antic terme era situat al sector nord-occidental del municipi actual i el travessava de NW a SE el riu de Castellàs. Comprenia els pobles de Junyent i Biscarbó i les antigues quadres i caseries de Mesons i la Torre.
El poble de Castellàs (1.301 m) és situat a l’esquerra del riu de Castellàs. L’església parroquial de Santa Maria, a la part més alta de la població, sembla obra del segle XVII; la façana, amb portal adovellat, és coronada per una espadanya. Al poble, que tenia 11 h el 2001 (18 el 1970), es conserva la casa senyorial dels Cervós, amb una capella de Sant Joan Evangelista que té una bella talla romànica d’aquest sant. La festa major se celebra per la Mare de Déu d’Agost.
Al NW de l’antic cap de municipi, aigua amunt del riu de Castellàs, hi ha el poble de Junyent, arran mateix del riu. El 2001 tenia 13 h (25 el 1970). De l’església parroquial de Sant Esteve depenia la que hi hagué a la Torre. Al poble hi ha la capella de Sant Antoni Abat. El poble de Biscarbó és situat a 1.400 m, a la dreta del riu de Solans i a tramuntana de Castellàs. El 2001 tenia només 2 h (4 el 1970). L’església de Sant Martí depenia de la de Castellàs. Al cim del serrat situat a ponent del poble de Biscarbó hi ha el dolmen de Biscarbó. De Biscarbó surt un camí vers ponent que porta a la Torre (1.509 m), lloc que el 1381 tenia 3 focs, del vescomte de Vilamur; l’església de Sant Miquel de la Torre no es conserva (depenia de la de Junyent).
Els llocs de Castellàs i Biscarbó pertanyien al vescomtat de Castellbò, dins el quarter de Castellbò, i amb aquest revertiren a la corona el 1548. Ambdós llocs eren de la vegueria i després corregiment de Puigcerdà. Junyent i la quadra de Mesons pervingueren al duc de Cardona, a través del vescomtat de Vilamur. Fins el 1716 formaren part de la sotsvegueria de Pallars i des d’aleshores fins al 1833 del corregiment de Talarn.