Situació i presentació
El terme municipal de l’Espluga Calba, de 21,34 km2, s’estén a l’extrem de llevant de la comarca, en contacte amb l’Urgell i la Conca de Barberà. Limita amb els municipis garriguencs dels Omellons (W), Vinaixa (SW) i Fulleda (SE), amb el de Senan (E), de la Conca de Barberà, i amb els urgellesos dels Omells de na Gaia (NE) i Maldà (N). El topònim (spelunca en llatí) es refereix a unes coves excavades a la roca que encara subsisteixen a la vila i han estat emprades com a estables o cellers (probablement havien tingut ja poblament prehistòric).
Dels contraforts nord-occidentals de la serra del Tallat, que accidenten aquest sector proper a la divisòria entre la Conca de Barberà i l’Urgell, de morfologia gairebé segarrenca, davallen diversos barrancs que formen el Rinet (de la capçalera del torrent de la Femosa). Altres barrancs que drenen el terme són la Roca del Llamp, al sector més septentrional, les Alginetes, la Coma de Sant Pere i la vall de Cortals, al sector occidental; i al més oriental, els barrancs de les Catalanes, els Cabrers i els Pons. Els punts més elevats són el pujal del Graó (525 m), el Mas Blanc (537 m) i la Roca Tomasa (593 m). El fons de la vall es dedica al conreu de la vinya i els sembrats, mentre que la resta de les terres són disposades en bancals on s’arrengleren oliveres i ametllers.
La vila de l’Espluga Calba és l’únic nucli de població del municipi, el qual és travessat per la carretera local de les Borges Blanques a Tarrés (procedent de la Floresta i els Omellons i que continua vers Fulleda). De la vila en surt una altra que es dirigeix a Maldà, Belianes i Bellpuig en direcció al N. Dos camins veïnals porten d’Arbeca a Vinaixa i als Omells de na Gaia.
La població i l’economia
La població, que havia estat relativament important a l’edat mitjana, es mantingué dins un procés positiu fins a la guerra civil de 1936-39; des d’aleshores el fenomen migratori ha estat constant i accentuat. Els censos més reculats donen 48 focs l’any 1365 i 52 focs el 1553. Al principi del segle XVIII, el 1718, hi havia 241 h i 736 h el 1787. L’evolució demogràfica del segle següent permet assolir una xifra màxima municipal el 1860, amb 1.365 h (877 h el 1830, 858 h el 1842 i 1.340 h el 1857), si bé en el següent recompte, del 1887, la població baixà a 1.200 h. El segle XX s’encetà amb 1.195 h (1900), i la població s’estabilitzà amb alts i baixos (1.233 h el 1920 i 1.265 h el 1936). Posteriorment s’inicià la davallada: 993 h el 1940, 930 h el 1950, 781 h el 1960 i 583 h el 1970. Els següents censos confirmen el descens de població: 470 h el 1981, 450 h el 1991 i 432 h el 2001. El 2005, però, seguint la tònica general de la comarca, la població de l’Espluga ascendia a 448 h.
Els conreus principals són les oliveres, els ametllers, els cereals (ordi) i la vinya (inscrita en la denominació d’origen Costers del Segtre). Les millors terres del municipi són les de la vall del Rinet. Més de la meitat del territori resta dins l’àrea de reg del futur canal Segarra-Garrigues. La cria de bestiar, sobretot porcí i aviram, tendeix a augmentar i s’han instal·lat noves granges, fet que ha consolidat la ramaderia com a alternativa o complement de l’agricultura. També ha crescut la ramaderia bovina. La Cooperativa del Camp de l’Espluga Calba té un molí d’oli; la seva producció està inscrita dins la denominació d’origen Les Garrigues. El 1969 s’obrí una fàbrica tèxtil cooperativa dedicada a la confecció de jerseis (Cooperativa Industrial John Fil). També s’exploten algunes pedreres, continuació de les de la Floresta i els Omellons.
La vila de l’Espluga Calba
La vila de l’Espluga Calba és situada a 434 m d’altitud, a la unió del Rinet amb les valls afluents procedents de Fulleda, als vessants del turó que corona l’antic castell palau dels hospitalers. Davant l’entrada, a ponent de l’edifici, s’obre la plaça de l’Església i a migdia, entre el castell i el carrer Major, hi ha un pati elevat, urbanitzat. Des del castell baixen diversos carrerons amb arcs coberts. Es conserven vells casals de pedra i els cellers a les antigues esplugues. Als peus del turó, on hi ha la Cooperativa del Camp, s’estenen les cases més modernes.
L’església parroquial de la Concepció, de façana barroca, ben ornamentada, interior de tres naus i campanar de planta quadrada i dos cossos superposats, fou acabada el 1784 (el 1936 fou destruït el retaule de Sant Cristòfol, copatró de la vila, obra de Lluís Bonifaç).
El castell de l’Espluga Calba, casal gòtic de planta quadrangular construït o refet totalment quan els hospitalers s’instal·laren en aquesta població, té planta baixa, pis i golfes, i és format per diversos cossos al voltant d’un pati central (pati d’armes dels segles XIII-XIV), amb escala d’accés al pis. La façana principal és centrada per una gran porta adovellada. Al nivell del pis hi ha diverses finestres gòtiques amb columnes coronelles, i al nivell de les golfes, sota el ràfec de la teulada, corre una galeria d’arquets de mig punt. La façana del costat dret és coronada amb merlets. Al llarg dels segles s’hi han dut a terme diverses reformes; la més important va ser la transformació en capella, als segles XVII o XVIII, de la sala noble que havia tingut un teginat sobre arcs de diafragma apuntats. Adaptat l’edifici a col·legi de monges dominicanes al segle XIX, fou abandonat el 1963. Durant la dècada del 1990 s’ha dut a terme una restauració de l’edifici. Una altra construcció destacada és el nou Ajuntament, bastit sobre una antiga fassina.
Se celebra festa major el primer cap de setmana de febrer (per la Candelera) i el penúltim cap de setmana d’agost. Des de l’any 1993, pel febrer o pel març, es fa un concurs de gastronomia, una iniciativa municipal per a recuperar el sometent, un plat típic de la gastronomia popular basat en l’arengada. Altres actes són la matança del porc, pel març, un mercat medieval i un dinar de germanor l’11 de setembre.
La història
La carta de poblament del lloc, a la conquesta cristiana, és molt antiga; data del 1148, quan Lleida encara era sarraïna, i fou atorgada en el setge de Tortosa per Ramon Berenguer IV, que feu donació del castell de l’Espluga Calba amb la seva vila closa i territori del voltant a un grup de cinc famílies (les del batlle Porcell de Cervera, Vives de Cruzillada, Guillem Bertran, Arnau Bosquet i Mir de Fluvià); encara vers el 1183 A. d’Ardèvol, amb alguns conreadors de l’Espluga, desermaren l’alou de la Coma.
L’Espluga havia estat una fortalesa àrab —com Arbeca— avançada, del valiat de Siurana, i per això l’església parroquial de Santa Maria —antiga mesquita— fou incorporada a l’Església de Tarragona, i el lloc, a la vegueria de Montblanc (segle XIII). Abans, però, en 1193-1200, el vescomte de Cardona tingué un litigi amb la corona per algunes terres de l’Espluga que el sobirà definí com a pròpies. Ja el 1251, i d’acord amb les investigacions que feu Miret i Sans, se sap que Jaume I donà a l’abadessa Eliarda d’Anglesola de Vallbona de les Monges el lloc de l’Espluga Calba com a feu, i aquest fou venut un segle després (1350) a Pere de Carcassona, ciutadà de Lleida, per 15 000 sous barcelonesos. Pere III concedí a l’esmentat Pere de Carcassona el mer i mixt imperi sobre la vila el 1359 (en el fogatjament del 1365 la població era de 48 focs). Poc després, el 1368, l’esmentat Carcassona i la seva muller Constança, el concediren a Jaume Conesa, protonotari reial. El 1379 el seu fill Gabriel Conesa vengué la vila per 121 000 sous barcelonesos a Berenguer Gallard, també ciutadà de Lleida, i dos anys després, el 1381, aquest tornà a vendre la vila per 133 000 sous a Pere Icard. Encara Pere Icard vengué l’Espluga a Antoni de Maçanet (diputat de Catalunya el 1375 pel braç reial i cunyat del paer de Lleida Domènec de Montsuar). El seu successor, Nicolau de Maçanet, atorgà la senyoria de l’Espluga per testament al seu nebot Antoni de Montsuar, senyor de Torregrossa, que finalment vengué l’Espluga, per 140 000 sous, a l’orde militar dels hospitalers, que convertiren el castell en cap de la comanda hospitalera de l’Espluga Calba (comprenia Lavit del Penedès, el Bordell, Sidamon i el Palau d’Anglesola), comanda que perdurà fins a l’extinció de l’orde, a la fi del segle XVIII. Es conserva la llista dels comanadors. Els hospitalers mantingueren la senyoria fins a la fi de l’Antic Règim.
Ja al segle XIX, en la primera guerra Carlina, hi hagué una important batalla, que registra Madoz, en la qual els liberals comandats per Iriarte derrotaren els carlins del Camp de Tarragona, que tingueren 105 baixes. Malgrat ser una població de mentalitat tradicionalista, a la fi del segle es formà un grup republicà força actiu. El 1912 arribà l’aigua potable a les cases, i el 1928, la llum elèctrica.