El terme és l’acrònim de l’anglès Light Detection and Ranging. Opera d’una manera similar a la d’un radar, però en lloc d’utilitzar freqüències de ràdio utilitza un làser, en mode polsat o continu. El primer lidar fou presentat el 1961, poc després de la invenció del làser, i les primeres aplicacions foren en el camp militar.
És emprat en camps molt diversos, com ara la navegació aèria, marina i terrestre; la cartografia; l’urbanisme i l’arquitectura; la meteorologia; l’agricultura, o l’arqueologia. En estudis atmosfèrics i de la composició de l’aire (especialment amb relació als contaminants), a partir de la mesura del temps de retard entre el moment de l’emissió pel làser del pols òptic i la recepció del pols reflectit pels aerosols o les partícules que es troben en l’atmosfera, es pot determinar la seva posició, i a partir de l’anàlisi espectral del senyal rebut, determinar-ne la composició. Quan s’utilitza per a explorar la superfície terrestre, el lidar opera des d’avions, drons o satèl·lits que poden cobrir fàcilment grans extensions. Un dels camps en què més ha repercutit és el de l’arqueologia, atès que permet analitzar grans extensions de terreny i identificar-ne, superant l’obstacle de la vegetació, accidents que corresponen a antigues edificacions o ciutats que, altrament, requeririen prospeccions molt costoses i dilatades. Entre les troballes de més ressò en què s’ha utilitzat el lidar cal destacar-ne, al llarg de la dècada de 2010, el descobriment de les restes de nombrosos centres urbans i cerimonials maies a la península de Yucatán (Mèxic), o estructures constructives de la catedral de Notre-Dame (París).