De caràcter religiós o profà, pot tenir acompanyament instrumental o no tenir-ne. El lied monòdic dels minnesänger es convertí en polifònic a partir del s XIV, fins al XVII (cançó). Els reculls més notables són el Lochamer Liederbuch (1450), el Münchner Liederbuch (1460) i el Glogauer Liederbuch (~1480). Després d’una època d’esplendor amb Isaak, Senfl, Lechner, Hassler, R. de Lassus i Schein, s’inicià un període de decadència. Des del 1750, alguns autors de l’anomenada escola de Berlín cultivaren el lied a una sola veu amb acompanyament instrumental. Vivificaren la cançó popular (Volkslied) i la convertiren en una composició culta (Kunstlied). Entre els més notables es destaquen els lieder de C.Ph.E.Bach, Ch.W.Gluck, J.F.Reichardt, W.A.Mozart i F.B.Mendelssohn. El lied trobà en les obres de L.van Beethoven noves perspectives, que amplià Franz Schubert, amb els seus cicles de lied. Aquests i els seus continuadors (R.Schumann, J.Brahms, R.Strauss, J.Wolf i G.Mahler), ultra oferir innovacions en el gènere (restà acrescuda la importància de l’acompanyament del piano), musicaren les creacions líriques dels poetes més importants de l’època. I així, si el Romanticisme alemany atenyé els cims més alts d’expressió poètica, aquesta expressió encara fou sublimada per obra dels més grans compositors. La majoria de les balades i cançons de Goethe, Hölderlin, Mörike, Rückert, Schiller, Müller, Herder i Eichendorff passaren a ésser cantades, i el lied esdevingué una refinada conjunció de poesia i música que ha d’ésser considerada com una de les consecucions màximes del Romanticisme i una fita en la història de la creació artística. Tanta fou la seva importància, que, per extensió, hom donà el nom de lieder a les cançons cultes de la majoria de països occidentals, a partir del s XIX. El lied, com a forma emprada en la música instrumental, té l’esquema teòric A-B-A.
m
Música
Literatura