Ligúria

Ligúria Vista del port de Portovenere

© Fototeca.cat

Regió de la Itàlia septentrional, que comprèn les províncies de Savona, Gènova, Imperia i La Spezia.

La capital és Gènova. Constitueix una regió marítima que s’allarga entre la Provença, a l’W, i la Toscana, a l’E, formada per una estreta faixa costanera que voreja la mar Lígur. Els últims contraforts dels Alps Marítims i les primeres serralades dels Apenins l’envolten i formen un arc en forma d’amfiteatre, alhora que la separen de l’alta vall del Po i de la mitjana. El sector alpí ofereix els relleus més alts (mont Saccarello, 2 200 m), mentre que en el sector apenínic els relleus són més suaus. Protegida per les muntanyes, la Ligúria gaudeix d’un clima suau i temperat, sobretot a la faixa costanera (Gènova, 6,5°C de temperatura mitjana al gener i 23,7°C al juliol). A l’interior, l’altitud fa els hiverns més rigorosos. Els rius són curts i de règim torrencial; només es destaquen el Magra i la Roia. És una de les regions més poblades d’Itàlia, amb una densitat molt superior a la mitjana del país (301 h/km 2 ; Itàlia: 188 h/km 2 [1999]). La seva població, però, és molt desigualment repartida; es concentra principalment a la costa, on solament la ciutat de Gènova agrupa el 43,8% del total. El caràcter muntanyós de la regió no hi ha afavorit gaire l’activitat agrícola, la qual a l’interior va en regressió i en decadència, bé que a la costa s’ha especialitzat en conreus intensius d’hortalisses, fruiters i flors. La pesca, activitat tradicional, avui hi té poca importància. La principal riquesa de la Ligúria és la indústria i el comerç, que tenen com a base els ports de Gènova, Savona i La Spezia. Les indústries principals són les metal·lúrgiques i siderúrgiques, les construccions navals, les de refinatge de petroli, les mecàniques, les químiques —que han tingut un gran impuls els últims anys— i les alimentàries. L’activitat turística, afavorida per les excel·lents condicions climàtiques, és també important. Habitada en època antiga per pobles lígurs, que adquiriren la ciutadania romana (s. I aC), les invasions bàrbares no l’afectaren greument, i el 553 fou ocupada per l’imperi Bizantí. Dominada successivament pels llombards (641) i pels francs (774), passà a dependre del Sacre Imperi Romanogermànic, bé que el poder es disgregà en mans dels senyors laics o eclesiàstics. Devastada per incursions sarraïnes (s. VIII-X), les croades i la represa del tràfic marítim permeteren el desenvolupament de la regió i l’aparició de comuns autònoms (Gènova, Savona, Noli, etc), però Gènova s’esforçà a unificar-la sota el seu domini (república de Gènova). La política lígur oscil·là entre els grans poders veïns (l’Imperi, els senyors de Milà, França i, després, Espanya i Àustria), i mantingué la independència, llevat de breus períodes de dominació estrangera, fins a entrar a formar part del regne dels Savoia (1815).