La creació de la liquenologia parteix sobretot de l’obra del suec Erik Acharius (1757-1819), autor de la Synopsis methodica lichenum (1814). La seva labor de descripció i ordenació de les noves espècies, basada encara sobre caràcters macroscòpics, però feta ja segons criteris moderns, fou ampliada per Elias Magnus Fries (1794-1878). Posteriorment, l’italià De Notaris començà a emprar els caràcters microscòpics, i Fréderic Nylander (1822-89) hi afegí la utilització de reaccions acolorides. Simon Schwendener (1826-1919) demostrà (el 1867 i el 1869) la composició doble dels líquens, opinió que aixecà, a la primeria, una forta oposició. En l’obra d’exploració i de descripció de la flora d’arreu del món cal esmentar Eduard August Vainio (1853-1964), Edward Tuckerman (1817-86), capdavanter de la liquenologia nord-americana, Adolf Hugo Magnusson (1885-1964) i Maurice Bouly de Lesdain (1869-1964), i actualment també Joseph Poelt, Antonin V ~ezda, Rolf Santesson i el provençal Georges Clauzade. Actualment hom treballa intensament en la química, la fisiologia i l’ecologia dels líquens. A la península Ibèrica, la liquenologia fou iniciada d’una manera molt brillant amb l’obra del valencià Simón de Rojas Clemente (1777-1827), però posteriorment fou mig abandonada, exceptuant l’obra de Longí Navàs, Lluís Crespí, Manuel Llenas i Fernández (Assaig d’una flora liquènica de Catalunya, 1909) i R.G. Werner i la important aportació del portuguès Carlos das Neves Tavares (1914-1972). Ara, l’escola iniciada a Barcelona per Xavier Llimona té una gran activitat.
f
Micologia