En la literatura grega, fou una poesia destinada a ésser cantada i, sovint, ballada amb acompanyament de la lira. Al llarg de la seva història presenta dos tipus diversos: la lírica coral, destinada al cant d’un cor (Terpandre, Alcman, Íbic, Estesícor, Simònides, Baquílides i Píndar), i la monòdica, cantada a una sola veu. La primera tingué una diversitat de formes: l’encomi, γρhνοι (“plany”), l’epinici, l’epitalami i l’himeneu, l’himne, l’hiporqueme, el parteni, el pean i també el nomos i el ditirambe (aquest darrer, més dramàtic, es troba probablement en l’origen de la tragèdia). La lírica monòdica (eòlica en Alceu i Safo, jònica en Anacreont), més acostada al sentit que hom dóna actualment a la paraula “lírica”, era articulada en estrofes breus, amb estructura fixa (estrofes alcaica i sàfica), que, ultra possibilitar l’existència d’esquemes melòdics tradicionals —al damunt dels quals els poetes afegiren, de tant en tant, alguna innovació—, preludià, sembla, la separació de la poesia i de la música. Les formes eòliques subsistiren, i hom les troba en les obres dels poetes alexandrins i també en les lletres llatines (Catul i Horaci). A Roma, però, la separació dels dos elements ha estat ja efectuada: els poemes d’Horaci són escrits per a ésser llegits. La lírica es distingeix de la poesia èpica pel fet que els autors, per primera vegada, donen a conèixer, d’una manera breu (sobretot si hom compara l’extensió de la lírica monòdica amb els cants homèrics), llur individualitat. Resta tancat el període de l’anonimat i surten a l’escena històrica personalitats ben definides que revelen, a través de la paraula cantada, llur esperit. Els poetes es proposen, a més, d’elevar els valors del present pel damunt de l'hic et nunc, de fer perdurable el moment de la joia. Servint-se del mite i de la sentència, consideren que el present té un valor total i que, per tant, és digne d’ésser celebrat. La majoria manifesten un amor per tot el que és viu, divers i actual, i contrasten el valor durable i la realitat, el mite i el present, l’aspiració i l’actuació, sempre, però, en el camp del present. La lírica monòdica, que es desenvolupa paral·lelament, exalta déus o homes, però és per essència més individualista i subjectiva. El poeta tendeix a parlar d’ell mateix (Arquíloc, Safo, Alceu i Anacreont) i empra expressions desconegudes en els poemes homèrics (com quan Arquíloc parla del seu γυμόζ, “ànim”, oprimit pel dolor, i introdueix, així, nous elements en l’anàlisi del món anímic). Els lírics tenen present, també, l’eterna variació de les coses i, dins aquesta concepció clàssica de relativitat, consideren que ni tan sols llurs accions són actes personals. Amb tot, la qüestió de la definició del fet líric és complexa, i només és possible de fer-hi algunes precisions, d’assenyalar-ne uns trets característics, perquè, dins la producció d’un mateix autor, a vegades és difícil de destriar què és “líric” i què no ho és. D’altra banda, els grecs no consideraren líriques —perquè l’expressió poètica no es resolia en el cant— unes formes (elegies, iambes i epigrames) que per als poetes posteriors ho són. A partir del Renaixement, hom volgué constituir la lírica com a gènere propi i autòcton, com a expressió directa —gairebé sempre breu— de la individualitat i de l’apassionament d’un autor, oposada a l’èpica i a la dramàtica, que intenten d’objectivar esdeveniments i personatges. Sorgiren noves fórmules estròfiques (sonet, madrigal) que s’afegiren a d’altres de més antigues (cançons, balades) i que empalmaren amb les diverses i lliures creacions modernes. Els romàntics consideraren la més autèntica poesia aquella que possibilitava d’una manera directa i immediata l’efusió de l’ànima, i Croce, hereu d’aquesta tradició, reconegué en la lírica el caràcter essencial i distintiu de tota poesia. Aquesta concepció és encara plenament vigent. No obstant això, la significació actual del terme ha superat àmpliament el concepte antic, i la lírica tampoc no se circumscriu a unes formes estròfiques determinades. Avui, cap metre, cap argument o cap to no poden ésser considerats específicament lírics, perquè, bé que els sonets o les odes són els exponents típics d’aquest gènere, no manquen poesies construïdes d’acord amb aquests esquemes que en desdiuen totalment i, contràriament, és possible d’individualitzar trets estrictament lírics en la prosa.
f
Literatura