D’aquí que el mot alexandrí, evocador d’un estil particular, sigui aplicat no sols a l’activitat literària sorgida en aquella ciutat sinó a la d’altres focus secundaris com Pèrgam, Siracusa, Antioquia, Tars, etc. En aquests centres urbans, exponents d’una nova societat i de població bigarrada i cosmopolita, entraren en crisi la concepció del món i la sensibilitat clàssiques, les quals, en ésser substituïdes per valors nous, donaren lloc a una literatura d’orientació i resultats radicalment diferents que, segles després, repercutiren en el món occidental, ja que permeteren la transmissió del llegat cultural grec. Així doncs, l’aportació d’aquest període, fecund i renovador —sobretot el s. III aC—, resideix en la modificació substancial de la naturalesa de l’obra i de la sensibilitat literàries més que no pas en la categoria i en l’originalitat de les obres produïdes. Aquest canvi fou possible gràcies al refinament intel·lectual, la reviviscència de les tradicions heretades, el gust pel detall, l’esperit d’erudició, etc, i es manifestà en obres de caràcter erudit i enciclopèdic, escrites en una llengua comuna o koiné, basada en l’evolució de l’àtic. De fet, fou aleshores que hom elaborà un mètode científic per a l’estudi i la classificació dels fenòmens literaris, històrics, etc, la influència del qual perdura encara avui. Entre els erudits, molts d’ells íntimament lligats a la biblioteca d’Alexandria, sobresurten, per llurs treballs com a gramàtics, lexicògrafs, crítics, escoliastes, etc, els noms de Cal·límac, Aristòfanes de Bizanci, Demetri de Falèron, Aristarc, Timeu de Tauromènion i Eratòstenes de Cirene, entre d’altres. La literatura de creació, que en general es caracteritza per l’artificiositat, la convencionalitat, la preocupació formal i la subtilesa, intentà de restaurar els gèneres clàssics en desús i desenvolupà gèneres “menors”, on aconseguí els èxits més notables. Sobresortiren Cal·límac i Asclepíades de Samos en l’epigrama i l’himne; Apol·loni de Rodes, en l’epopeia; Arat, en el poema didàctic; Filetes de Cos, en l’elegia; Herondas, en els mims realistes i populars i, sobretot, Teòcrit, amb els seus Idil·lis.
f
Literatura