Des del 1354, data de la repoblació catalana de l’Alguer, les manifestacions literàries que dominen són folklòriques (cançons de joc infantil, de bressol i d’exorcisme, etc) i religioses (Lo senyal del Judici, El cant de la sibil·la, Goigs, etc), així com la poesia epicolírica catalana ( Cobles de la conquesta dels francesos). El 1720 agafà cos una poesia personalitzada, predominantment religiosa, bé que també lírica i satírica que, des d’Agustí Sire i Vitelli, Lluís Soffi, etc, fou continuada fins a les nadales de Salvador Serra, a mitjan s XIX. Ignasi Pillito, arxiver de Càller, en participar en els Jocs Florals de Barcelona el 1864, inicià uns contactes amb els escriptors de Catalunya, que foren prosseguits sobretot per Josep Frank i Joan de Giorgio Vitelli, els quals editaren poemes en publicacions del Principat. Cap al 1891, els poetes Carme Dore, Antoni Ciuffo —que signava “Ramon Clavellet"— i el mestre Joan Palomba animaren un moviment catalanista concretat en l’agrupació La Palmavera i mantingueren relacions continuades amb Catalunya, participant, per exemple, en el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana del 1906. L’interès mutu, concretat encara amb diverses visites filològiques i interromput el 1936, fou reprès cap al 1950 pel professor Antoni Era i els escriptors Manuel Pagès i Pere Català i Roca. Ja en aquesta època cal destacar els poetes Rafael Sari i Rafael Catardi, i el professor Pasqual Scanu, així com la creació del Centre d’Estudis Algueresos, la publicació de “Renaixença Nova” i l’aparició del poeta Antoni Ballero de Càndia que, juntament amb d’altres (Antoni Simon-Mossa o els germans Cao i Pinutxa Maffei), reprengué, el 1946, la vida de La Palmavera, eclipsada el 1915. L’inici de noves relacions trobà terreny fructífer, i aquestes culminaren amb els Jocs Florals celebrats a l’Alguer el 1961, i el viatge col·lectiu efectuat des del Principat per intel·lectuals catalans el 1960. L’any 1970 es publicà el recull Poesia de l’Alguer a càrrec de P.Scanu. Posteriorment es destaquen els poetes: Francesc Manunta (Les veus, 1970, i Aigües vives, 1976), R.Catardi (Rimes alguereses, 1971), A.Coronzu (Mosaic, 1972) i R.Sari (Ombra i sol, 1980). Quant a la història, cal fer esment dels Racconti algheresi (1976, 1977, 1980) de M.Chessa i de Groc i vermell (1980) d’A.Paba. La literatura s’ha enriquit darrerament amb l’aparició de nous noms, com l’escriptor Antoni Arca i el poeta Antoni Canu. Malauradament, han desaparegut el poeta Àngel Cao (1983), Josep Sanna (1988), l’autor musical Josep Loi (1991), el cantautor i comediògraf Pino Piras (1988), el poeta i assagista Francesc Manunta (1996) i el comediògraf Gaví Ballero (2001). Entre la producció de llibres es poden assenyalar: Rondalles Alguereses, llibre pòstum de P.Scanu (1985); Cançons i líriques religioses de l’Alguer catalana, de F.Manunta (tres volums, 1988-91); El sínode del bisbe Baccallar: L’Alguer, església i societat al segle XVI, d’Antoni Nughes (1991); Alghero, la Catalogna, il Mediterraneo (actes del congrés homònim, 1994); Llengua i cultura a l’Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon, de Joan Armangué i Herrero (1996); Libre Vell (1997), a cura de Francesco Manconi, i Libre Gran (1999), a cura de Baingio Tavera i Gianfranco Piras (edició crítica dels llibres de privilegis medievals algueresos); Contes i rondalles, d’autors diversos (2 volums, 1995-98); L’aventura catalanista de ‘La Palmavera', de Pere Català i Roca (1998); Els noms de la fruita a l’Alguer, d’Andreu Bosch i Rodoreda (1999), i Pètals, recull de poesies de Rafael Caria (1999).
f
Literatura catalana