Tot i que lingüísticament la comarca és occitana, hom hi utilitzà com a llengua escrita, des de l’edat mitjana, un català més o menys occitanitzat, fins a la generalització, en època recent, del castellà. El seu apartament cultural de Gascunya, que la francesització d’aquest país havia ja accentuat, culminà el 1805 amb el traspàs de la jurisdicció eclesiàstica de la vall del bisbat de Comenges al d’Urgell. Tanmateix, fou precisament entre el clericat on es manifestà, els primers anys del s. XX i com a repercussió de la renaixença catalana, un moviment de revaluació de la llengua local, que intentà de crear una poesia d’exaltació de la terra. Entre els poetes han destacat els sacerdots Rafael Nart i Arjó i Josep Condó i Sambeat, que han utilitzat la forma dialectal de Viella, relativament catalanitzada. De Josep Condó és el poema aranès més conegut Era Val d’Aran, premiat als Jocs Florals de Lleida del 1912. Cal esmentar també Joan Benosa, autor de poesies de to popular, escrites en la forma dialectal de la baixa Vall d’Aran, la menys allunyada del gascó general. Algunes d’aquestes produccions poètiques han estat popularitzades en forma de cançons.
f
Literatura