literatura armènia

Literatura

Literatura escrita en llengua armènia.

La literatura armènia no sorgí, pròpiament, fins a l’inici del s. V dC amb la invenció de l’alfabet armeni atribuïda a Mesrob (360-440). Amb anterioritat, existiren poemes orals pagans (com els Cants de Goghten) dels quals han pervingut alguns fragments. L’antiga literatura armènia fou caracteritzada durant molt de temps pel predomini d’obres religioses i històriques. La versió de la Bíblia, per exemple, hi exercí una funció que ja ha estat comparada a la de Luter a Alemanya i, d’altra banda, els llibres històrics identificaren aviat la religió amb la pàtria, sobretot a partir del xoc entre el mazdeisme i el cristianisme i de la pèrdua de la independència. Després d’aquest començament esplendorós, la literatura armènia inicià, al s. VI, una decadència progressiva sense que s’esdevingués, però, una ruptura total. Així, hom sol citar les cròniques de Sebeos (s. VII) i de Ghevond Eredz (s. VIII) i el ressorgiment produït amb la dinastia dels bagràtides (895-1100), durant el qual la cultura, refugiada als monestirs, tingué figures com Grigor Narekatsi (950-1010) i Grigor Magistros (~990-1058). Paral·lelament la poesia, sobretot al s. XIII, i després dels intents de Nerses Šnorhalí (1102-73), esdevingué un gènere cultivat pel clericat, però també pels trobadors (sobretot Nahapet Kučac, s. XV-XVI), els quals desenvolupaven temes profans. Tanmateix, la decadència s’aguditzà i calgué arribar al s. XVIII perquè Manuk Mekhitar (1676-1749) establís a Venècia un centre cultural que, amb el de Viena, forniren els estudis, les edicions, les produccions originals, etc, que facilitaren la revifalla romàntica al s. XIX. Continuadors de la labor de Mekhitar foren Micael Čamčan (1738-1823), Arsen Bagratuni (1790-1866), Ghevond Ališan (1820-1901), etc. De tota manera, el s. XIX significà un trencament radical: la literatura armènia s’europeïtzà, abandonà decididament el to religiós, el grabar fou arraconat per l'aškharabar i, gràcies a la difusió de l’ensenyament i la influència de la premsa, s’estengué a sectors més amplis que els que fins aleshores l’havien sostinguda. Khačatur Abovian (1804-48), Raffi (1835-88), Arpian Arpiarian (1852-1907), Grigor Zohrab (1861-1915) i Ervand Odian (1869-1926) foren entre d’altres els novel·listes més notables. La poesia —Mekertič Bešiktašlian (1828-68), Bedros Turian (1851-72), Daniel Varuian (1884-1915), Siamanto (1878-1915)—, el teatre i el periodisme, així com les traduccions, ajudaren a imprimir una certa normalitat. L’Armènia russa i turca experimentaren sengles ressorgiments més tardans, i basats, respectivament, en el dialecte oriental i occidental, i influïts per les literatures russa i alemanya. Amb la presa del poder pels soviets, l’organització de la cultura, concretament la literatura, rebé unes orientacions noves. El 1922, Egiša Čarenc (1897-1937) —la gran figura de la nova poesia soviètica— llançà amb Azat Veštunu (1894-?) i Genork Abov la Declaració dels tres o manifest del Proletkul’t. En sortí l’Associació d’Escriptors Proletaris (1923), que, amb l’Associació de Treballadors de la Literatura Armènia i d’altres grups literaris, fou substituïda, finalment, per la Unió dels Escriptors d’Armènia Soviètica. A més de Čarenc, destaquen els noms d’Avedis Isahakian (1875-?), Stepan Zorina (1890-1918), Azat Veštuni, Aksel Bakunc (1899-1937), Nairi Zaran (1901), Vagharčak Norenč (1903), Račija Kočar (1910-65), Gevorg Emin (1918), Maro Margarian (1916), etc. Cal assenyalar, també, la literatura de la diàspora, que, a partir dels anys trenta, aconseguí una certa activitat en diversos països europeus i americans.