Des del s XI dC hi ha texts en bengalí, però no fou fins al s XV que, partint de la tradició sànscrita, s’encetà un brillant període que, fins al s XVIII, es caracteritzà pel conreu de la poesia misticolírica, iniciada per Chandīdās (s XV) i Vidyāpati Thākur (s XV), per les adaptacions de les obres sànscrites clàssiques, per la gran influència del moviment hindú Chaitanya i per la tradició narrativa en vers, amb figures com Mukundarām Chakravartī (s XVI), Bharatchandra (1712-60), etc. Des del final del s XVIII es féu patent la influència occidental, que, a través de la literatura bengalina, s’estengué a tota l’Índia. Així, els escriptors clàssics occidentals foren equiparats als indígenes, es deixà sentir la influència de Victor Hugo, Auguste Comte, Joseph-Ernest Renan, etc, i l’actitud de renovació ideològica, religiosa i social dominà en tots els camps de la literatura. En aquest sentit, Rāmmohan Rāy (1772-1833) fou el capdavanter d’un extens moviment que, partint en certa manera del Romanticisme, instaurà les bases del teatre, la novel·la, la poesia moderna, etc, i que culminà amb la figura polifacètica de Rabīndranāth Thākur (1861-1941), més conegut pel seu nom en anglès (Rabindranath Tagore), el qual tipificà l’actitud de conciliació de les tradicions oriental i occidental. La literatura bengalina, per la seva àmplia base sociològica i el paper renovador que ha tingut, ha estat considerada la més important de les literatures índies modernes. Ha estat sempre molt rica i inclou gairebé tots els gèneres literaris, però la poesia és el gènere que ha excel·lit indiscutiblement sobre els altres. Després de Rabindranath Tagore i el poeta rebel Kaji Nazrul Islam, els poetes més populars són Sukanta Bhattacharya i Shanka Gosh. A la dècada dels anys seixanta fou constituït el grup literari conegut amb el nom de ‘la generació afamada’, que posava èmfasi en l’assoliment de la justícia social i que donà autors com el marxista Uptalmukar Bose. D’altra banda, en aquest període la varietat d’estils fou molt gran. Altres poetes destacats són Birendra Chattopadhyay, guanyador del premi Rabindra el 1982, Jibendra Sinha Ray, Jagannath Chakravorty, Nirendranath Chilkaravarti i Jay Gosvami. Per la seva banda, la novel·la entesa segons el concepte occidental no té, en la literatura bengalina, més d’un segle i mig d’existència. Després de R. Tagore i de Sarat Chandra Chatterjee (1876-1938), destaquen tres novel·listes: Bibhutibhusan Banerjee (1894-1950), Tarasankar Banerjee i Manik Banerjee. Altres novel·listes d’importància són Sisendu Mukhopadhyay, Sunil Gangopadhyay, Syamal Gangopadhyay, Debesh Ray, Mati Nandi, Svarma Kumari Devi, Anurupa Devi, les germanes Sita i Shanta Devi, Nanavita Dev Sen i d’altres. D’entre els novel·listes més recents figuren: Kalkut (pseudònim de Samaresh Basu), Bimal Kar, Ramapada Chaudhuri, Bimal Mitra, Sankar (pseudònim de Manisankar Mukhopadhyay), Kamal Das (que rebé el llorer de l’Acadèmia Nacional de Lletres l’any 1982), Prafulla Roy, Sirshendu Mukhopadhyay i d’altres. Dins del camp de la narrativa curta sobresurten Sunil Gangopadhyay, Baidyanath Saha, Sushil Jana, Bodhisattava Maitreya, Samaresh Basu, Bishu Mukhopadhyay, Santosh Kumar Ghosh i Atin Bandyopadhyay. Els anys cinquanta i seixanta, tingué lloc una gran afluència de les traduccions i les adaptacions de dramaturgs occidentals de totes les tendències i les èpoques. Entre els autors més prolífics en aquest gènere destaca Uptal Dutt, amb obres com Māmser Adhikar (‘Els drets humans’, 1967) i Tiner Talvār (‘Una planxa de llauna’, 1971). Mohin Chatterjee, Manoj Mitra, Arun Mukherjee Sen, Debasis Masumdar i Dipendra Sen Gupta ocupen també una posició important en el teatre bengalí contemporani. Alguns autors, com Sunil Dutta, Jyotirmoy Sen Gupta, Chandan Sen i Dipendu Chakravarti escriuen obres d’un sol acte. Pel que fa a la crítica i l’assaig, cal esmentar les biografies i els estudis de l’obra de R. Tagore confegits per Prasanta Kumar Paul, Susobhan Sarkar i Biswajiban Mazumdar, així com els treballs sobre estètica de Prabasjiban Chaudhuri, Deviprasad Chattophadhyay i Arun Bhattacharya. Aquest darrer féu un estudi sobre la narrativa curta bengalí d’aquest segle, i el crític Asitkumar Bandyopadhyay publicà el 1982 un volum dedicat al Modernisme en la literatura bengalina.
literatura bengalina
f
Literatura