Birmània des del s. VI rebé, a través de Ceilan, la influència del budisme, que arrelà als monestirs, sobretot a Thaton, on creà una tradició literària en llengua pali, inspirada en la literatura índia. Al s. XII aparegueren les primeres inscripcions sobre pedra, consistents generalment en dedicatòries de monuments, la més antiga de les quals és la de Myazedi, datada de l’any 1113. Al s. XV aparegué l’escriptura sobre fulla de palmera o sobre paper i hom creà una tradició literària en llengua birmana, arrelada als monestirs budistes i a les corts, sota la protecció del monarca. Aquesta tradició establí els diversos gèneres literaris. Els més importants foren els gèneres versificats, regits sovint per regles molt complexes; cal destacar-ne els pyo, poemes didàctics sobre el naixement de Buda o basats en escriptures búdiques, els egyin, poemes històrics, destinats a la formació dels monarques, els mawgun, odes panegíriques o commemoratives, els yadu, poemes curts, intimistes i emotius, generalment de tema amorós, els myittaza, de forma epistolar, els yagan, gènere dramàtic, en prosa i vers, importat del Siam, etc. La prosa d’aquest període es reduí, pràcticament, a traduccions i adaptacions de les escriptures búdiques i a cròniques i disposicions legals dels monarques. Cap al 1870 la impremta traspassà l’àmbit dels monestirs i de les corts i s’adreçà a un públic més ampli. Es difongueren la novel·la, el conte, l’assaig i el teatre. Les traduccions i les adaptacions de la literatura occidental, entrat ja el s. XX, i la creació de la Universitat de Rangoon el 1920, acostaren molt més la literatura birmana a l’occidental. El 1947 fou creada la Societat Birmana de Traduccions. Entre els autors birmans més destacats d’aquest segle cal esmentar Maha Shwé (1900-53), Ming Aung, U Aung Phé, Thadu i Khin Hnin Yu.
f
Literatura