La literatura pròpiament boliviana sorgeix a partir del segle XIX amb els postulats romàntics. Destaquen: L. Anzoátegui (Huallparrimachi, 1894) i N.Aguirre ( Juan de la Rosa, 1885) en novel·la i R.J. Bustamante i M.J. Tovar en poesia. La tradició poètica arrelà amb Ricardo Jaimes Freyre, Gregorio Reynolds i Franz Tamayo, tots tres modernistes. Més endavant, Claudio Peñaranda aprofità l’antecedent i publicà el seu Cancionero vivido (1919). En l’evolució poètica al llarg del segle XX es troben Octavio Campero Echazú i Guillermo Viscarra Fabre, i destacà la lírica de Yolanda Bedregal amb Del mar y la ceniza (1957). Altres poetes significatius foren Julio de la Vega, Óscar Alfaro i Alcira Cardona Torrico. I també destacaren Jorge Suárez, Félix Rospiglioni Nieto, Ervin Rojas, Jesús Urzagasti, Edgar Avila Echazu i Edmundo Camargo Ferreira. Quant a la prosa, Armando Peñaranda, que havia començat com a poeta, donà a conèixer les novel·les Celeste (1905) i Casa solariega (1906). Més endavant destacaren Óscar Cerruto, amb Aluvión de fuego (1935), Augusto Céspedes, amb Sangre de mestizos (1936) i Augusto Guzmán, amb Prisionero de guerra (1937). En la literatura de tipus social destacà Raúl Botelho González amb novel.les com Borrachera verde (1938), Coca (1941) i Altiplano (1945). Una de les figures més singulars de la literatura boliviana fou Alcides Arguedas (1879-1946), autor de Wata-Wara (1904), Vida criolla (1905) i Raza de bronce (1919). En la narrativa dels darrers anys cal assenyalar la importància de l’obra d’Adolfo Cáceres Romero, el qual ha influït notablement en el procés de renovació de la narrativa boliviana; destaquen els contes El ángel exterminador (1976) i la novel·la Las víctimas (1980). Altres aportacions narratives han estat Crónicas heroicas de una guerra estúpida (1975) d’Augusto Céspedes; La isla de José Miguel (1978) de Renato Crespo Paniagua; Dos caras tiene la vida (1977) de José Fellman Velarde; Cuentos (1975) d’Augusto Guzmán; Larga hora: la vigilia (1979) de Renato Prada Oropeza i Felipe Delgado (1979) de Jaime Sáenz. En poesia ha estat important la labor de Yolanda Bedregal (El cántaro del angelito, 1979), formada dins del pensament existencialista, amb un llenguatge expressionista, surrealista i col·loquial, i cal recordar que la seva novel·la Bajo el oscuro sol (1971), realista, introspectiva i immersa en la història política boliviana, amh pàgines d’un lirisme desbordant que li confereixen caràcter de realisme màgic, obtingué el Premio Erich Guttentag 1970. Ha tingut, així mateix, una certa rellevància Héctor Borda Leaño, interessat per l’antropologia, que furga en els mites andins i crea una poesia d’essència telúrica i de testimoni social, com és palès a Con rabiosa alegría (1975). Primo Castrillo, membre de l’Academia Boliviana de la Lengua, ha conreat una poesia elegíaca, bucòlica, de concentració telúrica i d’intencionalitat ètica (Hermano del viento, 1978). L’esmentat Jaime Sáenz, també dibuixant, és un poeta visionari que descriu una suprarealitat que permet d’entrellucar les tenebres de la seva nit mística en Bruckner. Las tinieblas (1987), entre altres obres. Pel que fa a la dramatúrgia han destacat Guillermo Francovich, que publicà el seu volum Teatro el 1975; Renato Crespo Paniagua (Morir un poco, 1977); i en l’assaig, Mariano Baptista Gumucio, (Ensayos sobre la realidad boliviana, 1976); Jesús Lara (Chajma); Edgar Avila Echayú (Historia y antología de la literatura boliviana, 1978); Renato Prada Oropeza (El lenguaje narrativo, 1979) i l’esmentat Guillermo Francovich (Los mitos profundos de Bolivia, 1980).
f
Literatura