El nucli doctrinal més antic fou reunit dins un cànon, del qual hom conserva una versió completa en pali, el Tipitaka de l’escola Theravāda. L’escola Sarvāstivāda posseïa un cànon sànscrit, del qual només resten fragments. L’ús respectiu del pali i del sànscrit distingí en general la literatura de les dues direccions fonamentals del budisme: el Hīnayāna i el Mahāyāna. En la literatura pali extracanònica cal citar els comentaris directes de Buddhaghoṣa (segle V), les cròniques històriques Dīpavamsa i Mahāvaṁsa (segle V) i obres d’imaginació i d’erudició. El volum de la literatura Mahāyāna és enorme, àmpliament superior a la literatura pali. Bé que hom conserva originals sànscrits de gairebé totes les obres importants, la resta ha d’ésser reconstruïda a través de les versions tibetanes i xineses. Cal citar el Divyāvadāna (‘Avadāna celestials’), narracions independents dels Apadāna pali; sutres com el Saddharmapuṇḍarīka (‘Lotus de la bona llei’), i la col·lecció voluminosa dels Prajñāpāramitā (‘Perfecció de la saviesa’), Mahāvastu (‘Gran tema’), llegendes i Jātaka de l’escola Mahāsānghika, i Lalitavistara (‘Narració detallada de les frivolitats [del Buda]'), biografia del Buda. Cal citar també les obres dels grans filòsofs budistes, com Nāgārjuna (segle II) i Asanga i Vasubandhu (segles III-IV), les obres d’autors literaris que pertanyen a la literatura clàssica índia, com Ashvaghosha, que escriví els poemes Buddhacharita (‘Vida del Buda’) i Saundarānanda (‘La bella felicitat’), i les obres de lògics i gramàtics com Dignāga (segle V) i Dharmakīrti (segle VII).
f
Literatura