La producció literària dels canadencs de parla francesa fou, a mitjan s XIX, molt precària, i únicament se'n destacà el poeta i historiador Michel Bilbaud (1782-1857). L’aparició de l'Histoire du Canada (1845-48) de François Xavier Garneau (1809-66) inicià el moviment romàntic, anomenat École Patriotique de Québec. Joseph Octave Crémazie (1827-79), Louis Fréchette (1839-1908) i Raymond-Henri Casgrain (1831-1907) en foren els màxims representants en poesia. En la novel·la històrica i costumista es destacaren Antoine Gérin-Lajoie (1824-82) i Philippe Aubert de Gaspé (1786-1871). L’École Littéraire de Montreal, fundada el 1895, agrupà poetes com Emile Nelligan (1879-1941), Paul Morin (1889-1963) i el crític i poeta Louis Dantin (1875-1945), els quals, sota influències diverses (simbolisme, parnassianisme, etc), rebutjaren la tradició i es caracteritzaren per llur esteticisme. Reaccionant contra ells, aparegué a Quebec l’anomenada École du Terroir, lligada novament a la temàtica localista i que es manifestà amb la poesia d’Albert Ferland (1872-1943) i Blanche Lamontaigne (1889) i amb les novel·les sobre la vida rural i les gestes dels conqueridors canadencs, influïdes per Maria Chapdelaine (1916) del francès Louis Hémon (1880-1913). Aquesta escola, però, desaparegué totalment vers el 1930, quan els novel·listes Claude Henri Grignon (1894-1976), Jean Charles Harvey (1891-1967), Robert de Roquebrune (1889), Ringuet (1895-1960) i Gabrielle Roy (1919), i poetes com Anne Hébert (1916), Alain Grandbois (1900-75) i Saint-Denis Garneau (1912-43) donaren a conèixer unes obres en íntim contacte amb els corrents de la literatura europea contemporània, especialment la francesa. El mateix fenomen s’ha produït en el teatre, després de Gustave Lamarche (1895) i Gratien Gelinas (1909), amb les obres de Marcel Dubé (1930), Paul Toupin (1918) i Jacques Languiraud (1930). El desenvolupament de la novel·la als anys vuitanta es manifestà en les obres de G. Bessete, G. Roy, Y. Thériault, A. Thériau, creadors d’una tradició que continuaren els més joves, H. Aquin, M.C. Blais, R. Carrier, R. Ducharme, J. Ferron, R. Fournier, C. Jasmin, L. Maheux-Forcier, A. Major, S. Paradis, Jean Ethier-Blais (Les Pays étrangers, 1982, Entre toutes les femmes, 1988), Jean Marcel (1941), amb Hypatie ou la fin des Dieux (1989) i L’anneau des Nibelung (1989) i François Barcelo, amb Nulle part au Texas (1989). El narrador ja ha abandonat les pretensions d’objectivitat i es consagra a protestar contra les institucions socials, la família, la religió, les normes, el conformisme, i fins i tot la vida literària (C. Hamel, Prix David). L’erotisme apareix amb Inutile et adorable de R. Fournier, però el tema més important fou el de la ciutat alienant (L. Girouard, La ville inhumaine). Aviat, els joves autors introduïren la llengua popular, el joual, amb l’afany de donar més autenticitat a les seves obres. El tema del gran nord, forma eufemitzada pels canadencs de l’evasió i del suïcidi, apareix en les obres d’Y. Thériault. Hom troba la radicalització del tema del suïcidi, com a evasió suprema, en Le temps des jeux, de D. Giguère, Une suprême discrétion, de G. Archambault, i Ashini, d’Y. Thériault. En el camp de la poesia, després d’una generació que feia de mag, els joves poetes s’enfrontaren amb la realitat (A. DesRochers, A. Grandbois, J. Bernier, Medjé Vézina). Hom observà una certa desmitificació del poeta en les obres recents d’A. Hébert, de G. Dor, i de Paul Chamberland o de J. Brault, com a contrapunt del triomfalisme oficial. El poeta experimenta l’humiliació de l’home i de la seva llengua en un context hostil. Per això, la temàtica de la solidaritat s’esforça a denunciar totes les formes de colonialisme; els poetes (G. Miron, G. Langevin, A. Major, G. Vigneault, J. Royer, M. i R. Laberge) controlen nombroses editorials i asseguren la difusió de les produccions dels joves. L’experiència immediata de la realitat, el to personal, l’intimisme i el lirisme eloqüent són les característiques dels poemes de C. Cloutier, J. Brillant, G. Constantineau. Y.G. Brunet, S. Paradis, G. Tremblay. El discurs amorós és present en l’obra de M. Garneau i de M. Desjardins. La recerca de la unitat per la metamorfosi personal és el tema de P.M. Lapointe, de F. Ouellette i de G. Hénault. La nova retòrica, formalització de les diverses teories sobre la pràctica total de la poesia (collages, jocs de paraules, grafismes, dibuixos) apareix en l’obra de Beaulieu, Brossard, Duguay i L. Racine. La tradició de Rimbaud és il·lustrada per D. Vanier (Je, Pornographic Delikatessen). La tendència més recent remet la poesia als laboratoris d’escriptura. Cal remarcar la continuitat dels poetes Louise Fleury (1940) i de Lisa Carducci (1943), i, entre els més nous, Roland Giguère (Temps de Lieux, 1988), Gérald Godin (Poèmes de route, 1989), Guy Ducharme, Michel Muir (Chemins vacants, 1989) i Louise Dupré (Bonheur, 1989). El món del teatre ha conegut una visió nacionalista molt polititzada, que repeteix l’anticonformisme general de la novel·la (F. Loranger). El debat polític entre independentistes i federalistes té el seu eco en les obres de J. Ferron (La tête du roi) i de Robert Gauthier (Ballade pour un révolutionaire). La tradició del teatre d’avantguarda europeu és representada per J. Languirand (Les violons de l’automne, Klondyke (sic)) amb una marcada presa de consciència de pertànyer al món nord-americà en les obres de Gurik (Le pendu, Api, A coeur ouvert). Més enllà de la problemàtica del Quebec, els autors d’avui evoquen els grans problemes del món polític modern (Y. Hébert, de renom Sauvageau, Les Enfants, Wouf Wouf).
literatura canandenca
literatura francocanadenca
f
Literatura francesa