Nasqué, a l’acabament de les guerres d’independència, amb l’herència romàntica de l’època. El 1867 fou publicada María, novel·la de Jorge Isaacs (1837). Manuela, d’Eugenio Díaz (1804), o El moro, de J. Manuel Marroquín (1827), eren cròniques i escenes de costums més que novel·les. Poetes i polítics, els escriptors del segle XIX amb prou feines conrearen altres gèneres. Europa continuava essent el pol d’atracció; a la fi de segle era sentida la influència de Poe, Baudelaire i Verlaine. Ja s’anunciava el Modernisme, primer corrent literari en què la producció hispanoamericana es manifestava original. José Asunción Silva (1865) —que se suïcidà a 31 anys— fou el gran poeta del moment. Posteriorment, Guillermo Valencia entrà plenament a l’escola de Rubén Darío. Tomás Carrasquilla (1858), tot desprenent-se del Romanticisme i oscil·lant entre el costumisme i el realisme, fou el primer novel·lista colombià de transició. La marquesa de Yolombó (1926) definí l’obra d’un novel·lista professional sense precedents: Baldomero Sanín Cano (1861), atent a la informació cosmopolita i a una prosa que, en Indagaciones e imágenes (1920), pot ésser comparada amb la del mexicà Alfonso Reyes, contemporani seu. Vers el 1920 començà la modernitat colombiana amb escriptors com Porfirio Barba Jacob (pseudònim de Miguel Ángel Osorio, 1883), José Eustasio Rivera (1888) i León de Greiff (1895). La Vorágine (1924), de Rivera, permeté el naixement de Cuatro años a bordo de mí mismo (1934), d’Eduardo Zalamea Borda, i els moviments que configuraren el començament del s. XX (avantguardistes, piedracelistas, cuadernícolas) sota la influència del surrealisme, de la generació del 27 i de la novel·la europea contemporània. Jorge Zalamea (1905) i José A.Osorio Lizarazo (1900), són precedents de poetes i narradors: Fernando Charry Lara, Jorge Gaitán Durán, Eduardo Cote Lamus, Manuel Mejía Vallejo, Zapata Olivella, Álvaro Cepeda, Enrique Buenaventura, Héctor Rojas Herazo, Álvaro Mutis, Germán Espinosa, Hugo Ruiz, Óscar Collazos, Héctor Sánchez, Fany Buitrago i Gabriel García Márquez (premi Nobel el 1982). Aquest darrer és el més excepcional i destacat escriptor colombià contemporani: Cien años de soledad sembla tancar la vida de Macondo i la d’una literatura que havia viscut el seu “inventari de morts”. La nova avantguarda és representada per Elkin Restrepo, Augusto Pinilla, Juan Manuel Roca, Álvaro Rodríguez, Camilo Delgado i Manuel Giraldo. Quant al teatre, cal esmentar Santiago García, Carlos Duplat, Víctor Muñoz Valencia i Gustavo Andrade Rivera. En la narrativa cal assenyalar la continuïtat de l’obra de Gabriel García Márquez, una de les figures del boom literari llatinoamericà dels anys seixanta, Premio Rómulo Gallegos l’any 1972, premi Nobel de literatura l’any 1982. De la seva producció dels anys 70-80 destaca: Ojos de perro azul (1974), El otoño del patriarca (1975), Crónica de una muerte anunciada (1981) i El amor en los tiempos del cólera (1985). Per la seva banda, Óscar Collazos, resident a Barcelona des del 1972, evoluciona des del realisme crític (Memoria compartida, 1978; Todo o nada, 1982) cap a una narrativa més imaginativa, sense perdre l’estil incisiu que el caracteritza (Jóvenes, pobres amantes, 1983; Tal como el fuego fatuo, 1986); Premio Emilio Hurtado l’any 1982 pels contes De un amor a otro mar. Altres narradors són Gonzalo Arango (Fuego en el altar, 1974), Manuel Mejía (La tarde de verano, 1979), Plinio Apuleyo Mendoza (Años de fuga, 1979), Álvaro Mutis (La mansión de Araucaína. Relato de tierra caliente, 1973), Flor Romero de Nohra (Los sueños del poder, 1978), Marta Traba (La zona del silencio, 1976), Arturo Alape (Noche de pájaros, 1984), Juancarlos Moyano Ortiz (En la línea beduina, 1984).
En poesia cal destacar la continuïtat de la labor d’Eduardo Carranza, principal protagonista del grup Piedra y cielo, la poesia del qual es caracteritza per haver aconseguit un equilibri entre els elements vitals i els formals, una perfecta correspondència entre l’impuls creador i l’expressió artística (Los pasos cantados, 1970; Hablar soñando, 1978). Entre altres poetes cal esmentar Fernando Charry Lara (Lector de poesía, 1975), Eduardo Escobar (Antología poética, 1978), Jorge Gaitán Durán (Obra literaria de Jorge Gaitán Durán, 1975), Jotamario, pseudònim de J. Mario Arbeláez (Mi reino por este mundo, 1980), Manuel Mejía Vallejo (Prácticas para el olvido, 1977), Álvaro Mutis (Summa de Maqroll el Gaviero. Poesía 1947-1970, 1973), Mario Rivero (Baladas para ciertas cosas que no se pueden nombrar, 1975), Héctor Rojas Herazo (Señales y garabatos del habitante, 1976) i Darío Ruiz Gómez (Puertas ventanas y portones, 1974).
En la dramatúrgia la figura preeminent és Enrique Buenaventura, fundador l’any 1955 del Teatro Escuela de Cali (TEC) (El convertible rojo, 1970; La denuncia, 1973; La orgía, 1979). D’altres dramaturgs són Gonzalo Arango (Obra negra, 1974, antologia), Oswaldo Díaz.
En l’assaig destaquen, Germán Arciniegas, l’obra àmplia del qual s’inicia l’any 1937 amb América, tierra firme i arriba fins a la dècada dels 80 (Nueva imagen del Caribe, 1970; América en Europa, 1975; El revés de la historia 1980), Rafael Maya (Letras y letrados, 1975), Darío Ruiz Gómez (De la razón a la soledad, 1977), Óscar Collazos, del qual cal recordar la polèmica sobre Literatura en la revolución y revolución en la literatura (1970) amb Julio Cortázar i Mario Vargas Llosa així com Disociaciones y despojos (1974), Textos al margen (1978), García Márquez: la soledad i la gloria. Su vida y su obra (1983).
Dins la crònica periodística cal assenyalar: Cuando era feliz e indocumentado (1975) i Textos costeños I (1981) de Gabriel García Márquez.