El 1830 Costa Rica inicià la seva tasca d’impremta. La seva literatura tingué un període de Romanticisme tardà, un Modernisme epigonal i l’avantguardisme durant la primera meitat del s. XX. Poetes, novel·listes i dramaturgs giraren entre el costumisme i un cosmopolitisme exacerbat. Al s. XIX sobresortiren els prosistes Pío Víquez (1848-99), Manuel Argüello Mora (1845-1902) i Juan Garita (1859-1914). Les obres de Jenaro Cardona (1863-1930) o Roberto Brenes Mesén (1874-1947) significaren el final del moviment iniciat per Rubén Darío. El s. XX arribà amb una palesa herència d’anacronisme. Carmen Lyra (1888-1951) escriví un llibre popular i significatiu, Los cuentos de mi tía Panchita (1920). Entre el 1930 i el 1950 aparegueren autors d’una certa importància: José Marín Cañas (1904), amb Lágrimas de acero (1929) i El infierno verde (1935); Carlos Luis Fallas (1909), autor de Mamita Yunai (1941) i Marcos Ramírez. Uns altres autors són Fabián Robles (1918) i Joaquín Gutiérrez (1918), les obres dels quals tenen un valor testimonial i expressen una denúncia social tan allunyada de l’assaig com de la ficció. En la dècada dels anys 1970-80 aparegué un conjunt d’escriptors conreadors d’una nova literatura, entre ells els prosistes Julieta Pinto, Daniel Gallegos i Samuel Rowinsky, i els poetes Eunice Odio, Ana Antiyón, Alfredo Sancho i Carlos Rafael Duverrán. Dins la narrativa cal assenyalar la continuïtat de l’obra de Julieta Pinto, Daniel Gallegos, Samuel Rovinski (La hora de los vencidos, 1973), entre d’altres; quant a la prosa de testimoni cal mencionar la publicació a títol pòstum d'Un mes en la China Roja (1977) del novel·lista Carlos Luis Fallas (1911-67). El periodista i escriptor Carlos Morales en El café de los cuatro (1985) es mostra com un apassionat defensor de l’art de la tertúlia, al llarg de les converses evocades figuren Julio Cortázar, Juan Rulfo, Carlos Pellicer, Mario Vargas Llosa, Ernesto Sábato, Joaquín Gutiérrez, Isabel Allende, Isaac Felipe Azofeita i José María Cañas, el qual fou, mitjançant les seves converses habituals en el cafè La Vasconia, el primer inspirador d’aquest projecte. En poesia, a més d’assenyalar la continuïtat de l’obra d’Alfredo Sancho, Eunice Odio, Ana Antiyón i Carlos Rafael Duverrán, convé destacar més recentment Carlos Cortés (Erratas advertidas, 1986), finalista del Certamen Latinoamencano EDUCA, per la maduresa estilística del seu llenguatge poètic i la profunda sensibilitat amb què aborda la situació actual de l’ésser humà. En la dramatúrgia destaquen Alberto Cañas, Carmen Naranjo, Samuel Rovinski (Ceremonia de casta, 1976), Sergio Román (Función para butacas, 1972), entre d’altres.
f
Literatura