Amb el primer diari imprès (El Papel Periódico, 1790), aparegué un moviment literari amb característiques pròpies, i diferents de les de la metròpoli, marcat essencialment per la vinculació a la terra i un cert independentisme. Hi destacaren el crític Domingo Delmonte Aponte, el poeta José María Heredia —els poemes del qual indicaven la desclosa d’una literatura que deixava de banda els antecedents de l’època colonial—, el poeta Gabriel de la Concepción Valdés ( Plácido) i José Jacinto Milanés, autor de drames històrics. El 1834 fou constituïda l’Academia Cubana de Literatura. Un interès especial té la novel·la antiesclavista, on destacaren Anselmo Suárez Romero, amb Francisco, el fulletonista Cirilo Villaverde, amb Cecilia Valdés, i la poetessa Gertrudis Gómez de Avellaneda, autora de Sab, novel·la abolicionista. El gran mestre de la consciència cubana fou José Martí, poeta, assagista, orador polític i capdavanter del moviment separatista. Vers el 1870 començà el conreu de la investigació i de la literatura erudita, que atenyé el punt màxim uns deu anys més tard. El Modernisme triomfà amb Julián del Casal i continuà amb Aniceto Valdivia (conde Kostia), Emilio Bobadilla i Francisco J.Pichardo. La narrativa realista produí obres estimables amb Jesús Castellanos, Miguel del Carrión i Carlos Loveira, que conreà la novel·la documental (Generales y doctores, Juan Criollo), tots ells preocupats per la corrupció politicoadministrativa. Els poetes de la generació realista no s’alliberaren mai de la influència del Modernisme tardà: Agustín Lacosta (La zafra) i Regino Pedroso (Salutación fraterna al taller mecánico). L’avantguardisme, sota la influència de Valéry, s’hi inicià amb Mariano Brull. La Revista de Avance, fundada el 1927 per Juan Marinello, Jorge Mañach, Alejo Carpentier i altres, aclimatà a Cuba la nova poesia. La narrativa mantingué durant més temps l’impuls realista amb Alfonso Hernández Catá, contista (Los siete pecados, Los frutos ácidos). Fruit característic de l’avantguardisme cubà fou la poesia de ritme negre, preocupada especialment per la ressonància verbal. Iniciada per Ramón Guirao amb La bailadora de rumba (1928) i Bongo (1934), fou continuada per Nicolás Guillén, que publicà Sóngoro cosongo (1931) i derivà després vers la poesia testimonial (West Indies Ltd, España i La paloma de vuelo popular), i Emilio Ballagas, amb Cuaderno de poesía negra. La narrativa d’aquesta tendència és representada per la novel·la Ecué-Yamba-O, d’Alejo Carpentier. Lino Novás Calvo, amb els contes La luna nona (1942) i Cayo Canás (1946), i la folklorista Lydia Cabrera, que recopilà els Cuentos negros de Cuba, hi feren contribucions importants. Del 1944 al 1956 aparegué la revista Orígenes, on José Lezama Lima, que n'era director, publicà els primers capítols de la novel·la Paradiso (1966). Hi destacaren també escrits del narrador Carlos Montenegro, del poeta i dramaturg Virgilio Piñera, dels poetes Gastón Baquero i Cinto Vitier, i de l’assagista i poeta Samuel Feijoo. Amb la revolució (1959) i al voltant de la revista Casa de las Américas sorgí un nou grup d’escriptors, entre els quals cal citar els novel·listes Guillermo Cabrera Infante, Lisandro Otero i Severo Sarduy i els poetes Roberto Fernández Retamar, César López i Heberto Padilla. Als anys setanta, en la narrativa cal assenyalar la continuïtat de l’obra d’Alejo Carpentier, membre del Grupo Minoritario, Premio Internacional Alfonso Reyes l’any 1975 i Premio Literario Miquel de Cervantes l’any 1977; el terme ‘lo real maravilloso’, inventat per Carpentier i divulgat en el pròleg a la seva novel·la El reino de este mundo (1949), serví per a tipificar la seva pròpia novel·lística (Asilo diplomático, 1972; Concierto barroco, 1974; El recurso del método, 1974; La consagración de la primavera, 1978). Altres narradors a destacar són Guillermo Cabrera Infante (Vista del amanecer en el trópico, 1974; La Habana para un Infante difunto, 1986), Severo Sarduy (Maitreya, 1978), Onelio Jorge Cardoso (El hilo y la cuerda, 1974), José Lezama Lima (Oppiano Licario, 1978), Juan Arcocha (Operación viceversa, 1977), Oscar Gómez-Vidal (¿Sabes la noticia. . . ? ¡Dios llega manana!, 1978), César Leante (Los guerrilleros negros, 1977), Heberto Padilla (En mi jardín pastan los héroes, 1981), Hilda Perera (Plantado, 1981). Pel que fa a la poesia, destacà la continuïtat de la labor de Nicolás Guillén, amb El Diario que a diario (1972) i Poesías completas (1973), així com de Severo Sarduy, Big Bang (1974) i Daiquiri (1980). D’altres poetes són Pablo Armando Fernández (Un sitio permanente, 1970), Roberto Fernández Retamar (A quien pueda interesar, 1972), Carlos Franqui (Poemas para mirar, 1976), Oscar Gómez Vidal (Definiciones, 1979), Heberto Padilla (El hombre junto al mar, 1981), Carlos Miguel Suárez Radillo (La caracola y la campana, 1978), Lourdes Casal (Palabras juntan Revolución, 1981), Luis Lorente (Ella canta en La Habana, 1985). En la dramatúrgia destacaren Pablo Armando Fernández (Las armas son de hierro, 1970), Virgilio Piñera, José A. Brene, Abelardo Estorino, Jorge del Busto, Antón Arrufat (Los siete contra Tebas, 1968), José Triana (La noche de los asesinos, 1965), Premio Casa de las Américas. En l’assaig cal esmentar, Juan Arcocha (Fidel Castro en Rompecabezas, 1973), Guillermo Cabrera Infante (Arcadia todas las noches, 1978), Alejo Carpentier (La novela latinoamericana en vísperas de un nuevo siglo y otros ensayos, 1981), Edmundo Desnoes (Para verte mejor América Latina, 1972), Roberto Fernández Retamar (El son de vuelo popular, 1979), Carlos Franqui (Retrato de familia con Fidel, 1981), Mario Parajón Díaz (Cinco escritores y su Madrid, 1979), Severo Sarduy (Escrito sobre un cuerpo, 1968), José Lezama Lima (La cantidad hechizada, 1970), César Leante (El espacio real, 1975), Luz Elena Zabala Jaramillo i Manuel Cofiño (La literatura cubana: brasa que quema al fuego, 1985), Fabio Grobart (Trabajos escogidos, 1985), Noël Salomón (Cuatro estudios martianos, 1980). Dins d’una altra branca de literatura, la infantil, cal destacar, Onelio Jorge Cardoso (Negrita, 1984) i Dora Alonso (El valle de la pájara pinta, 1985). Durant el període del final dels anys vuitanta i la primera meitat dels noranta desaparegueren figures cabdals com Severo Sarduy (1994), que publicà Cocuyo (1990) i Epitafios, imitación, aforismos (1994); Eliseo Diego (1994), que publicà Cuatro de oros (1991), Nicolás Guillén (1989) i Dulce María Loynaz (1997), premi Cervantes 1992, que també publicà Bestiarium i La novia de Lázaro (1991) i reedità Un verano en Tenerife (1992) i Jardín (1993). A conseqüència d’una certa obertura socioeconòmica, hi hagué una flexibilització cultural en un intent de resoldre el problema de l’èxode massiu d’escriptors i artistes. Tot i que continuaren vius els condicionants resultants de la censura, l’autocensura i la impossibilitat material de publicar (moltes editorials hagueren de tancar per manca de paper i d’energia, etc.), s’esdevingué un notable fenomen de llibertat creadora, per la mateixa incertesa de la publicació i perquè els joves, que recolliren la influència dels mestres de la diàspora, ja no tenien compromisos directes amb el poder. Guillermo Cabrera Infante (Mea Cuba, 1992, memòries), José Lezama Lima (Cuentos, 1987; Muerte de Narciso: antología poética, 1988) i Alejo Carpentier foren els capdavanters de la literatura cubana d’aquell moment. Entre els novel·listes també destacaren Lisandro Otero (Árbol de la vida, 1990), Senel Paz (El lobo, el bosque y el hombre nuevo, 1991, base del guió de la pel·lícula Fresa y chocolate, emblemàtica d’aquest període, metàfora i reivindicació de la tolerància), Leonardo Padura (Pasado perfecto, 1991), Reinaldo Arenas (El portero, 1991; Antes que anochezca, 1992, autobiografia), Jesús Díaz (Las palabras perdidas, 1992), Manuel Pereira (Toilette, 1993) i Zoé Valdés. Pel que fa a la poesia, un gènere molt conreat, es recuperà l’obra dels autors joves marginats dels vuitanta, que ha estat recollida en diverses antologies, i convisqueren diverses tendències: crítica social, hermetisme, formalisme, etc. Destaquen, entre d’altres, Víctor Casaus (Amar sin papeles, 1988), José Pérez Olivares (Caja de Pandora, A imagen y semejanza, 1987; Examen del guerrero, 1992) i Pablo Armando Fernández (El sueño, la razón. 1948-83, 1988). Pel que fa al teatre, es poden esmentar, entre d’altres, Antón Arrufat (La tierra permanente, 1987) i Gerardo Fulleda (Chago de Guisa, 1989). Finalment, en el camp de l’assaig i els estudis literaris, destacaren Roberto Valero (El desamparado humor de Reinaldo Arenas, 1991, premi Letras de Oro), Pamela M.Smorkaloff (Literatura y edición de libros: la cultura literaria y el proceso social en Cuba, 1987), l’edició facsímil de la revista Orígenes (1987) i la continuació, malgrat les dificultats, de la revista Criterios (semiòtica i teoria de la literatura), a càrrec de Desiderio Navarro. Darrerament han desaparegut alguns autors, com els poetes Eugenio Florit (1999), Justo Rodríguez Santos (1999) i Gastón Baquero (1997). Els escriptors consagrats han continuat la seva obra, com Guillermo Cabrera Infante (premi Cervantes 1997), Miguel Collazo (1936; El hilo del ovillo, novel·la) i Domingo Alfonso (1935; Vida que es angustia, 1998, poesia). D’entre els més joves, destaca amb força el narrador, dramaturg i poeta Abilio Estévez (1954; Tuyo es el reino, 1997, novel·la; El horizonte y otros regresos, 1998, contes). Cuba viu una crisi del món de l’edició, i d’altra banda continua el constant exili d’intel·lectuals; malgrat això, hi ha una forta empenta de la novel·la, tant per part dels autors residents a l’illa com dels de la diàspora: Eliseo Alberto (Caracol Beach, Premi Internacional Alfaguara 1998), Zoé Valdés (La nada cotidiana, 1995; Te di la vida entera, 1996; Café nostalgia, 1999), Alberto Guerra (1963), Pedro Juan Gutiérrez (El rey de La Habana, 1999), Daína Chaviano (El hombre, la hembra y el hambre, 1998, premi Azorín), Leonardo Padura (1955; Máscaras, 1997), René Vázquez (La isla de Cundiamor, 1997), Mayra Montero, Jesús Díaz (Dime algo sobre Cuba, 1998), etc. Pel que fa a la poesia, destaquen Reina María Rodríguez (Travelling, 1996), José Kozer (1940; Dípticos, 1999), Ramón Fernández Larrea, etc., i també ha aparegut una sèrie de nous autors interessants: Omar Pérez (1964), Damaris Calderón (1967), Jorge Espinosa (1971), Carlos A.Aguilera (1970), Alessandra Molina (1968; Anfiteatro entre los pinos, 1999), Ileana Álvarez (1967), Alberto Acosta-Pérez (1960), Pedro Marqués de Armas (1965), José Luis Fariñas (1972) i Ismael González Castañer (1961; Mercados verdaderos, premi David 1998), entre d’altres autors.
literatura cubana
f
Literatura