Té els seus inicis en el sistema educatiu i administratiu imposats per la Gran Bretanya a les seves colònies (les Antilles, Austràlia, el Canadà anglòfon, Nova Zelanda, l’Índia i diversos països asiàtics, africans i del Pacífic) i en l’estatut de llengua oficial i de cultura atorgat a l’anglès durant el període colonial, posició que s’ha mantingut (generalment en règim de cooficialitat) després de la descolonització.
Dins d’aquesta literatura cal distingir-ne dues grans expressions segons el substrat: d’una banda, la que és conreada majoritàriament en països com ara el Canadà anglòfon, Nova Zelanda o Austràlia per escriptors de cultura exclusivament occidental (anglosaxona), amb l’anglès com a primera llengua. De l’altra, la representada per escriptors provinents de les elits occidentalitzades d’estats majoritàriament africans i asiàtics formades durant el domini colonial. Té un caràcter híbrid, ja que sovint l’anglès no és, en els seus autors, una primera llengua o, a tot estirar, és apresa simultàniament a una llengua autòctona. Com a resultat, no és estrany que l’anglès emprat per aquests escriptors s’allunyi força de la llengua considerada més estàndard, clàssica o gramaticalment ‘correcta’. És habitual que la temàtica recorri sovint a la mitologia, la tradició i el pensament autòctons, i hi és recurrent la tensió entre la pressió occidentalitzadora, la fidelitat als orígens, la recerca de la identitat i els problemes polítics de les societats postcolonials.
L’elecció de l’anglès com a vehicle d’expressió literària sovint obeeix a una multiplicitat de factors, entre els quals el prestigi d’aquesta llengua i les seves connotacions d’'alta cultura’, la inexistència o poca solidesa d’una tradició literària escrita en moltes de les llengües autòctones i la recerca d’un públic més ampli en serien els més rellevants. Cal fer esment de la important presència d’escriptores a partir dels anys vuitanta, bona part de la pràctica literària de les quals ha consistit a donar a conèixer i denunciar la situació de la dona en la societat postcolonial (semblantment a com ha ocorregut en moltes de les àrees francòfones). Entre els autors d’aquesta literatura cal esmentar els indis S. Rushdie, V.S. Naipaul, A. Roy i V. Seth; els sud-africans N. Gordimer, P. Abrams, A. Paton, J.M. Coetzee i D. Lessing; els nigerians Ch. Achebe, A. Tutuola i W. Soyinka i l’antillà D. Walcott.