La preocupació indigenista fou l’element primordial de la literatura del s. XIX. En aquesta tendència destaquen Manuel Jesús Galván amb la novel·la històrica Enriquillo (1877), José Joaquín Pérez amb Fantasías indígenas (1877), el costumista Gregorio Billini amb Baní o Engracia y Antoñita i Gastón Fernando Deligne amb Galaripsos (1908). Entre el 1920 i el 1950, i a redós de les revistes El Día Estético i La Poesía sorprendida, es formaren uns grups de poetes entre els quals es destaquen: Domingo Moreno Jiménez, Rafael Augusto Zorrilla, Tomás Hernández Franco, Franklin Mieses i Freddy Gabon, entre d’altres. D’aquesta època, i en el camp de la narrativa, cal esmentar Osvaldo Bazil amb Campanas de la tarde (1922), Tulio Manuel Cestero amb Ciudad romántica (1911) i La sangre (1914), Pedro M.Archambault amb Pinares adentro (1929), Francisco Moscoso Pueblo amb Cañas y bueyes (1936), Manuel Luis Troncoso de la Concha amb les Narraciones dominicanas (1946), obra que recrea les tradicions locals, i Rafael Damirón amb Del cesarismo (1911) i La casica (1944), obres d’inspiració històrica i tenyides de psicologisme. Un dels camps fonamentals de la literatura dominicana correspon a l’assaig, en el qual sobresurten els germans Pedro i Max Henríquez Ureña, que han analitzat la literatura llatinoamericana i han influït notablement en els estudis crítics i filològics. Darrerament s’han destacat els poetes Manuel del Cabral, Héctor Incháustegui Cabral, Pedro Mir, etc., i els prosistes Virgílio Díaz, Marcio Veloz, Juan Bosch, etc.
f
Literatura