L’obra fonamental del s XIX és la producció de Juan Montalvo (1832-99): Siete tratados, Las Catilinarias, Geometría moral i Capítulos que se olvidaron a Cervantes, on es reflecteix una preocupació política i moral. La novel·la del s XIX manifesta preocupacions costumistes i una forta influència francesa. S'hi destaquen Alfredo Baquerizo Moreno (1859-1950), Luis A. Martínez (1868-1909), Manuel J. Calle i Fernando Chaves (1898), autor de Plata y bronce (1927). Creador d’una obra exaltada i plena d’angoixa existencial, Pablo Pacheco (1906-46) contribuí a la renovació literària amb Un hombre muerto a puntapiés (1927) i Vida de un ahorcado (1932). Són dignes d’esment els relats en prosa poètica Llegada de todos los trenes del mundo, d’Alfonso Cuesta y Cuesta (1912). El moment més important de la literatura de l’Equador comença els anys trenta. L’experiència naturalista, la indigenista i la realista se sintetitzen en l’obra de Jorge Icaza (1906), autor de Barro en la sierra (1933) i Huasipungo (1934). La denúncia social és l’element conceptual de la nova narrativa. Aquesta influència realista i indigenista també continuà en l’anomenat Grupo de Guayaquil, els millors representants del qual foren José de la Cuadra (1903-41), Demetrio Aguilera (1909-81), Alfredo Pareja (1908) i Pablo Palacio (1906-46). Posteriorment s’han destacat, en el camp de la narrativa, Walter Beyolo, José Martínez, Carlos Bejar Portilla i Miguel Donoso Pareja i, pel que fa a la poesia, Jorge Carrera Andrade i Jorge Enrique Adoum.
f
Literatura