Els Vells poemes del poble finlandès i els Contes i faules del poble finlandès formen part de la tradició oral, i foren editats als s. XIX i XX. A partir del s. XV, foren impreses obres en llatí; destaca el Missale Aboense (1488). Jaakko Suomalainen (1540?-88) publicà el primer llibre de càntics finlandesos. Durant la guerra dels Trenta Anys, els escriptors Jöns Budde i altres escrivien en suec; quan Finlàndia se separà de Suècia, la llengua autòctona només era parlada pels camperols, i la llengua de cultura era el suec. Tanmateix, als s. XVIII i XIX, alguns autors l’idioma matern dels quals era el suec escrivien en finès. Al s. XIX, l’esclat nacionalista reivindicà la llengua autòctona. La lluita per la independència política i lingüística contra Rússia, dirigida pel filòsof hegelià i polític J.V.Snellman (1806-81), coincidí amb la democratització de l’ensenyament, i Finlàndia entrà amb personalitat cultural i política pròpies dins el s. XX. A la segona meitat del s. XIX, Kivi bastí els fonaments del teatre nacional amb Lea (1869). Però foren més populars autors com Erkko, Cajander i Jännes, que excel·liren en el gènere del patriotisme patètic. Al principi del s. XX, Kramsu i, sobretot, Eino Leino donaren una forta empenta a la poesia, que, amb les obres de Koskenniemi, Manninen, Larin-Kyösti, Onerva, Kouta, Siljo, Jalkanen, Pohjanpää i Hellaakoski, formà un cos homogeni i considerable. El 1924 Kailas fundà el moviment expressionista, que durà cinc anys; hi militaren els millors poetes d’aquell moment. La curta vida de la poesia finlandesa fa que únicament hi puguin ésser considerats dos vessants: el dels tradicionalistes i el dels més joves, que han assimilat la influència d’Eliot i de Rilke, dels nous poetes americans i dels suecs dels anys quaranta. Fins a l’acabament de la Segona Guerra Mundial la prosa hi estigué essencialment romàntica. Kianto i Kataja descrigueren la vida popular del nord del país amb trets realistes, i crearen una escola, que té molts adeptes lapons; Päivärinta, Meriläinen, Selma Anttila, etc, es referiren a zones més meridionals. L’objectivisme entrà a Finlàndia pels volts dels anys trenta, amb les obres de Pekkanen, Uurto i Hämäläinen. Alguns d’aquests escriptors foren també grans humoristes, tendència que caracteritzà positivament la vida social i la cultura de Finlàndia. Als s. XIX i XX, el país també donà una sèrie d’estudiosos i crítics literaris importants. A principis del s. XX, la prosa finesa assolí un nivell de gran qualitat, palès en novel·les com Punaninen viiva (‘La línia roja’, 1909) d’Ilmari Kianto (1874-1970), la neoimpressionista Putkinotko (‘La clotada de les males herbes’, 1919-20) de Joel Lehtonen (1881-1934), l’experimental Alastalo salissa (‘A la sala d’Alastalo’, 1933) de Volter Kilpi (1874-1939), Tulitikkuja lainaamassa (‘Manllevant llumins’, 1910) del mestre de la novel·la d’humor Maiju Lassila (Algoth Untola, 1868-1918). Altres novel·listes destacats són el premi Nobel de literatura del 1939, Frans Eemil Sillanpää (1888-1964), que aconseguí una gran popularitat amb Hurskas Kurjuns (‘Santa misèria’, 1919) i Nuorena nukkunut (‘Breu destí d’una noia’, 1931); Aino Kallas (1878-1956), autor de Reigin Pappi (‘El rector de Reigin’, 1926) i Runar Schildt (1888-1925), d’expressió sueca, en l’obra del qual destaca Häxskogen (‘El bosc embruixat’, 1920). Després del 1917, en què Finlàndia assolí la independència, els escriptors en suec conrearen una literatura amb predomini de la poesia d’avantguarda, amatent als corrents de l’època. Edith Södergran (1892-1923), Elmer Diktonius (1896-1961), Rabbe Enckell (1903-74), Gunnar Björling (1887-1960), Henry Parland (1908-30) i Hagar Olsson (1893-1978) en són els representants més destacats. Entre els poetes finesos dels anys vint cal esmentar Aaro Hellaakoski (1896-1952), P. Mustapää (pseudònim de Martti Haavio 1899-1973), Uuno Kailas (1901-33) i Karrlo Sarkia (1902-45). Als anys trenta i quaranta la prosa finesa obtingué un reconeixement internacional a través de l’obra de Pentti Haanpää (1905-55), Toivo Pekkanen (1902-57) i, sobretot, Mika Waltari (1908-79), autor de Sinuhe, egyptiläinen (‘Sinuhé, l’egipci’, 1945), novel·la traduïda arreu del món. De la generació posterior a la Segona Guerra Mundial i a les dues guerres russo-finlandeses cal destacar els poetes Paavo Haaviko (1920) i Eeva Liisa Manner (1921), així com els novel·listes Väinö Linna (1920), autor de Tuntematon Sotilas (‘El soldat desconegut’, 1954) i de la trilogia Täällä Pohjantähden (‘Ací sota l’estel Polar’, 1959-62), obres que assoliren una gran difusió internacional. Veijo Meri, amb Manillaköysi (‘La corda d’abacà’, 1957) i Peiliin pürretty nainen (‘La dona del mirall’, 1963) i Paavo Rintala (1930) amb Sotilaiden äänet (‘Veus de soldats’, 1966). En llengua sueca cal esmentar Christer Kihlman (1930) amb Den blå modern (‘La mare blava’ 1963) i Dyre prins (‘Estimat príncep’, 1975) i Tove Jansson (1914), conreadora de la literatura infantil. A partir dels anys seixanta, es donen tres corrents temàtics ben delimitats en la literatura finlandesa: l’èpica de la classe treballadora, la crisi de la classe mitjana i el renaixement de la novel·la rural. Als anys vuitanta coincidint amb un alentiment de la transformació social i del retorn dels emigrats a Suècia, es produeix un desencís polític i social que sumeix molts escriptors en una actitud de desengatjament. D’aquestes darreres dues dècades i mitja caldria destacar Hannu Salama (1936) amb Se tavallinen tarina (‘Una història corrent’ 1961) i Siinä näkijämissä tekijä (‘On hi ha un crim, hi ha un testimoni’, 1975); Antti Hyry (1931), amb Maatuuli (‘Vent terral’, 1980) i Kertomus (‘Una història’, 1986); Eeva Kilpi (1928) amb Noidanlukko (‘El pany de la bruixa’ 1959) i Kuolema ja nuori rakastaja (‘La mort i el jove aimant’, 1986); Antti Tuuri (1944), autor de Asioiden suhteel (‘La relació de les coses’, 1971) i Amerikan raitti (‘Camins d’Amèrica’, 1986); Esko Raento (1958), amb On päivä on yö (‘Es de dia, és de nit’, 1984) i Suru (‘Pena’, 1986); Juhani Pettonen (1941), autor de Natalia kanssaa (‘Amb Natàlia’, 1981) i Iloisin suru (‘L’aflicció més feliç’, 1986), Sirkka Turka (1939), poetessa i novel·lista, amb Valaan vatsassa (‘Dins el ventre de la balena’ 1975) i Eeva Tikka (1939), autora de Hiljainen kesä (‘Estiu silenciós’, 1979) i Aurinkoratsatsus (‘Cavalcada del sol’, 1986). Pel que fa als escriptors en llengua sueca de les darreres dècades, cal fer esment de Johan Bargum (1943), autor de c (‘Cambra fosca’, 1978) i Husdjur (‘Animals domèstics’, 1986); Henrik Tikkanen (1925-84), amb 30 åriga kriget (‘La guerra dels trenta anys’, 1977) i Ödlorna (‘Els llangardaixos’, 1965); Bo Carpalan (1926), que publicà Axel el 1986, de la poetessa, novel·lista i dramaturga Märtta Tikkanen (1935), amb novel·les com Århundradets kärlekssaga (‘La història de l’amor del segle’, 1978) i Rödluvan (‘Caputxeta vermella’, 1986). Destaca també la novel·la Sand (‘Sorra’, 1986), d’Ulla-Lena Lundberg (1947).
literatura finlandesa
f
Literatura