Produí el Popol-vuh, màxim exponent de la literatura precolombina, i el Libro de los libros de Chilam Balam, dels primers temps de la conquesta. Amb el Romanticisme (1840), aparegueren nous prosadors i poetes; la poetessa Vicenta Laparra de Lacera (1834-1905) inicià el teatre modern. El Modernisme donà les figures del poeta Domingo Estrada (1852-1901) i del polígraf Enrique Gómez Carrillo (1873-1927). Al s. XX es destacaren els poetes Rafael Arévalo Martínez, Luis Cardoza y Aragón i el narrador Miguel Ángel Asturias, premi Nobel de literatura el 1967. També cal citar encara el dramaturg Manuel Galich, els narradors Mario Monteforte Toledo i Augusto Monterroso i els poetes Otto-Raúl González i Otto-René Castillo. Mario Monteforte Toledo continuà la seva obra amb novel·les que descriuen la lluita entre l’home i la natura i denuncien els mals socials i l’explotació de l’home del camp: Entre la piedra y la cruz (1948), la seva novel·la més representativa, Los desencontrados (1976), Llegaron del mar (1966) i Casi todos los cuentos (1974). Cal assenyalar així mateix la continuïtat de l’obra d’Augusto Monterroso, professor i diplomàtic resident a Mèxic, Premio Villaurrutia el 1975; a la seva capacitat de fabular hi afegeix el mestratge d’un llenguatge que aspira a la síntesi i a la claredat. La seva obra palesa un cert humor refinat i una aguda visió crítica de la cultura, la història i la societat (Movimiento perpetuo, 1972; Lo demás es silencio, 1978). Entre els narradors més recents destaca la labor d’Edgardo Carrillo Fernández. En poesia cal esmentar Arqueles Morales, Marco Antonio Flores, Roberto Obregón, Víctor Manuel Escobar, José Ovalle, Danilo Rodríguez, compromesos amb una política d’esquerres; Carlos Sipfel, Manuel José Arce, experimentadors de la forma, Luis Alfredo Arango, indigenista amb ressons de la literatura existencialista europea, Francisco Morales Santos i Isabel de los Angeles Ruano, concentrats en el tema de la solitud. Menció a part mereix la continuïtat de la labor poètica de Luis Cardoza y Aragón (Arte poética (1960-1973), 1973; Poesías completas y algunas prosas, 1977), així com l’obra d’Otto René Castillo (Informe de una injusticia, 1975, pòstuma), Marco Antonio Flores (Muros de luz, 1968), i Otto Raúl González, membre del grup Acento, integrat en la revista homònima, òrgan d’expressió de la Generación del 40 (Para quienes gusten oir la lluvia en el tejado, 1962; Oratorio del maíz, 1970; Tun y chirimía, 1978). En l’assaig destaquen Luis Cardoza y Aragón (Rabinal H, 1972, traducció de teatre maia, Círculos concéntricos, 1967) i l’esmentat Mario MonteforteToledo, exiliat a Mèxic (Centroamérica, modelo de desarrollo deforme y dependencia, 1973).
f
Literatura