literatura hebraica

f
Literatura
Judaisme

Literatura conreada en llengua hebraica, des de la Bíblia fins als autors actuals de l’estat d’Israel.

Els llibres de la Bíblia constitueixen el llegat més preat de la literatura hebraica antiga i l’eix entorn del qual gira gairebé tota la literatura jueva posterior i una gran part de la cristiana. El cànon jueu de les Escriptures (cànon) conté només obres en hebreu, les quals, tot i tenir un contingut molt unitari de pensament religiós i nacional, mostren una gran varietat d’estils i formes literàries. En llur aspecte purament literari, molts dels escrits bíblics no tenen parió en tota la literatura de l’antic Orient Mitjà, mentre que d’altres poden haver estat influïts per obres literàries dels pobles circumdants (Egipte, Mesopotàmia, Fenícia i Grècia). Reprenent en part els gèneres literaris bíblics, foren escrites altres obres hebrees als darrers segles anteriors a l’era cristiana, les quals, però, no foren admeses dins el cànon jueu de la Bíblia: són obres didacticopoètiques (Eclesiàstic) i històriques (Macabeus), composicions misticolitúrgiques (himnes i salms de Qumran) i, particularment, les del gènere apocalíptic (part dels llibres apòcrifs). Les descobertes de la mar Morta han fet conèixer l’existència d’una gran quantitat d’obres hebrees de caràcter esotèric, possiblement essènies, del període immediatament anterior i fins contemporani del Nou Testament, amb gèneres literaris desconeguts fins aleshores, com els pešerim o comentaris bíblics, les regles de la comunitat de Qumran i les diposicions per a la gran lluita escatològica. A mitjan s. II les opinions dels rabins més autoritzats començaren d’ésser registrades per escrit. Aquesta literatura rabínica es divideix en halakà i haggadà, segons si el seu caire és purament legal o si més aviat conté material llegendariohistòric o instrucció eticoreligiosa. Els escrits halakot de la primera època formen el fons dels primers midrašim. Cap al 200 R. Yehudà ha-Nassí promulgà la gran codificació legal de la Mišnà. Moltes de les halakot o lleis que foren omeses a la Mišnà foren aviat recollides en la Tosefta pels deixebles de Yehudà ha-Nassí. Amb tot, el procés d’expansió continuà tot seguit, i començaren de redactar-se els llargs comentaris de la Mišnà, anomenats guemarà, els quals, juntament amb el text comentat, formen el Talmud (que és doble: el de Babilònia i el de Jerusalem). Aquest és recollit principalment en els comentaris rabínics de la Bíblia anomenats midrašim (midraš), que empren molt l’estil homilètic i són compilacions amalgamades, compostes a Palestina, Babilònia i al sud d’Itàlia. Però una gran part d’aquesta literatura fou escrita en arameu. L’hebreu tingué revifalles literàries als ss VII i VIII a Palestina, amb l’obra poètica, profana i litúrgica, dels paitanim Yossi ben Yossi, Yannai i El’azar Kallir; i més tard a Europa, sobretot amb els grans poetes hispans dels ss XI i XII. Al costat de la poesia, els jueus continuaren escrivint en hebreu obres legals, exegètiques, polèmiques, místiques, filosòfiques, didàctiques i científiques fins a l’època moderna. Hom no pot, d’altra banda, separar aquestes obres del conjunt de la producció literària jueva en altres llengües, com l’arameu i l’àrab i la majoria de les europees. Cal, però, remarcar que l’hebreu, tot i haver desaparegut com a llengua parlada normalment, no fou mai abandonat com a mitjà adequat de transmissió literària durant cap període de la història. Vers la fi dels s. XVIII començà a Prússia la renaixença literària hebraica. Com a resultat de l'Aufklärung i sota l’impuls d’uns quants capdavanters agosarats (M.Mendelssohn, Euchel, Lindau, Franco-Mendes, Wessely) la joventut jueva s’esforçà per sostreure's al jou de la tradició purament legalista i del moviment hassídic o pietista. El portaveu d’aquest corrent (Haskalà: ‘Il·lustració’), inici de revolució sociològica i cultural, fou sobretot la revista Ha-Me'assef (1785-97). Tot i que en llur producció literària els primers maskilim no passaren d’una recerca del gust estètic, en estendre's el moviment a Àustria, la Galítsia polonesa (Letteris), Itàlia (Luzzato) i, finalment, Rússia (Levinssohn, Günzburg, Lebensohn), s’accentuà cada vegada més la lluita contra la casuística talmúdica, la càbala i el pretès obscurantisme hassídic en general. Una colla d’anuaris literaris, tots continuadors de Ha-Me'assef, recolliren poesia i assaig, mentre que la història, l’èpica, la novel·la històrica, el drama i les traduccions hebraiques de la literatura europea sorgiren pertot arreu. El 1856 aparegué el primer setmanari hebreu, Ha-Maguid. La literatura hebraica de la Haskalà pot ésser dividida en tres grans períodes i segons els països: a Alemanya, del 1781 al 1830; a Galítsia, del 1820 al 1860; a Rússia, del 1840 al 1881. Hom sol considerar aquesta darrera data com a fita inicial de la literatura hebraica moderna a Europa, que durà fins el 1917 i que tingué com a centres principals Rússia i Polònia. Començà una reacció contra la iconoclàstia i l’esforç d’europeïtzació de la Haskalà com a resultat dels pogroms, que no feien distinció entre jueus. Aquest moviment anomenat Hibat Tsion, precursor del sionisme, coincidia amb l’empresa de Ben Yehuda, que maldava per posar l’hebreu a l’abast de tothom. Si la llengua literària dels maskilim havia estat una imitació de l’hebreu bíblic, els nous escriptors podien ara expressar-se amb una nova desimboltura. Sorgiren les grans figures: Ahad ha-'Am, M.Mokher Sefarim, D.Frischmann, I.L.Pèretz, M.J.Berdyezewski, i els clàssics H.N.Bialik i S.Tchernikowsky. La segona onada d’emigració a Palestina hi féu florir tot un nou estol d’autors durant l’anomenat període otomà (1905-17). Ben Yehuda, emigrat amb la primera onada (1880), col·laborà al setmanari Havatsèlet i fundà el seu Ha-Tsví (1885), més tard diari. L’òrgan literariopolític dels nous capdavanters fou sobretot Ha-Po'el ha-Tsair (1907), on escriviren poetes com Brenner, Schatz i Tsèmah. S.Y.Agnon (premi Nobel de literatura del 1966) arribà a Palestina el 1909, però les seves millors obres són posteriors a la Primera Guerra Mundial. El període del mandat (1917-48) marca el punt culminant de les lletres hebraiques modernes. Bialik organitzà a Tel Aviv l’associació d’escriptors hebreus. Però la poesia “lògica” de Bialik i la seva orientació a un nacionalisme col·lectiu foren contestades per noves figures, com el modernista A. Schlonsky i els seus deixebles N.Alterman i U.Z.Greenberg. Les poetesses líriques Raquel (Bluvstein), d’una extraordinària musicalitat, i Lea Goldberg expressaren sobretot el motiu personal. En prosa, Agnon restà inigualat. Amb la instauració de l’estat d’Israel (1948) comença el període israelià de la literatura hebraica. Els escriptors són nascuts al país o hi han arribat de petits. Formen l’anomenada “generació del Palmaḥ”, compromesos en la lluita per la independència (novel·les de M. Shamir). Rebutgen la idealització nacionalista de llurs pares i fins contesten l’ideal del Kibbuts, del qual molts han sortit. En llur realisme sociològic els cal tenir en compte, de primer, problemes com la integració dels alliberats dels camps de concentració (A.Appelfeld), la topada de les masses febles dels nous immigrats amb l’orientació socialistanacionalista del país (prosistes: H.Bartov i A.Mègued) i, més tard, l’interrogant, encara pendent, dels refugiats àrabs (S.Yizhar). El trauma de l’holocaust nazi és el que més els inspirà (poetes: H.Gouri, A.Gilboa, A.Kovner, T.Carmi i Y.Amihai). L’influx literari nord-americà substituí en aquell moment l’empremta de l’Europa nord-oriental d’abans, i la llengua es feu més dúctil. D’ençà dels anys cinquanta els temes existencialistes de l’alienació i del rebuig d’ideologies caducades foren expressats en primer lloc per la poesia d’Amihai (E.Feliu n'ha fet una antologia en català, 1972), N.Zach, T.Renvner, D.Pagis i, posteriorment, M.Goldman, Y.Hurvitz i A.Sivan. Dels joves prosistes d’aquesta època, A.Oz fou el més representatiu (E.Feliu n'ha traduït El meu Mikhael), i li feu costat N.Aloni amb les seves obres de teatre. En general, la nova generació tendí a substituir les ideologies nacionalistes dels qui els precediren pels problemes humans individuals: els drames personals i el sentiment d’absurditat davant la vida produït per les darreres guerres d’Israel (1967 i sobretot 1973) els són temes ineludibles. D’altra banda, per als escriptors més joves, l’existència de l’estat d’Israel ja no té necessitat d’ésser ni consolidada ni impugnada doctrinalment, i el diàleg i l’entesa amb els àrabs (àdhuc amb els més radicals) són desitjats i predicats. Tampoc no rebutgen la diàspora com feren els autors d’anys enrere. Consideren, però, el passat amb un punt d’enyorança i semblen voler refer o enfortir els lligams amb els corrents europeus, tant per defugir l’aïllament ideològic com per donar-se noves raons d’identitat més comprensives de tota la història jueva (diàspora i holocaust inclosos). Des d’un punt de vista formal, intenten aprofitar totes les possibilitats de la llengua hebrea servint-se d’elements lingüístics que els autors precedents havien abandonat pel desig de fer una literatura moderna i laica. Els temes clàssics del kibbuts i la guerra continuen fornint encara als nous escriptors material per a llurs creacions literàries, però ara són els conflictes personals, sia entre pares i fills sia entre àrabs i jueus, els que s’hi reflecteixen. També un gran nombre d’autors han afegit a llur producció literària obres autobiogràfiques. Al marge dels corrents principals, cal fer esment del líric David Rokeaḥ (1916), de la poetessa ortodoxa Zelda (1914), i de l’intel·lectual i medievalista Dan Pagis (1930). Entre els dramaturgs, també s’han assenyalat Ḥanokh Levin (1944), Yěhosu'a Sobol, ‘Amos Kenan, Yosef Bar-Yosef i Ya'aqov Šabětai. Les convulsions polítiques i bèl·liques dels anys vuitanta (relleu dels socialistes per la dreta el 1977, invasió del Líban el 1982) i el problema irresolt del futur dels territoris de Judea i Samaria, significaren una vegada més la irrupció en la literatura israeliana de la indefugible realitat que viuen els escriptors i que reflecteixen en llurs obres segons els diferents angles d’incidència personals. L’obra més recent d’Amos ‘Oz, d’Abraham B. Yĕhošu'a, i ara també la de Binyamin Tammuz, continuà essent molt marcada políticament i es trobà encara al primer pla de l’escena literària; representa una crítica coent de les imperfeccions socials i polítiques de la societat israeliana. Altres autors madurs (Yoram Kaniuk, Ya'aqov Šabĕtai, Yishaq Orpaz, Rut Almog, Šulamit Har-Even, Yishaq Ben-Ner) publicaren llurs obres més importants en els anys setanta i vuitanta, i la seva crítica de la societat actual deixa traslluir una certa enyorança de la unitat d’aspiracions i lluites d’anys enrere, o gosen —sobretot en el cas d’antics immigrants—d’explicar llur sentiment d’alienació o d’inadaptació (Sammy Michael, Aharon Appelfeld, Itamar Ya'oz-Qest). En conjunt, la literatura de la dècada dels vuitanta ha tendit a impugnar l’escala de valors establerta i a posar de manifest l’acarrerament dels diferents sectors de la societat israeliana (sense oblidar la discriminació dels sefardites) cap a posicions cada vegada més irreductibles. El moviment antièpic iniciat per la generació del poeta Yĕhudà ‘Amihai amb la tornada a l’individu com a centre de totes les coses semblà haver ultrapassat els seus propis límits; les crisis d’identitat, el desarrelament i les tendències apocalíptiques i fins i tot anarquitzants, sovintejaren entre els autors més de moda. D’entre els escriptors que consolidaren llur obra, cal fer esment dels prosistes Šulamit Lapid, David Šais, Dan Šavit, David Grossman, i els poetes Dàlia Raviqóvis, Meïr Wieseltier, Maia Bejerano i Roni Someck. Darrerament han mort el poeta més conegut i traduït d’Israel, Yehuda Amihai (2000), que el 1998 publicà el recull Obert tancat obert, i el dramaturg Nissim Aloni (1998). El 1998 la commemoració dels 50 anys de la creació de l’estat d’Israel propicià una certa reflexió sobre l’estat de la qüestió en l’àmbit literari, com en tots els altres àmbits. Els autors hebreus actuals es caracteritzen per la recerca inquieta i la defensa de la seva singularitat, i d’altra banda ha desaparegut força la figura de l’escriptor compromès i combatiu, tot i que no es poden sostreure d’un context polític especialment conflictiu. A part grans figures com Amos Oz, Abraham Yehoshua i S.Yizhar, són narradors actuals importants Benny Barabash, Yitzhak Ben-Ner, Yaïr Lapid, Itamar Levy, Savyon Liebrecht i Doudou Palma. D’entre els més joves, destaquen Gafi Amir (1966), Moshé Benarroch (1959), Orly Castel-Bloom (1960), Etgar Keret (1967), Mira Magen (1958), Gidi Nevo (1959), Ouzi Weill (1964) i Gadi Taub (1965), codirector de la nova revista cultural ‘Mikarov’ (1998). Els poetes consagrats són Maya Bejerano, Erez Biton, Mordechai Geldman, Ronny Someck, Meir Wieseltier, Yitzhak Laor, Agi Misheol, Daliah Rabikovitch (premi Israel de literatura 1998), Aryié Sivan, etc, i d’entre els nous valors es poden esmentar Eitan N.Glass (1968) i Yosseh Sharon (1952).