El conreu literari del hindi començà vers el 900 amb la redacció de les cròniques anomenades rāso, sobre les gestes del poble rajput. Entre els noms més famosos de la literatura hindi medieval hom compta els del guru Nānak (1469-1538), fundador dels sikh, Sūrdās (1483-1563), Dādū (1544-1603) i Tulsidās (1532-1623), tots poetes místics d’una gran qualitat. La contribució musulmana a la literatura hindi és considerable. Malik Muḥammād Hayaši (~1540), un sufí d’Oudh, escriví un poema epicoal·legòric sobre la princesa Padmāvatī (o Padminī) de Chitor. Al s XVIII, amb la decadència dels moghuls, hom assisteix a una decadència literària del hindi. Els millors escriptors d’aquesta època no escrivien en hindi, sinó en urdú, que segueix la prosòdia persa i assimila una bona part del vocabulari d’aquesta llengua. Es destaquen els escriptors Lallūjilāl (1763-1825), amb el seu famós Premsāgar, i Hariśchandra (1850-85), que escriví 175 obres en kharīboli. La influència de Tagore, Shelley, Keats i Swinburne donà lloc a un estil evocatiu nou, conegut com a chhaya-vāda. Premchand (1880-1936) és el capdavanter de la novel·la hindi moderna, en la qual es palesa una tendència antiheroica: l’escriptor prefereix descobrir l’home quotidià, reconeixent la importància pregona de cada individu. En poesia, el moviment Nayi Kavita, o Poesia Nova, es preocupà per expressar la realitat de la condició humana. Els representants més reeixits són Bhavaniprasad Misra (1914), poeta del poble, d’expressió col·loquial i temes populars, Shamsher Bahadur Singh (1911), poeta sofisticat, de sensibilitat inspirada en la poesia japonesa haikai, i també poetes joves com Dharmavir Bharati, Kunwar Narayan, P.N. Tripathi i S.S. Saksena. Naresh Kumar, N.V. Sharma i Kesari s’inspiren en Ezra Pound i E.E. Cummings. Quant a la narració, curta i llarga, també tendí a la descripció de la vida quotidiana. K. Mishra, M.S. Joshi, Nagarjun, S. Singh i Renu pintaren la vida regional, mentre Rudra, Mohan Rakesh i Amritlat Najar s’interessaren per la condició existencial de diferents classes socials a la ciutat. Pel que fa al teatre, Upendranath Ashk, Ramkumar Varma, L. Mishra, J.Ch. Mathur i Bharat Bhushan Agarwal contribuïren amb obres escrites per a l’escena i per a la ràdio. Una forta sanscritització del hindi fou palesa, però, en l’obra d’una sèrie de paṇḍits que tendiren a ofegar la frescor de la lingua franca del nord de l’Índia. Els gèneres de poesia i de novel·la són els que gaudeixen d’una popularitat i una producció més grans. La temàtica tradicional del culte a l’heroi (Praydgavada) i de la recerca de la personalitat fou desplaçada els anys seixanta per les preocupacions socials, que es reflectiren en reculls com Sansad Se Sarak Tak (‘Del Parlament a la carretera’, 1972) de Dhoomil i en altres poetes com Soumitramohan, Liladhar Jagoodi i Gyanendra Pati. Entre els poetes més recents cal esmentar Bachchan, Nagarjuna, Anant Kumar Pashan, Ajneya, Vinod Das, Trilochan, Shok Bajpai i Prem Shankar. La novel·la, que es caracteritza per la seva varietat temàtica, presenta també notables exponents en el vessant polític i social, entre els quals cal esmentar Tamas (‘Foscor’, 1973) de Bhishm Sahni, Jugalbandt (‘El duet’, 1973) de Rahi Masoom Raza i Mahābhoja (‘El festival de la mort’, 1979) de l’escriptora Mannu Bandhari. Per la seva banda, Krishna Sobti, autor de Zindagināmā (‘La saga de la vida’, 1979), forma part dels escriptors que han desenvolupat un tipus de novel·la anomenada ‘regional’. Novel·listes més moderns són Amrit Lal Nagar amb Karwat (‘Canviant de costat’, 1985) que tracta de la lluita per la independència de l’Índia al segle passat; Ramesh Chandra Shah, amb la novel·la Kissa Ghulaam (‘Història d’un esclau’, 1986); Jainendra Kumar, Manzoor Ehtesham, Jagdish Chandra, Govind Misra, Ramakant i d’altres. Cal fer esment també de Mera Jeevan (‘La meva vida’, 1985), autobiografia de Shiva Poojan Sahai, i de Dashadwar se Sopan Tak (‘De la lletra’ ‘d’ a la ‘s’, 1985), darrera part de l’autobiografia del poeta Bachchan. En la narració curta sobresurten autors com Mrinal Pande, Vidyasagar Nautiyal, Rita Shukla, Pratibha Verma i Narendra Kohli, entre altres. Destaca la col·lecció d’assaigs de Nirmal Verma, Dhalan se Utarte Hué (‘Baixant pel pendent’, 1986) i una història de la literatura hindi, Hindi Sahitya aur Samwedana ka Vikas (‘El desenvolupament de la literatura hindi i de l’estètica’, 1986) de Ram Swarup Chaturvedi. Entre els dramaturgs cal esmentar Ram Vilas Sarma, Jagmohan Singh i Amrit Lal Nagar, entre d’altres.
literatura hindi
f
Literatura