Les primeres obres de la literatura independitzada són les del civilizador José Cecilio de Valle (1780-1834). La poesia del s. XIX fou romàntica: José A.Domínguez (1869-1903), Froilán Turcios (1878-1943). L’avantguardisme influí sobre els poetes del s. XX: Jacobo Cárcamo (1914-59), Marco A.Ponce (1908-32), Alejandro Valladares (1910). La narrativa es decantà pel realisme i la crítica social: Argentina Díaz Lozano (1909), Carlos Izaguirre (1894-1956), Marcos Carías (1905-49), Víctor Cáceres (1915). Posteriorment es destacaren els poetes Roberto Sosa (1930), Pompeyo del Valle (1930), Nelson Mierren (1931) i Raúl Elvir (1937) i els narradors Marcos Carías (1938) i Eduardo Bahor (1940).En la narrativa cal destacar la labor de Julio Escoto, Víctor Cáceres Lara ( Tierra ardiente, 1970), Óscar A. Flores (La voz del viento, 1970), Marcos Carías Reyes (Una función con móviles y tentetiesos, 1979), Roberto Castillo, el qual amb les vuit narracions Figuras de agradable demencia (1985) magnifica la quotidianitat amb la prosa àgil i connotativa que el caracteritza. En poesia cal assenyalar Carlos Manuel Arita, David Moya Posas, Óscar Acosta (Mi país, 1971), Claudio Barrera (pseudònim de Vicente Alemán) (Pregones de Tegucigalpa, 1961; Hojas de otoño, 1969; Canciones para un niño de seis años, 1972) i Pompeyo del Valle, periodista vinculat a les publicacions d’oposició (Nostalgia y belleza del amor, 1970); entre els poetes més recents cal esmentar Roberto Sosa amb Secreto militar (1985) on, com havia fet en Un mundo para todos dividido (1971), acusa les figures implicades en la història tràgica de Llatinoamèrica, i Rigoberto Paredes amb Materia prima (1985), recull de poemes on el lirisme és present en totes les instàncies poètiques.
f
Literatura