literatura infantil

f
Literatura

Literatura destinada a un públic infantil.

Al segle XVIII s’inicià a Europa l’interès pels infants i com a conseqüència d’això es desenvolupà una literatura infantil escrita de caràcter didàctic i moralitzant, que pretenia de combinar el divertiment amb la instrucció. Alhora, els contes populars, explicats oralment des de temps immemorial, foren recollits des de la primeria del segle XIX per folkloristes, com els germans Grimm, i posats per escrit (1812). Perrault ja n'havia publicat una selecció el 1697. A mitjan segle XIX hom en féu edicions dedicades als infants, il·lustrades per dibuixants famosos, com A.Rackham. Autors com Andersen escriviren contes per als infants (1835). Seguiren les novel·les: meravelloses (Alícia al país de les meravelles, 1865, de Lewis Carroll; Pinocchio, 1882, de Collodi), d’aventures (adaptacions de les de Jules Verne i Stevenson, que havien estat precedides per les obres de Defoe al segle XVIII), de fets extrets de la vida real (Les aventures de Tom Sawyer, 1879, de Mark Twain; Heidi, 1880, de Joanna Spyri) o d’animals (Llibre de la jungla, 1894-95, de R.Kipling). Tota aquesta producció acabà arraconant la literatura didacticomoralitzant anterior. El llibre i la revista infantil —que també havia començat al segle XVIII. es transformaren en el contingut i en la presentació.

Al segle XX s’han estès els llibres d’imatges i les historietes il·lustrades. El públic lector s’ha ampliat més i més més, gràcies a la implantació de l’ensenyament primari obligatori, a la creació de biblioteques populars amb seccions infantils i al gran desenvolupament de les revistes, convertides en “objecte popular”. Entre els escriptors i dibuixants de la primera part del segle han esdevingut clàssics Barrie (Peter Pan, 1906), Kaestner (Emili i els detectius), Richmal Crompton (amb una trentena d’obres sobre William, nen anglès no conformista) i Jean de Brunhoff (àlbums Babar, 1931). Són molt populars, des dels anys trenta, els llibres i les revistes inspirats en els dibuixos de Walt Disney. Acabada la Segona Guerra Mundial és constituí l’International Board of Books for Young People, que des del 1956 concedeix, cada dos anys, el Premi Internacional Andersen de literatura infantil. La producció ha augmentat extraordinàriament, i les tècniques del gravat s’han perfeccionat. Han continuat les reedicions d’autors clàssics, i n'han apareguts de nous que s’han fet aviat populars, com Astrid Lindgren (Pippa, 1944), Enid Blyton, amb una obra d’un valor literari discutible, i Hergé, autor de les Aventures de Tintín, aparegudes en forma d’historietes il·lustrades. En la literatura castellana tenen una gran qualitat els llibres infantils d’Anna M.Matute.

La literatura infantil als Països Catalans

Als Països Catalans, el paper de la literatura infantil ha estat més important que en els països de desenvolupament politicocultural normal, puix que no solament ha estat un complement de l’escola, sinó que sovint ha hagut de suplir el que l’escola no feia. Llevat d’un llibre pedagògic com la Doctrina pueril, de Ramon Llull, les primeres obres no apareixen fins a la Renaixença: Lo llibre dels Àngels, de Francesc Pelagi Briz (1865), de caràcter moralitzant, i Lo llibre de la infantesa, de T.Thos i Codina (1866), inspirat en rondalles populars. La producció en català era pobra, i els escriptors catalans escrivien en castellà per als infants.

El Modernisme i el Noucentisme, en llur afany d’educar, de renovar i de catalanitzar el país, contribuïren a canviar la situació. En aquesta etapa, que arriba fins a la guerra civil de 1936-39, hom s’esforçà a multiplicar la producció, a assolir un alt nivell literari i editorial i a fer arribar els llibres als infants de totes les capes socials. Diverses editorials dedicaren tota o una part de llur producció als infants: unes eren de caràcter popular, com l’Editorial Baguñà, que publicà En Patufet (1904-38), la primera revista infantil en català, profusament il·lustrada, que amb les seves col·leccions annexes assolí una extraordinària difusió; unes altres seguiren la línia “culta”, com L’Avenç, que edità traduccions de clàssics infantils i el setmanari La Rondalla del Dijous (1909), amb contes d’autors selectes catalans i estrangers; cal citar també Muntañola, que publicà llibres esplèndidament il·lustrats, sovint de rondalles populars i amb texts de J. Carner, C. Riba, etc.; destacaren, així mateix, Editorial Catalana (1918) i Editorial Mentora (1926), amb la seva continuadora l’Editorial Joventut (els anys trenta), que incorporaren al català els clàssics de la literatura infantil universal.

La Mancomunitat, la Generalitat i, sobretot, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana publicaren —dins la norma noucentista de l’obra ben feta— llibres d’una gran qualitat per a les escoles. Els millors escriptors de l’època dedicaren part de la seva obra als infants. Així, Carles Riba escriví Les aventures de Perot Marrasquí (1917) i Sis Joans (1928), J.Salvat-Papasseit, Els nens de la meva escala (1926), Carles Soldevila, Lau o les aventures d’un aprenent de pilot (1926), etc. Els autors especialitzats en el gènere foren Josep M.Folch i Torres, principal col·laborador d'En Patufet, amb les cèlebres Pàgines viscudes, i autor de nombrosíssimes novel·les i obres de teatre, Lola Anglada, alhora escriptora i dibuixant (En Peret, 1928), i Clovis Eimeric (El cavaller de la Creu, 1926). Tots aquests escriptors col·laboraren en revistes infantils, com La Mainada (1921-23), Virolet (1922-30), La Rondalla del Dijous (segona època, 1924), Jordi (1928), Plançons (1933), etc. Molts llibres i moltes revistes duien il·lustracions de X.Nogués, Obiols, Joan d’Ivori, Torné-Esquius, Apa, Llaverias, Junceda, Emili Ferrer, etc. A partir del 1939 es trencà aquesta línia de progrés, i hom no assolí una certa normalitat fins els anys seixanta, amb l’aparició de Cavall Fort (1962) i la reforma de L’Infantil (1963), que després adoptà el nom de Tretzevents, la concessió del Premi Folch i Torres de llibres infantils (1963) i la fundació de l’Editorial La Galera (1963) amb col·leccions adreçades a totes les edats del nen: des que no sap llegir, com la col·lecció “Parlem” de llibres constituïts únicament per imatges, fins a les preadolescents com “Els grumets de la Galera”, passant pels llibres de contes populars que ha contribuït molt a revaloritzar.

El 1975 començà la col·lecció “La Xarxa” de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, de temes i per a edats diverses. L’editorial Juventud publica en català les famoses Aventures de Tintin. Altres editorials són Martí Casanova, Hymsa, etc. Per als adolescents, les col·leccions “El Nus”, actualment de Laia, i “l’Esparver” de La Magrana. Augmenta considerablement la producció de llibres escolars, com els de Teide. L’any 1977, hom creà la revista Rodamón, per a adolescents, amb un caràcter marcadament periodístic. Els escriptors més destacats, entre molts d’altres, en el camp del llibre infantil i juvenil, són Josep Vallverdú, Joaquim Carbó i Oriol Vergés. Els millors dibuixants del país il·lustren llibres i revistes. Diversos treballs —estudis i bibliografies— han estat dedicats al llibres infantil, així com premis als millors escriptors i il·lustradors (l’Apel·les Mestres, creat el 1981 i el Catalònia d’il·lustració, creat el 1984, en són bons exemples). Durant l’any 1981, uns 1200 títols de la producció editorial catalana corresponien a llibres per a infants. També el mateix any se celebraren a Barcelona les Primeres Jornades Catalanes del Llibre per a Infants.