Les literatures llatinoamericanes en llengues romàniques nasqueren generalment a l’època colonial, i adquiriren personalitat a conseqüència dels moviments independentistes. Les literatures mexicana i argentina són les capdavanteres entre les de llengua castellana. El primer corrent destacat fou un Romanticisme de tipus nacionalista, que reaccionà contra el neoclassicisme epigonal. El primer terç del segle XIX fou marcat pel Modernisme, i a la darreria del segle s’hi manifestà una influència creixent dels corrents europeus de l’època, com ara el realisme i el naturalisme. Al segle XX continuen arribant a l’Amèrica Llatina els ismes europeus i els moviments d’avantguarda, sovint contraposats a tendències indigenistes, regionalistes i negristes, sota el signe de la lluita social. Les literatures cubana, peruana, xilena, colombiana, boliviana, costa-riquenya, salvadorenya, equatoriana, guatemalteca, hondurenya, nicaragüenca, panamenya, paraguaiana, dominicana, uruguaiana, porto-riquenya i veneçolana presenten, a diversos nivells, evolucions paral·leles a les capdavanteres. La literatura brasilera reaccionà durant el Romanticisme contra la tradició cultural de la metròpolis; ha seguit una evolució similar a la de les literatures en llengua castellana. Les literatures desenvolupades a Haití, Louisiana, les Antilles i la Guaiana francesa pertanyen a l’àrea cultural del francès. Entre les literatures d’origen precolombí cal destacar la indígena mexicana, la quítxua i la guaraní.
f
Literatura