Al principi fou una literatura eclesiàstica compresa dins la tradició historiogràfica búlgara. Al s. XVIII sorgiren els primers intents de creació d’una obra pròpia arran de les traduccions d’obres de l’escriptor grec Damáskinos l’Estudita, conegudes amb el nom de damaskini. A la primera meitat del s. XIX, paral·lela a l’aparició d’una burgesia macedònia, es produí una florida de la literatura: Teodosij Sinaitski creà, a Tessalònica, el 1838, una impremta dedicada a la producció de llibres eslavomacedònics, i entre els diversos escriptors hom troba els monjos Joakim Krčovski i Kiril Pejčinovik. Després de la guerra de Crimea, el país hagué d’afrontar la qüestió de la llengua: Dimitar i Konstantin Miladinov dugueren a terme la primera gran recopilació de cants populars (1861). K. Miladinov, Rajko Žinzifof i Grigor Prličev (traductor al macedoni de la Ilíada homèrica) conrearen la poesia. Al s. XX hom intentà crear un drama popular (V. Iljoski, A. Panov, R. Krleski). Els anys anteriors a la Segona Guerra Mundial es destacaren K. Racin, V. Markovski i K. Nedelkovski. Mite Bogoevski i A. Šopov són representants de la poesia de combat dels partisans. Després de la guerra, a la Macedònia iugoslava la literatura en macedònic rebé suport estatal. Destacaren els poetes B. Koneski, S. Janovski, G. Ivanoski, S. Ivanovski, i els prosistes V. Maleski i J. Boškovski.
f
Literatura