Els primers testimoniatges escrits, del segle X, tracten temes de balades i cançons populars. Dues llengües han contribuït a influir la literatura posterior: el sànscrit, llengua de l’erudició, i el tàmil, llengua de l’administració durant un llarg període. Probablement del segle XIII, el Rāmacaritam, poema basat en el Yuddhakānda del Rāmāyana, és la més important de les obres influïdes pel tàmil. Al segle XIV destaquen el Sandēśa kāvyas, el Campus (on s’introdueix la prosa) i l'Onnunuli Sandēśan, obres escrites en un dialecte literari, el manipravālam, fortament influït per la llengua sànscrita. La influència d’aquesta es féu notar també en l’estil dels metres poètics i les figures. Important obra escrita en pur malaialam és Krishna gātha (‘Cançó de Krixna’) (s. XV), usualment atribuïda a Ceruśśēri Nampūtiri. Al segle XVI apareix la figura més important de la literatura malaialam, Tuñcattu Ezuttacchan. Al segle XVIII abundà la literatura popular, amb relats d’històries, on excel·leix l’obra de Kūncan Nampyar, un innovador que satiritza la societat del seu temps en un llenguatge planer. Al segle XIX, a causa de la introducció del colonialisme, domina una forta influència de la literatura europea, i el 1899 apareix la primera novel·la, Indulēkha, d’O. Cantu Mēnōn. La novel·la històrica és introduïda per C. V. Ràman Pillai (1858-1922); K. M. Pannikar (1895-1963) és també un important poeta i novel·lista, al costat de Vallathol Nārāyana Mēnōn (1879-1958). Després de la independència la novel·la ha passat a tractar de temes de la vida quotidiana, i té com a màxim representant Takazi Sivasankara Pillai (1914). Entre els poetes joves que tracten sovint de temes de reivindicació social predominen Sankara Kouroup, K. N. Mēnōm, Nampoudirippas Venman, Kourâmân Âsân i Oullar Paramesvara.
f
Literatura