Hom la sol dividir en tres etapes. La primera, anomenada època colonial, va des de la descoberta fins a la primera meitat del s. XIX i les obres que s’hi inclouen tenen un caràcter essencialment castellà, encara que hi ha senyals aborígens en obres d’historiadors indígenes, com ara la Historia chichimeca de Fernando de Alva Ixtilxóchitil (1568-1648), escriptor d’estirp reial; hom hi inclou també la producció, més aviat castellana, que parla de la descoberta i conquesta de Mèxic, des d’Hernán Cortés a Bartolomé de Las Casas. En aquesta època, Mèxic donà escriptors prou valuosos com ara Juan Ruiz de Alarcón, Juana Inés de la Cruz, José Joaquín Fernández de Lizarri, Lucas Alamán i Juan Díaz Covarrubias. A la segona època, que va aproximadament del 1850 al 1910, floreix la novel·la costumista, el principal representant de la qual és Ignacio M.Altamirano; hom hi destaca els noms dels poetes Manuel Acuña i Juan de Dios Pela. L’època moderna representa una florida prou important de la literatura mexicana; la narrativa ofereix dos productes típics, la Novela de la Revolución i les novel·les d’evocació colonial; ultra això, hi ha corrents novel·lístics de picaresca, regionalisme, emigracionisme i neoindianisme; els primers poetes del segle no es mostraren gaire renovadors; més tard entraren en la poesia mexicana l’ultraisme i el surrealisme, que afavoreixen l’aparició de poetes com José Gorostiza, Raúl de la Vega Morante, Leopoldo Ramos, Miguel M.Lira, Alfonso Gutiérrez Hermosillo, Bernardo Ortiz de Montellano i, sobretot, Octavio Paz; a partir del segon terç del s. XX el teatre passà per una fase interessant, amb noms com Manuel Díaz Barroso, Francisco Monterde, Carlos Díaz Duofo, Amalia de Castillo Ledón, Xavier Villaurrutia i Rodolfo Usigli. Posteriorment aparegué una nova generació literària significativa, representada pels novel·listes Agustín Yáñez, José Revueltas, Juan Rulfo, Carlos Fuentes i Emilio Carballido. Més endavant destacaren Juan García Ponce, Salvador Elizondo, Vicente Leñero, José Agustín Ramírez i Fernando del Paso i els poetes Tomás Segovia, Francisco Cervantes, Homero Aridjis i José Emilio Pacheco.La literatura mexicana dels anys noranta estigué marcada per l’impacte de la concessió del premi Nobel de literatura de l’any 1990 al poeta i assagista Octavio Paz. L’escriptor, d’altra banda, inicià la publicació de l’obra completa a ‘Círculo de Lectores’ i aplegà el conjunt de la seva poesia a Obra poética (1935-1988) (1990). Entre els poetes més joves cal destacar la personalitat d’Angelina Muñiz (1936) i Frida Lara Klahr (1945) — Mi antiguo oficio de mirar (1992)—. Pel que fa a la narrativa, la literatura mexicana comptà amb la continuïtat i la presència de grans narradors com Carlos Fuentes, Sergio Pitol (Domar a la divina garza, 1988) o Fernando del Paso (Noticias del imperio, 1987, i De la A a la Z, 1988). A aquests noms reconeguts a tot el món s’afegiren les aportacions d’una nova lleva generacional que compta, com a noms de més futur, amb Antonio Sarabia (1940), Gonzalo Celorio (1948), Ángeles Mastretta (1949) i Juan Villoro (1956). El primer refà, a Amarilis (1990), la història d’amor entre Lope de Vega i Marta de Nevares. Gonzalo Celorio, a Amor propio (1991), escriu una crònica sentimental dels anys setanta, mentre Ángeles Mastretta es trasllada al 1930 i als temps que seguiren la revolució en la novel·la Arráncame la vida (1986). El més jove, Juan Villoro, ha triat un prototipus de ciutat mexicana dels vuitanta per enmarcar-hi El disparo de argón (1989). Un comentari a part mereix l’anomenada literatura ‘chicana’ (la dels mexicans que viuen als EUA), la qual viu un important procés de reafirmació, sobretot en la narrativa, des de mitjan la dècada dels setanta. Així ho confirmen les obres de narradors com Rolando Hinojosa (1929) (Klay City y sus alrededores, 1976; Claros varones de Belken, 1986), Rudolfo Anaya (1937), autor de Bless me, Ultima (1971) i Oscar Zeta (1940), amb La autobiografía de un Brown Buffalo (1972). La narrativa mexicana dels anys noranta visqué una certa efervescència, que es manifestà en la contínua pràctica de tallers literaris, patrocinats per l’Instituto Nacional de Bellas Artes, encontres d’escriptors, suplements literaris, etc. Entre els narradors, continuà la seva obra el consagrat Carlos Fuentes (La campaña, 1990; La frontera de cristal, 1996) i també destacaren Alejandro Rossi (La fábula de las regiones, 1997), Luis Miguel Aguilar (Suerte con las mujeres, 1992), José Joaquín Blanco (El castigador, 1993), Enrique Serna (Amores de segunda mano, 1991), Laura Esquivel (Como agua para chocolate, 1989), Arturo Azuela (La mar de utopías, 1991), Gustavo Sáinz (A la salud de la serpiente, 1991), María Luisa Puga (Las razones del lago, 1991), Rafael Ramírez Heredia (Al calor de Campeche, 1992), Luis Arturo Ramos (Blanca-Pluma, 1993), Hugo Iriart (Ambar, 1990), Elena Poniatowska (Tiníssima, 1992), Guillermo Samperio (Antología personal, 1990), Héctor Aguilar Camín (La guerra de Galio, 1991), Alberto Ruy Sánchez (La inaccesible, 1990), entre d’altres. En el camp de la poesia, cal destacar que el 1996 Octavio Paz, premi Nobel 1990, rebé el premi Blanquerna, que concedeix la Generalitat de Catalunya, i, fins el 1995, Círculo de Lectores i Fondo de Cultura Económica li havien coeditat vuit volums de les Obras Completas. També cal esmentar els consolidats Rubén Bonifaz Nuño (Del templo de su cuerpo, 1992), Homero Aridjis (Imágenes para el fin del milenio y Nueva expulsión del Paraíso, 1990), Eduardo Lizalde (Tabernarios y eróticos, 1988), iniciador del Poetismo, José Emilio Pacheco (Ciudad de la memoria, 1989), que el 1992 rebé el Premio Nacional de Literatura y Lingüística, Alberto Blanco (El libro de los pájaros, 1990), Elsa Cross (El diván de Antar, 1990, Premio de Poesía Aguascalientes; Jaguar, 1991), que el 1992 rebé el Premio Nacional Jaime Sabines, Silvia Tomasa Rivera (La rebelión de los solitarios: el sueño de Valquiria, 1991), Gerardo Deniz (Amor y Oxidente, 1991), Vicente Quirarte (El ángel es vampiro, 1991) i algunes noves veus: Efraín Bartolomé (Ojo de jaguar, 1990), Coral Bracho (Bajo el destello líquido: poesía, 1977-1981, 1988), David Huerta (Historia, 1990), Jorge Esquinca (El cardo en la voz, 1991), Perla Schwartz (Instantáneas de la mujer camaleón, 1990), Fabio Morábito (De lunes todo el año, 1992) i Ernesto Lumbreras (Espuelas para demorar el viaje, 1993), un dels millors poetes de la nova poesia mexicana. També cal fer referència, en el context d’un gènere minoritari, a la important tasca d’editorials de nova aparició interessades en la producció de poetes joves, com ara Los Cuadernos de Malinalco, Ediciones Toledo, El Tucán de Virginia i la col·lecció ‘El Ala del Tigre’, de la Universidad Nacional Autónoma de México. Quant al teatre, aparegueren, entre d’altres, obres de Sabina Berman (Muerte súbita, 1988), Vicente Leñero (Tres de teatro, 1989), Gabriel Bárcenas (¡Música maestro!, 1990), José Ramón Enríquez (Tres ceremonias, 1991), i la peça de fort contingut polític Canek, caudillo Maya (1990), de Raúl Cáceres Carenzo. Finalment, pel que fa a l’assaig i els estudis literaris, es poden esmentar José Joaquín Blanco (Los mexicanos se pintan solos, 1990), Francisco Vicente Torres (Narradores de fin de siglo, 1989), Carlos Fuentes (Geografía de la novela, 1993), Jorge Aguilar Mora (Una muerte sencilla, justa, eterna: cultura y guerra durante la Revolución Mexicana, 1990) i l’edició crítica de l’obra de Juan Rulfo (Toda la obra, 1992, coordinada de Claude Fell), entre d’altres. Darrerament ha destacat la desaparició d’Octavio Paz (1998); el 1997 s’havien inaugurat una càtedra a la UNAM i una fundació amb el seu nom. També han desaparegut Jaime Sabines (1999; Medalla de Honor de la Sociedad General de Autores y Editores de España 1997), Elena Garro (1998) i Margarita Michelena (1998). El 1997 es compliren 30 anys del premi Aguascalientes, el premi de poesia més cobejat, que guanyà en aquesta edició Eduardo Milán. El 1998 es deixà de publicar l’emblemàtica revista ‘Vuelta’, fundada el 1976 per Octavio Paz. Encapçalen la narrativa Sergio Pitol (premi Juan Rulfo 1999, el més important de Mèxic), Carlos Fuentes (premi a la Llatinitat 1999) i Carlos Monsiváis. També destaquen Ignacio Padilla Suárez (premi Primavera 2000), Jorge Volpi, Gonzalo Celorio, Laura Esquivel, Alejandro Rossi, Juan Villoro (Materia dispuesta, 1997), Daniel Sada, Roberto Bravo, Guillermina Cuevas, Francisco Hinojosa, Francesca Gargallo, Verónica Murguía (Auliya, 1997), David Ojeda, Jennie Ostrosky, Mario Bellatín, Héctor Perea i els nous valors Rosa Beltrán, Rodrigo Fresán i Óscar Escopa, entre d’altres. Són poetes importants Homero Aridjis (nomenat el 1997 president del PEN Club Internacional), Alberto Blanco, José Emilio Pacheco, Verónica Volkow, Antonio del Toro, Ricardo Yáñez, Juan Bañuelos, David Huerta (La música de lo que pasa, 1997), Eduardo Hurtado, Carmen Boullosa, Raúl Caballero, Eduardo Lizalde, Antonio Deltoro (Balanza de sombras, 1997), Jorge Esquince, Blanca Luz Pulido i Rafael Vargas. Entre els més joves hi ha Sergio Cordero (1961), Ernesto Lumbreras (1966), Samuel Noyola (1965), Luis Vicente de Aguinaga (1971), María Baranda (1962) i Aurelio Asiain (1960), que fou cap de redacció de la revista ‘Vuelta’. De la producció teatral es poden esmentar Germán Dehesa, Estela Leñero, Alejandro Licona i els nous valors Sabina Berman, Leonor Azcarte i Óscar Liera. Pel que fa l’assaig, són noms destacats Carlos Monsiváis —premi Anagrama 2000 per Aires de familia (Cultura y sociedad en América Latina)—, Enrique Krauze (La presencia imperial, 1997), Vicente Leñero (premi de periodisme cultural Fernando Benítez 1997), Sergio Monsalvo, Dulce María Zúñiga i Alfredo Pavón.
f
Literatura