Després de la independència del país, la literatura es desenvolupà sense gaire relleu, fins a arribar a Rubén Darío, amb el qual s’inicià un corrent literari modernista que féu fortuna a Nicaragua: els poetes de la revista Patria provocaren la desclosa d’altres revistes i altres poetes, fins a arribar a Azarías, H.Pallais, Salomón de la Selva i Alfonso Cortés. El segon quart del s. XX tingué lloc l’allunyament de la influència de Darío, damunt les noves formes poètiques, i aparegué un moviment d’avantguarda, seguidor de Rimbaud, Lautréamont i el superrealisme (José Coronel Urtecho, Luis Alberto Cabrales), que produí els grups de les revistes Vanguardia i Cuadernos del taller San Lucas (Pablo Antonio Cuadra, Alberto Ordóñez, Joaquín Pasos). Cap a mitjan dècada dels cinquanta es destaquen els poetes Ernesto Mejía Sánchez, Carlos Martínez i, sobretot, Ernesto Cardenal, actual ministre de cultura del règim sandinista (Epigramas, 1956; Salmos, 1964; etc.), als quals s’afegiren José Eduardo Arellano, Leonel Rugama, Roberto Cuadra, Francisco Valle, Yolanda Blanco, Octavio Robleto, Gioconda Belli, etc., grup de poetes preocupats per la realitat sociocultural del país. La narrativa, menys important, mantingué la tradició realista i costumista amb Hernán Robleto, Adolfo Calero i José Román, entre d’altres. Cap a la fi dels anys setanta el teatre ressorgí amb les figures d’Alberto Ycaza, Horacio Peña, Rolando Steiner i Enrique Fernández Morales.
f
Literatura