Cap al 1529 sorgiren, amb la figura del conqueridor, les primeres cròniques i epístoles. Pel que fa a la poesia, existí una tradició popular força arrelada en la qual es destaca la figura de Rosas de Oquendo. El Romanticisme no tingué repercussió en la literatura panamenya. La primera generació d’escriptors, que s’inicià sota el signe de Rubén Darío, fou essencialment poètica, llevat de Darío Herrera i de Salomón Ponce Aguilera, que escriviren també en prosa. De la primeria del segle XX cal destacar Ricardo Miró (la seva revista Nuevos ritos, fundada el 1907, fou un dels òrgans principals de la renovació modernista) i Gaspar Octavio Hernández. Una generació de novel·listes i de contistes començà a néixer vers el 1930 paral·lela a la de poetes avantguardistes iniciada l’any 1929. A partir del 1940 apareixen cultivadors de la nueva poesía sota la influència directa dels corrents surrealistes, existencialistes i neonaturalistes, amb algun rebrot de tornada a la inspiració i al mestratge dels clàssics. La narrativa d’aquest període està fortament vinculada a la realitat nacional, però amb un valor estètic menor; s’hi destaquen: Joaquín Beleño, Ramón H. Jurado i Tristán Solarte. De les generacions posteriors es destaquen els poetes i prosistes José de Jesús Martínez, Homero Icaza Sánchez, Dims Lidio Pitty, Agustín del Rosario, José A. Córdova i Francisco Sousa, entre d’altres.
f
Literatura