Neix sota la preponderància del Modernisme. Alejandro Guanes i Eloy Farina Núñez en són els primers noms notables. Les dues generacions modernistes giren entorn de les revistes Crónica (1913-15) i Juventud (1823-25), i els poetes més destacats són Guillermo Molinas Rolón, Leopoldo Ramos Giménez i Pablo Max Ynsfrán. Interès a part pel seu caire de poeta popular i pel seu bilingüisme (guaraní i castellà) té Manuel Ortiz Guerrero. Aquest bilingüisme havia afectat en general el desenvolupament de la literatura paraguaiana; amb el Modernisme comencen els primers signes d’expressió nacional, i és a partir de la guerra del Chaco (1932-35) que es consolida un ímpetu creador que integra tota la nació. Natalicio González inicia una poesia de reivindicació de l’indi, dins una actitud més nacionalista que estètica. La gran figura lírica, si bé una mica tardana com a surrealista, és Herib Campos Cervera, i la primera aportació de la novel·lística paraguaiana a la narrativa continental fou la de Gabriel Casaccia, dins, però, d’una clara línia neonaturalista. La poesia social de la dècada dels cinquanta és representada per Elvio Romero, que ofereix una visió dramàtica de la terra paraguaiana. Ramiro Domínguez, José Luis Appleyard i Elsa Wiezell es mouen dins uns corrents bàsicament esteticistes. Augusto Roa Bastos és el gran renovador de la prosa paraguaiana: poeta i narrador, dóna el fris més complet de la realitat paraguaiana tant temporalment com espacialment; la denúncia de la situació social i política fa oscil·lar un pèndol interessant i ben portat d’esperança i desesperança envers la reivindicació de les classes oprimides. A partir dels anys setanta han començat a destacar també els noms de Rubén Bareiro, Esteban Cabañas i William Baecker, entre d’altres.
f
Literatura