Les seves primeres manifestacions es troben en els cançoners d'Ajuda, de la Biblioteca Vaticana i de Colocci-Brancutti (avui a la Biblioteca Nacional de Lisboa). Recullen tres gèneres principals de poesia: cantigas d’amigo, d’amor i d’escarnho e maldizer, a part alguns subgèneres, com albas i pastorelas. La influència provençal és notable en les d’amor, mentre que les d’amigo responen a la vella tradició peninsular de poesia femenina amb estructura paral·lelística. El poema més antic es pot datar cap al 1189. Els poetes més remarcables (molts d’origen gallec) són Bernal de Bonaval, Airas Nunes, Xohan Airas, Pero da Ponte, Mendiño, Martín Codax, Paio Gómez Chariño, Xoan Zorro, Pero Meogo i el rei Dionís I. El cançoner marià d’Alfons X de Castella reflecteix l’expansió del galaicoportuguès com a llengua lírica a gran part de la Península. Els inicis de la prosa es troben vinculats a la difusió de les narracions artúriques, com la traducció de la Demanda do Santo Graal. Rodrigues Lapa manté que l'Amadís de Gaula és un tret originàriament portuguès, que ens ha arribat en la versió castellana de Montalvo el 1508. La historiografia medieval, especialment les cròniques, demostra que a mitjan s. XIV la prosa havia assolit plena maduresa. El Renaixement ofereix abundant historiografia: Crónica dos Festos da Guiné, la de Gomes Eanes de Zurara, la de Jo|o II, o la de Resende. En poesia, els humanistes difonen un platonisme que és assimilat perfectament per Sá de Miranda, introductor del dolce stil nuovo (Stil Novo). La novel·la bucòlica i sentimental comença amb Menina e Moça, de Bernardim Ribeiro. El creador del teatre nacional és Antonio Ferreira, amb la seva tragèdia Castro. Jorge Ferreira de Vasconcelos conreà un teatre renaixentista inspirat en La Celestina de Fernando de Rojas. La màxima figura teatral és Gil Vicente, d’obra amplíssima i diversa. El renaixentista portuguès més important és Luís Vaz de Camões. La seva epopeia nacional Os Lusiadas s’inspira en els fets dels descobriments a Ultramar. També ho fan altres obres, com les Cròniques de Jo|o de Barros, continuades per Diogo de Couto, la Historia do Descobrimento e Conquista da India pelos Portugueses, de Fernão Lopes de Castanheda, i, sobretot, les relacions de viatges de Fernão Mendes Pinto, autor de la Peregrinação. La prosa religiosa és conreada, entre altres, per Frei Heitor Pinto i Frei Tomé de Jesus. L’annexió a Espanya (1580) afavorí la difusió del culteranisme, palès en els cinc volums de la Fénix Renascida, recull dels poetes més notables del s. XVII, amb influències encara de Camões, però sobretot de Góngora. Hi abunden les composicions satíriques i burlesques, i no hi manquen, al costat de la millor imitació gongorina, poemes en la línia del conceptisme castellà. La primera impressió data del 1716. També són gongorins el poeta Francisco Rodrigues Lobo i l’orador jesuïta António Vieira. És notable la prosa de Frei Luis de Sousa i, sobretot, la de Francisco Manuel de Melo. El francesitzat s. XVIII compta amb escriptors il·lustrats (la Il·lustració) com Luis António Verney i Francisco Xavier de Oliveira. Apareixen les acadèmies literàries, com l’Arcádia Lusitana (1756-76) i la Nova Arcádia o Academia das Belas Artes de Lisboa, aquesta ja de caràcter preromàntic. Entre els poetes més notables figuren António Dinís de Cruz e Silva, Pedro António Correia Garção, José Anastácio da Cunha, Francisco Manuel do Nascimento, Leonor de Almeida i, sobretot, Manuel María Barbosa de Bocage. El període romàntic s’obre amb la raducció de les obres més importants del Romanticisme alemany, anglès i francès. Almeida Garrett fou el creador del teatre romàntic i de la prosa moderna amb Viagens na minha terra. alexandre Herculano conreà la novel·la històrica, la història i la poesia. El millor novel·lista romàntic és Camilo Castelo Branco a Dola seva obra Amor de perdição. Júlio Dinis presenta influències de la novel·la sentimental anglesa. En poesia, la “Qüestió de Coïmbra” (1865) representa l’enfrontament entre els primers lírics romàntics, com António Feliciano de Castilho i João |o de Deus, i els joves estudiants de Coïmbra que constitueixen l’anomenada Generació del 1870. Aquests joves, lectors de Hegel, Renan i Proudhon, que es proclamen socialistes, sotmeten a revisió la història del seu país i la funció de la literatura. Entre ells, Antero de Quental, Teófilo Braga, Eça de Queirós, Guerra Junqueiro, poeta civil, republicà, defensor del racionalisme, com també António Gomes Leal. El poeta més notable del grup és Cesário Verde, de to més intimista, lluny de tota retòrica romàntica. El trànsit al parnassianisme (escola parnassiana) és representat per Gonçalves Crespo i António Feijó. El naturalisme a la manera de Zola és conreat per Abel Botelho, autor d’un cicle novel·lesc titulat Patologia Social, i per Teixeira de Queirós, Fialho de Almeida i Trindade Coelho. El triomf del simbolisme és representat per António Nobre, Camilo Pessanha i, sobretot, Eugénio de Castro. Orientat cap a plantejaments etnologiconacionalistes (saudosismo), Teixeira de Pascoaes segueix la mateixa línia. La revista Presença inicia els moviments d’avantguarda i recull l’esperit d’una d’anterior, Orpheu, que aparegué el 1915 (dos números) sota la influència del futurisme italià. Figures destacables del grup Presença foren Fernando Pessoa, Camilo Pessanha, Sá Carneiro, José Régio i d’altres. Posteriorment se separaren els neorealistes (neorealisme) i crearen revistes com O Diablo (1934-40) i la col·lecció Novo Cancioneiro (Coïmbra, fins el 1940). El manifest poètic del neorealisme és l'Arte Poética de Mário Dionísio. Altres poetes foren João José Cochofel i Carlos de Oliveira. A la fi del decenni dels quaranta es forma el grup surrealista (surrealisme), amb figures com Ruy Cinatti, Mario Cesariny de Vasconcelos, Natercia Freire, Alexandre O'Neill i, sobretot, Jorge de Sena. Al marge d’aquesta tendència continua l’experiència innovadora d’Eugénio de Andrade, António Ramos Rosa i Herberto Helder. La prosa narrativa del s. XX comença amb Raul Brandão, en una línia regionalista d’arrel testimonial totalment assolida per Aquilino Ribeiro. Altres prosistes d’aquest moment són José M. Ferreira de Castro, Almada Negreiros, José Régio i Miguel Torga. Cap al 1945 apareix un nou corrent realista, de clar compromís polític, palès en l’obra de Soeiro Pereira Gomes, Alves Redol, la primera etapa de Fernando Namora, Vergílio Ferreira i alguns narradors més joves, com Urbano Tavares Rodrigues, Augusto Abelaira, José Cardoso Pires i Manuel de Seabra. La gran revelació dels anys seixanta fou Agustina Bessa Luís. Joaquim Paço d’Arcos continua la tradició realista de preguerra. És significativa també l’aportació dels escriptors pertanyents al moviment de la negritud, amb poetes com Agostinho Neto, Geraldo Bessa Victor, Kalungano, Rui de Noronha, i novel·listes com Alexandre Cabral i, sobretot, Castro Soromenho i Luandino Vieira. El teatre, de desenvolupament i interès més limitat, és conreat per autors pròxims al neorealisme, com Bernardo Santareno, Luis Francisco Rebelo i Romeu Correia. Després de la caiguda de la dictadura (1974) hi hagué una reculada literària causada, en part, per la predominança dels temes polítics i només es destaquen les figures de Dinis Machado i Antonio Lobo Antunes. D’altra banda, alguns dels escriptors més compromesos políticament amb el realisme durant la dictadura caigueren en un textualisme antinovel·la que alienà ràpidament importants sectors del públic lector. Tanmateix, la tendència realista reaparegué sobretot en autors com José Saramago, Modesto Navarro, Baptista Bastos, Antunes da Silva, Mário Ventura i altres. Nous valors són Wanda Ramos, Teresa Salema, Teolinda Gers|o, Americo Guerreiro de Sousa, etc. , en el camp de la narrativa, Manuel Alberto Valente, Nuno Júdice o Alexandre Vargas en la poesia, i Carlos Reis, Clara Crabbé Rocha o João de Melo en l’assaig. La narrativa portuguesa dels anys vuitanta és presidida per la presència indiscutible de José Saramago (1922) i de José Cardoso Pires (1925). Novel·les de Saramago d’aquest moment són O Ano de 1993 (1987), Historia do cerco de Lisboa (1989) i la polèmica L’Evangeli segons Jesucrist (1992), i les de Cardoso Pires són Alexandra Alpha (1987) i A República dos Corvos (1988). A la vora d’ambdós novel·listes creixé un brillant esclat d’escriptors més joves que convertiren aquest moment de la narrativa portuguesa en un dels més importants de la seva història. Cal destriar Hélia Correia (1939), Almeida Faria (1943) (Cavaleiro andante, 1983, i O conquistador, 1990), Lídia Jorge (1946) (Noticia da Cidade Silvestre, 1984, A Costa dos Murmúrios, 1988), José Amaro Dionísio (1947) (A linguagem da desordem, 1985), Luisa Costa Gomes (1954) (O Pequeno Mundo, 1984), Francisco José Viegas (1962) (Regresso por um Rio, 1987, i Crime em Ponta Delgada, 1989). Això sense oblidar autors d’obra consolidada com Olga Gonçalves (1929) (Mandei-lhe uma boca, 1977), Anna Hatherley (1929) (A Cidade das palavras, 1988) i Casimiro de Brito (1938) (Imitaçao do Pracer, 1991). Quant a la poesia, senyorejà la personalitat d’Eugenio de Andrade (1923) (Vertentes do Olhar, 1987, i O Outro Nome da Terra, 1988) i d’Herberto Helder (1930), juntament amb Egito Gonçalves (1922), Pedro Tamen (1934), Fernando Assis Pacheco (1937) (Nausicaah!, 1984, i Variaçoes em Sousa, 1987) i José Bento (1932) (O Enterro do Senhor de Orgaz e Outros Poemas, 1986). Darrerament es consolidà el relleu generacional en els noms de Fatima Maldonado (1941), Al Berto —Alberto Pidwell Tavares— (1948) (Salsugem, 1984, i Tres Cartas da Memória das Indias, 1985), Eduardo Pitta (1949) (A Linguagem da desordem, 1986) i Paulo da Costa (1953). Pel que fa a l’assaig, la crítica i els estudis literaris cal esmentar, entre altres, Anna Hatherley, Eduardo Prado, Manuel Frias, Eugenio Lisboa, Antonio Ramos Rosa i M. Alberta Menéres. Durant la primera meitat dels anys noranta desaparegueren algunes figures cabdals de la literatura portuguesa: Natalia Correia (1993), Vergílio Ferreira (1996), Manuel da Fonseca (1993), David Mourao-Ferreira (1996), Miguel Torga (1995) i Fernando Vieira (1995). José Saramago continuà la seva obra (Ensaio sobre a cegueira, 1996, premi Camões) i també altres narradors importants, com Francisco José Viegas (As Duas Águas do Mar, 1992), Hélia Correia (A Casa Eterna, 1991), Olga Gonçalves (Contar de Subversão, 1990) i Urbano Tavares Rodrigues (1923). Entre els més joves, destacaren António Lobo Antunes (1942) (Tratado das Paixões da Alma, 1990), Rui Nunes (Osculatriz, 1992), João de Melo (1949) (Bem-aventuranças, 1992), Luisa Costa Gomes (Ramon, 1991, novel·la inspirada en la figura de Ramon Llull), Álamo Oliveira (Contos con desconto, 1991), Maria Ondina Braga (Nocturno em Macau, 1991), Teolinda Gersão (1940) (O Cavalo de Sol, 1990, premi PEN Club), Almeida Faria (1943) (O Conquistador, 1990) i Clara Pinto Correia (1960). Pel que fa a la poesia, continuaren la seva obra els ja consagrats Eugenio de Andrade (Contra a Obscuridade, 1992) i Herberto Helder (Do Mundo, 1994), i també Fernando Echevarría (Sobre os Mortos, 1991), Fernando Guimarães (O Anel Débil, 1992), Yvette K. Centeno (1940) i Joaquim Manuel Magalhães (1945). Es consolidà Nuno Júdice (1949), que recull l’herència de Helder i ha esdevingut un dels poetes més importants (Lira de Líquen, premi PEN Club 1986; As Regras da Perspectiva, 1990; Obra Poética. 1972-85, 1991), Miguel Fernandes Jorge, Mário Cláudio (Itinerários, 1993), que també conrea la narrativa (Tocata para Dois Clarins, 1992), José Manuel Mendes (1948), Artur Lucena, Manuel António Pina, Luis Miguel Nava (1957), Carlos Alberto Pinto (1940), José Ferraz Motta (1943), Vergílio Vieira (1959) (As Sequências de Pégaso, 1990) i Maria Cecília Braga (1953), i entre els més joves hi hagué Adília Lopes (1960), Fernando Luis (1960), Alberto Oliveira Pinto (1962) (Concerto na Nespereira, 1991), Alexandre Ruas (1969), Ana J. Ribeiro (1966), Andréa Mónica Cabrita (1972), Cristina Rodrigues (1968) i Horácio Jorge Silva (1970). En el camp de l’assaig i els estudis literaris, es poden esmentar Fernanda Irene Fonseca (Vergílio Ferreira: a Celebração da Palavra, 1992), José Oliveira Barata (História do Teatro Português, 1991), Clara Rocha (Máscaras de Narciso, 1992, sobre la literatura autobiogràfica) i João de Melo (Dicionário de Paixões, 1994). El 1997 morí Al Berto (pseudònim d’Alberto Raposo), i el 1998, Maria Judite de Carvalho, Wanda Ramos i José Cardoso Pires. Aquest mateix any Portugal fou el país convidat a la fira de Frankfurt, cosa que donà un gran ressò a la literatura portuguesa, juntament amb la concessió del premi Nobel de literatura 1998 a José Saramago (Todos os nomes, 1997), el primer escriptor en llengua portuguesa que el rep. Altres grans literats actuals són Vasco Graça Moura, assagista, poeta, traductor i narrador, i els narradors António Lobo Antunes (Exhortaçao dos crocodilos, 1999) i Agustina Bessa-Luis (O comum dos mortais, 1998). En narrativa, també destaca Clara Pinto Correia, Rui Nunes (Grito, premi APE 1997) i José Rico Direitinho, i entre els nous valors, Inês Pedrosa (Nas Tuas Mâos, 1997). Pel que fa a la poesia, exerceixen el mestratge José Blanc de Portugal, Sophia de Mello Breyner, Herberto Helder i António Ramos Rosa. S'han consagrat Nuno Júdice, Pedro Tamen (Guiâo de Caronte, 1997), Fernando Pinto do Amaral i Helder Moura Pereira, i han aparegut nous valors com Rui Pires Cabral i Ana Marques Gastâo (Tempo de morrer, tempo para viver, 1998). Finalment, també es pot esmentar el dramaturg i poeta Mário Cláudio (O Pórtico da Glória, 1997), i l’assaig O ensaísmo trágico de Eduardo Lourenzo (1998), de José Gil i Fernando Catroga, sobre l’eminent crític i assagista. Tot i pertànyer a la Unió Europea, la literatura portuguesa passa encara per ésser la més desconeguda del continent. Els grans èxits internacionals d’autors com José Saramago o António Lobo Antunes, a més de la projecció incansable del desaparegut Fernando Pessoa, barren en molts casos el pas a escriptors d’enorme qualitat. S'ha parlat relativament poc d’escriptors com Sophia de Mello, Al Berto, Gastão Cruz, Ana Hatherly (51 tisanes), Fiamma Hasse, i només la mort d’Eugénio de Andrade (Ran del dir) ha pogut situar la seva obra en el lloc que mereix. Mentrestant, la capacitat narrativa i lírica de José Cardoso Pires (Lisboa, llibre de bord), Hélia Correia, Maria Velho da Costa, Lídia Jorge, Fernando Campos, Armando Silva Carvallho o Teolinda Gersão es coneixen més aviat poc. Pel que fa a les noves generacions, la situació no és millor quant a la seva projecció, però es tracta sens dubte de la generació més esperançadora de les darreres èpoques. En narrativa, Gonçalo M. Tavares és l’última revelació i un dels escriptors més premiats, però també José Luís Peixoto, Filipa Melo, José Riço Direitinho, Possidónio Cachapa, Inês Pedrosa i Mafalda Ivo Cruz. Pel que fa a la poesia més jove, l’antologia Anos 90 e Agora ha fet balanç de les últimes veus, d’entre les quals s’han de ressenyar les d’Ana Luisa Amaral, Ana Marques Gastâo (Nocturnos), Ana Paula Inácio, Carlos Saraiva Pinto, Daniel Faria, Fernando Pinto do Amaral, Jorge Melicias, José Tolentino Mendonça, Luis Quintais (A imprecisa melancolia), Manel Gusmâo, Maria do Rosário Pedreira, Paulo José Miranda, Pedro Mexia, Rui Coias, Rui Pires Cabral, Valter Hugo Mâe, Vasco Ferreira Campos o Vasco Gato.
f
Literatura