El seu coneixement resta dificultat pel fet que l’època daurada de la cultura homònima no coincideix amb l’època en què han estat fixats els testimoniatges escrits: mentre que la primera és la de la sobirania incaica, la segona correspon al de la dominació estrangera castellana; això fa que tot el que sabem resti sotmès a la violència deformadora que envoltà l’enderrocament de l’estat incaic. Amb tot, una part ha pogut sobreviure a l’ensulsiada política i religiosa de la cultura incaica: les composicions que ens han arribat per mitjà dels cronistes primerencs són de caire religiós, històric i agrari (els jailli), amorós (els arawi) i d’altres gèneres més o menys frívols (els wawaki, els taki, els wayñu, les qhashwa, etc.); a part els texts curts, a la societat incaica també arribà a un bon nivell el teatre, algunes petjades del qual arribaren a traspassar el llindar de la conquesta (per exemple, l’obra Apu Ollantay, que l’especialista bolivià J.Lara considera anterior al 1532); dins el gènere de la tradició mítica oral cal esmentar el corpus de texts recollits pel capellà de Waruchiri F. de Ávila a l’inici del segle XVII. Durant l’època colonial hi hagué diversos esforços de codificació gramatical i lexicogràfica de la llengua (D. de Santo Tomás, D. González de Holguín, Pérez Bocanegra, etc.); la poesia sagrada fou reprimida, la profana passà a la vida mig secreta del folklore; un poema líric, obra d’un capellà de Potosí del segle XVIII, és el Manchay Puitu; durant la guerra d’independència un indi, Juan Wallparrimachi Mayta, deixà escrites una colla de composicions líriques; el teatre continuà produint: per exemple l’acte sacramental Uska pawqar (potser del segle XVII), d’intenció moralitzant.
Després de la independència la creativitat literària ha continuat tenint conreadors: en l’àmbit escrit, són blancs o mestissos més o menys intel·lectualitzats; en l’àmbit oral, el poble indi o mestís; sobretot han produït poesia accentuadament lírica i, alguna vegada, d’al·lusió històrica; també hi ha hagut uns quants autors teatrals, en general absolutament desvinculats de la població de llengua quítxua.
La situació de diglòssia en què viu actualment la col·lectivitat quítxua a cadascun dels països esmentats fa que qualsevol producció cultural o bé resti condemnada al folklore oral o bé resti condemnada al pintoresquisme evasiu dels petits grups de lletraferits. En temps més recents, al Perú (1973) i a Bolívia (1977) el quítxua ha estat declarat llengua oficial, mesura que de moment no ha canviat res de soca-rel; només la seva introducció als programes d’educació i als mitjans de comunicació de massa podria capgirar a mitjà terme la condició subdesenvolupada de la llengua.