Dels occidentals, els que tenen més tradició de conreu literati són el sobreselvà i l’engiadinès; dels orientals, el furlà ( literatura furlana). La primera manifestació escrita és La Chanzun da la guerra dal Chastè d’Müsch (1527), de Gian Travers. Fou, però, l’esclat de la Reforma, amb l’enfrontament al llatí de l’Església Catòlica, l’estímul d’una abundant producció literària de caràcter religiós i apologètic, amb obres (significatives també en la fixació escrita de les diferents parles retoromàniques) com L’g Nuof Sainc Testamaint da nos Signer Jesu Christi (1560), de Jochiam Bifrun; el Catechismus (1601), de Daniel Bonifaci; Igl vêr sulaz da pievel giuvan (1611), de Steffan Gabriel; l'Anatomia dil sulaz, dil Steffan Gabriel (1618), d’Adam Nauli, o diferents himnaris, recopilats en la Consolaziun dell’olma devotiusa (1690), valuós aplec que ha tingut més de deu reedicions. Aquesta literatura, alternada amb cròniques, llegendes populars i algun tema clàssic, dominà pràcticament tota la producció literària fins ben entrat el s. XVIII. Durant els s. XVII i XVIII, sobresurten els noms de Jon Martin (Philomela, 1684), Johan Jüst Ander (Spejel cristian, 1681) i el de la poetessa Mengia Wielanda (Ovretta musicala, 1754), juntament amb l’edició de la Bíblia, coneguda amb el nom de Biblia de Cuera (1717-19), La Passiun de sumvitg, La Passiun de Lumbrein i la Dertgira nauscha. A final del s. XVIII, minva la producció religiosa per a donar pas a una renovació de temes literaris, centrats sobretot en la història i les tradicions del poble, i en la presa de consciència de la llengua amenaçada. El tractament d’aquests temes, estimulat pel Romanticisme europeu, menarà, durant els darrers decennis del s. XIX i els primers del XX, a una renaixença literària, sobretot en el camp de la poesia i dels estudis d’investigació i recopilació de la riquesa cultural i lingüística, amb una nodrida plèiade d’escriptors: els lírics; Gian Fadri Caderas, Andrea Bezolla, Gion Huonder, Alfons Tuor, Gian Fontana i Alexander Lozza, els èpics; Gaspar Muoth i Flurin Camathias; els narradors; Giovannes Mathis i Giachen Michel Nay; i els estudiosos i erudits; Peider Lansel, Chasper Pult, Maurus Carnot i Caspar Decurtins, autor d’una voluminosa Crestomazia retoromànica. En aquest clima de redreçament apareixen diferents publicacions literàries i obres de caràcter didàcticoescolar. El 1885 fou fundada la Societad Retoromontscha, antecessora de l’actual Lia Rumantscha/Ligia Romontscha (creada el 1919), coordinadora de les agrupacions culturals. La literatura actual experimenta, a partir de la Segona Guerra Mundial, un canvi de tècniques i un abandó creixent del mite reiteratiu de la terra (sobretot en la lírica), per obrir-se als diferents corrents de la literatura europea. Els autors més significatius són Andri Peer, Gion Deplazes, Tista Murk, Toni Halter, Clà Biert, Donat Cadruvi, Duri Gaudenz, Henri Spescha i Theo Candinas. El teatre popular ha trobat uns bons animadors en Men Rauch i en Tista Murk. En el camp dels estudis lingüístics i literaris cal esmentar Andrea Schorta, Alexi Decurtins i Augustim Maissen. La literatura infantil ha conegut un moment culminant (bé que aïllat) en la col·laboració de l’escriptora Selina Chönz i el pintor Alois Carigiet, amb rondalles i contes, traduïts a diferents idiomes.
f
Literatura