En fixar-se el romanès, als s. XV i XVI, la primera literatura fou religiosa: traduccions de la Bíblia i d’obres protestants. Al s. XVII i començament del XVIII, al costat de la literatura religiosa, n'aparegué una de profana, en la qual es destaquen una sèrie de brillants cronistes, com l’humanista D. Cantemir, format a l’escola occidental. Progressivament la influència eslava es veié substituïda per la influència grega, introduïda pels prínceps fanariotes. A través de la cultura grega arribà a Romania l’humanisme occidental. El desvetllament nacionalista del s. XIX produí l’afirmació intel·lectual de la consciència romanesa, que, en negar el seu origen grec o eslau, cercava la seva font literària en els contes i poemes populars. Només alguns escriptors aconseguiren d’alliberar-se de la submissió als corrents literaris occidentals, com els poetes V. Alecsandri (1821-90) i M. Eminescu (1850-89), el narrador I. Creangă [1837-89) i el dramaturg I. L. Caragiale, que, amb una gran força còmica, féu una crítica delicada i aguda de la societat romanesa contemporània. Presidien la vida literària d’aquest període la societat intel·lectual “Junimea” (‘Joventut’) de Iaşi i la seva revista Convorbiri literare (‘Converses literàries’). Al començament del s. XX la literatura romanesa, un cop retrobada la seva originalitat, tornà a orientar-se cap a les dues tendències que havien marcat els seus inicis. D’una banda, cap a l’exaltació dels valors populars, especialment de la pagesia, tendència representada pel moviment samanatorista amb la seva revista Samanatorul (‘El sembrador’), en la qual col·laboraren poetes com G. Coşbuc (1866-1918), S. Iosif (1875-1913) i O. Goga (1881-1938), i narradors com M. Sadoveanu (1880-1961). D’altra banda, cap a l’adhesió als corrents occidentals, tendència que originà una brillant escola de poetes simbolistes i els primers novel·listes importants, com L. Rebreanu (1885-1944). Després de la Segona Guerra Mundial, un cop instaurada la democràcia popular, la literatura romanesa s’inclinà per les doctrines del realisme socialista. La Unió d’Escriptors Romanesos, creada el 1949, agrupà els literats que aplicaven els principis d’aquesta nova estètica en llurs obres. Els escriptors més representatius del nou art foren: els poetes T. Arghezi (1880-1967), M. Beniuc (1907), E. Jebeleanu (1911), M. Banuş (1914), O. Toma (1875-1954) i D. Botez (1893). Entre els prosistes cal esmentar el grup d’escriptors coneguts ja abans de la guerra i que acceptaren després les noves idees del realisme socialista, com M. Sadoveanu (1880-1961), Camil Petrescu (1894-1957) i Cezar Petrescu (1892-1961), i els que obtingueren la fama amb el nou règim, com Z. Stancu (1902-75), E. Camilar (1910) i V. E. Galan (1912). Quant als escriptors emigrats, la majoria imitaren els corrents literaris i utilitzaren la llengua del país de destí, com V. Gheorghiu, M. Eliade (1907-86) i E. Ionesco (1912); molt pocs continuaren utilitzant la llengua romanesa, com els poetes Cl. Busnioceanu (1896-1961) i C. Clotruş (1890-1961). A partir dels anys seixanta dues tendències es posaren en relleu en la literatura romanesa: la que preferí salvaguardar la tradició literària imperant i la que decidí seguir les noves tendències literàries provinents, sobretot, de l’Europa occidental i dels EUA. En el camp de la poesia, més independent i lliure de qualsevol dogmatisme, es destaquen: S. Augustin (1922), L. Dimov (1926), M. Ivănescu (1931), N. Stănescu (1933) i M. Sorescu (1936), entre d’altres. Els novel·listes presenten l’individu crític enfront de la societat: M. Preda (1922-80). A. Ivasiuc (1933-77), A. Buzura (1938), etc. El moviment teatral és molt actiu i un dels temes més tractats és el dels aspectes de la societat contemporània: A. Baranga (1913-79), P. Everac (1924), I. Omescu (1925), etc.
f
Literatura