S'inicià al segle XIII amb texts tan importants com la versió de les Vides de sants, però no prengué unes característiques diferenciades de la literatura de la resta dels Països Catalans fins a partir de l’aïllament que suposà la frontera establerta en 1659-60 pel tractat dels Pirineus (que inclogué també l’Alta Cerdanya). A partir del segle XVIII el gust francès substituí a poc a poc el gust castellà barroc imperant fins aleshores, a la vegada que es produïa una depuració de l’estil i de la idea religiosa. Representen sobretot aquest moment òptim Simó Salamó i Melcior Gelabert, autors de la Regla de vida (1753), i Miquel Ribes, que traduí obres de Corneille i Racine, però també Balanda-Sicart, Antoni Moles, Nadal Camps, mossèn Ques i, més tard, Pere Marcè i Santaló i Domènec Baró. Hom ha suposat que Los set salms penitencials (1806) de Marcé i Santaló foren els iniciadors de la Renaixença al Principat. Tanmateix, aquesta reeixida literària era condemnada a breu termini per la mateixa causa que la provocava: la francesització. Ja al segle XVII i sobretot durant el XVIII hi havia hagut un teatre popular d’inspiració religiosa que girava entorn de la Tragèdia santa de la Mort i Passió: els martiris i tràgedies rossellonesos formen un grup particular dins el teatre català. Al començament del segle XIX la literatura fou substituïda per l’erudició (Josep Tastú i Pere Puiggarí, que es dedicaren a la filosofia i a la història i que mantingueren bones relacions amb les institucions del Principat), i encara que hi hagué escriptors isolats (Antoni Jofre i Gabriel Boixeda) les condicions materials per a una renaixença no es donaren fins al darrer quart de segle. Els precursors foren Pere Courtais i Francesc Rous. Aquesta Renaixença coincidí al Rosselló amb la prosperitat econòmica provocada per l’extensió de la vinya, la superfície de la qual augmentà en un 60% del 1860 al 1880; ara bé, aquest suport de la seva aparició suposava alhora la dependència econòmica envers França i per tant l’acceleració de la francesització i actuà al mateix temps com un fenomen de contracorrent. Ràpidament es desenvolupà, paral·lelament, una literatura en francès. També, la Renaixença literària rossellonesa no es desenvolupà vers una recuperació ni reivindicació política i nacional; afavorí, tanmateix, una recuperació lingüística i l’elaboració literària del català en la seva forma rossellonesa. La cristal·lització d’aquesta Renaixença es féu entorn de Justí Pepratx i, sobretot, de Josep Bonafont. Se celebraren grans festes literàries a Banyuls de la Marenda —en les quals participà Jacint Verdaguer— el 1883 i el 1887. Albert Saisset començà l’any 1887 la publicació dels seus nombrosos opuscles de caire popular i amb una grafia inspirada del francès i justament criticada. Una segona Renaixença començà entorn de la Société d’Études Catalanes que publicà la Revue Catalane (1907-21). Joan Amade publicà una voluminosa Anthologie catalane precedida per un llarg i interessant estudi (1908). Hom pot citar, d’aquell moment, Martí Jampy, Pau Berga, Horaci Chauvet, Francesc Francis, Carles Grandó, Esteve Caseponce, etc. El 1917 començà a publicar-se la revista Tramontane, principal òrgan literari durant més de mig segle. Ja als anys vint, es crearen la Colla del Rosselló i la Companyia dels Jocs Florals de la Ginesta d’Or, que canalitzaria un corrent literari fins avui. Més que de moviments literaris hom ha de parlar de poetes aïllats, com Joan Narach (1865-1948), Gumersind Gomila (1906-70), Enric Guiter (1909), Emili Foxonet (1890-1973), i d’escoles, les dues principals constituïdes entorn de J. S. Pons i de J. P. Cerdà. L’obra de Pons (1886-1962), clàssica i lingüísticament molt depurada, influí en autors com Edmond Brazés, Simona Gay, Francesc Català. La de Jordi Pere Cerdà, pseudònim d’Antoni Cayrol (1920), d’estil modern i de gran obertura social, ha influït en Josep Gouzy i Joan Francesc Morer. El teatre ha estat conreat de manera popular per Llúcia Bartre, alhora que Enric Guiter assajava el teatre filosòfic i Josep Sebastià Pons escrivia obretes poètiques. Cerdà és autor d’obres potents, d’un fort realisme poètic i de denúncia social. La darrera etapa de la literatura nord-catalana s’estructura al voltant de Jaume Llong i de Jordi Carbonell (la seva novel·la Un home qualsevol obtingué el premi Sant Jordi 1978, atorgat per primera vegada a un rossellonès), i a l’entorn del premi Vila de Perpinyà, que ha revelat l’existència d’un nombre de narradors, entre els quals destaquen Renada Laura Portet, Josiana Duhalde, Joan Tocabens, etc.
f
Literatura catalana