S'inicià després de la independència, sota el signe del Romanticisme d’Espronceda i Zorrilla i l’actitud ideològica de Larra. Del Modernisme hom pot destacar només l’obra de F. Gavidia, mestre de R. Darío, que introduí en la línia modernista la nova accentuació del vers alexandrí i l’adaptació al castellà de l’hexàmetre grec. Al segle XX els poetes modernistes es decanten cap a les avantguardes i és V.Rosales y Rosales qui aconsegueix aquest pas de forma més reeixida. Els prosistes que cal destacar són: S. Salazar Arrué, M.A. Espino, R. González Montalvo i N. Rodríguez Ruiz, entre altres. Les generacions posteriors són bàsicament de poetes o de contistes, i comença a tenir una certa importància el teatre; cal esmentar el lirisme de C. Alegría, D. Guerra i A. Morales. Mentrestant la poesia compromesa amb els partits polítics de l’esquerra té com més va més conreadors: O. Escolar Velado, J.A. Cornejo, E. Menjívar, M.E. López i sobretot H. Lindo. De la darrera generació es destaquen els poetes: José Roberto Cea, Alfonso Quijada Urizas i David Escobar Galindo. En el teatre cal destacar l’obra Funeral Home (1956) de W. Beneke —que conrea també l’assaig—, una espècie de macabra inversió del tema del carpe diem.
f
Literatura