És la més antiga de l’Índia després de la sànscrita. Els primers documents, anomenats Śaṅgam (del 200 aC al 200 dC, amb arrels possiblement anteriors), formen dues col·leccions: el Pattuppāṭṭu (‘Conjunt de deu càntics’) i l'Eṭṭuttokai (‘Col·lecció dels vuit versos’), antologia de poesia popular i de contes, de contingut èpic, eròtic i de panegíric, amb poques influències bramàniques. El llibre poètic més venerat és el Kuṛaḷ, de Tiruvaḷḷuvar (~400), conjunt de 1 330 versos curts sobre la virtut, la riquesa i la felicitat que, per llur alta moralitat (hom l’ha comparat al Sermó de la muntanya), ha estat apropiat per nombroses sectes (xivaisme, jainisme), i hom l’anomena “el Veda dels tàmils”. Altres obres importants són el Nālaṭiyar (~400-800), d’influència jaina, i la versió del Rāmāyanā de Kamban (s. IX). Entre els s. VII i IX hom recopilà les obres dels sants xivaïtes i vaiśnavites; el Tirumuṛai, antologia de 63 místics śvaïtes (Tirumūlar, Appar, Sambandar, Sundarar, Nambi, Sekkiḷār i, sobretot, Māṇikkavāśagar), les vides dels quals constitueixen el Periya Pūraṇam de Sekkiḷār. A la mateixa època hom recollí els himnes śvaïtes (uns 4 000) en una antologia anomenada Prabandhan. Entre els clàssics hom col·loca també el jesuïta italià C.Beschi (1860-1747) per les seves contribucions literàries i lingüístiques. Entre els escriptors recents sobresurten Subrahmanya Bhāratī (1921) i Rāmāliṇga Pillai (1888), encoratjat per Gandhi.
f
Literatura