La literatura valenciana començà, de fet, a partir de la conquesta del regne de València en 1232-45 per Jaume I de Catalunya-Aragó, el qual el repoblà, en bona part, de catalans. Des d’aleshores el País Valencià forma part de l’àmbit català, tot i que ja des del s. XV algú parlà de llengua valenciana contraposant-la a catalana (valencià 3). Però fins al s. XVI, i fins i tot el XVII, no resulta sempre fàcil de distingir, a partir de la llengua, l’origen valencià d’un escriptor o d’una obra. A més, almenys fins a la fi del s. XVI, molts dels llibres en català impresos a Barcelona, a València o a qualsevol altra ciutat catalana, normalment, eren editats pensant en el conjunt del mercat dels Països Catalans. L’aparició d’una literatura regional valenciana amb ben poca comunicació amb una literatura regional del Principat i de les Illes (no d’unes característiques regionals de la literatura catalana, com ho eren la poesia satírica valenciana dels s. XV i XVI o la literatura cortesana de l’època de Germana de Foix i del duc de Calàbria) és cosa del s. XVII i, sobretot, del s. XVIII. Durant aquest segle la poesia culta apareix sobretot en reculls col·lectius motivats per efemèrides polítiques o religioses. Les de les commemoracions reials hi tenien un caràcter més festiu i popular que no al Principat, perquè eren organitzades pels gremis. Cal destacar les produccions relacionades amb les noces de l’infant Sebastià (1738), la proclamació de Ferran VI (1746), de Carles III (1759), de Carles IV (1789) i el naixement dels infants Carles Francesc i Felip Francesc (1784). És també important l’aplec de Vicent Ortí i Maior Fiestas centenarias (1740), amb obres de distints autors. La proclamació del patrocini de la Immaculada (1761), la tercera centúria de la canonització de Vicent Ferrer (1755) i altres celebracions religioses foren motiu de nombrosos poemes. Com a autors remarcables cal citar Carles Ros (també conegut com a poeta festiu), Josep Vicent Ortí, Bartomeu Tormo, Pasqual Jover, Joan Collado, M.A.d’Orellana i Joan B.Escorigüela (la figura de més alt nivell literari). Molt més abundant fou la poesia humorística i satírica, quasi sempre expressada en col·loquis, raonaments i altres peces, sovint anònimes. Entre els poetes populars es destaquen Carles Leon i Pasqual Martínez i Garcia. La prosa narrativa es redueix, quasi exclusivament, a la Rondalla de rondalles (1768), atribuïda a Lluís Galiana, relat ameníssim que obtingué un èxit dilatat. Quant al teatre, alguns col·loquis (especialment els de Carles Leon) tenien un caràcter marcadament dramàtic i eren objecte de representació. Com a peces teatrals de l’època es troba l’anònim Entremès de la sogra i la nora; La fira d’Albaida, de Bartomeu Tormo; sembla que Ros fou autor d’una comèdia i dos entremesos. La poesia popular de tema polític tingué una gran vitalitat durant la guerra del Francès (1808-14) i el Trienni Liberal (1820-23). Escorigüela, Vicent Clèrigues i Manuel Civera en foren autors destacats. Lluís Navarro escriví poemes festius. Els poetes romàntics més importants foren Tomàs Villarroya, Pasqual Pérez (també autor de composicions de sàtira política), Joan Antoni Almela i Vicent Boix. Poetes i periodistes molt populars foren Josep Maria Bonilla i Josep Bernat i Baldoví (igualment remarcable per la seva producció teatral). En la segona part del segle aparegué un notable grup de poetes (molt més relacionats que els anteriors amb el que es feia al Principat i les Illes) que incorporaren una voluntat de renaixença temàtica i estilística. El més important fou Teodor Llorente i Olivares. Cal també citar Vicent V.Querol, Jacint Labaila, R.Ferré i Bigné, Josep Bodria, Josep Aguirre i Matiol, Víctor Iranzo i Lluís Cebrian i Mezquita. En el teatre, Rafael M.Liern, Francesc Labaila i Roca, Joaquim Balader i Eduard Escalante i Mateu. Del s. XIX arrenca una nodrida producció de teatre religiós popular (els miracles de sant Vicent Ferrer). Constantí Llombart, que impulsà distintes iniciatives literàries, escriví en català teatre i poesies humorístiques, ultra diversos articles i estudis sobre història literària. Epígons d’aquestes tendències foren Josep M.Puig i Torralva, Antoni Palanca i Hueso, Josep Sanmartín i Aguirre, Estanislau Alberola i d’altres. Durant el primer terç del s. XX es produïren intents successius de renovar i europeïtzar la producció literària valenciana, tot criticant o revisant l’actitud dels literats de la Renaixença i tractant de crear una síntesi que ampliés l’audiència de la literatura en català local. Iniciaren aquest corrent Miquel Duran i Tortajada, Jacint M.Mustieles, Daniel Martínez i Ferrando, que fou continuat per Enric Navarro i Borràs, Carles Salvador, Francesc Almela i Vives, Maximilà Thous i Llorenç, Àngel Sánchez i Gozalbo, Bernat Artola i Tomàs i d’altres, que sovint conrearen alhora diversos gèneres. Com a autors teatrals cal destacar Maximilià Thous i Orts, Josep Peris i Celda, Rafael Martí i Orberà, Faust Hernández i Casajuana, alguns dels quals tractaren de crear una tradició d’alta comèdia, de revista musical o de drama, contra la supervivència en massa del teatre de sainet o de costums pretesament regionals. Al mateix temps s’inicià una prou àmplia producció narrativa, amb moltes novel·les curtes (en les col·leccions “El Cuento del Dumenche” i “Nostra Novel·la”, principalment), i d’altres intents més ambiciosos (Bernat Morales i Sanmartín, Salvador Guinot, Eduard López-Chávarri, Víctor Navarro, Jesús E.Martínez i Ferrando, Artur Perucho, F.Carreres, Josep Pascual i Tirado), però amb plantejaments molt distints. La derrota republicana (1939) produí l’exili o el silenci definitiu o parcial de Francesc Puig i Espert, Miquel Duran, E.Navarro, J.Mustieles, Eduard Buïl, Angelí i Josep Castanyer, Felip Melià i molts altres escriptors. En la represa se significà la continuïtat d’autors anteriors (Thous i Llorenç, Ricard Sanmartín, Josep M.Bayarri, C.Salvador, Enric Duran, etc.), amb l’aparició de nous poetes (Xavier Casp, Joan Valls) i narradors (Miquel Adlert, Jordi Valor, Enric Valor, Antoni Igual, Beatriu Civera), que enllaçaren amb una nova generació que no havia patit tan directament el conflicte. En la primera generació literària de postguerra hom distingeix poetes realistes (Vicent Andrés i Estellés, Maria Beneyto, C.Sánchez-Cutillas), dramaturgs (Martí Domínguez, Francesc de P.Burguera) i, ben especialment, l’assagista i erudit Joan Fuster i Ortells, amb el qual la literatura culta al País Valencià deixa d’ésser literatura d’àmbit exclusivament valencià per a esdevenir part de la literatura nacional catalana. Autoritzat (el 1945, al País Valencià) el teatre en català, les representacions de peces populars mantingueren una certa vitalitat fins el 1960. Entorn d’aquesta data es produí una inflexió en molts ordres, que donà un nou tipus de poesia (Emili Rodríguez i Bernabeu, Lluís Alpera, Ramon Pelegero) lligada a problemes polítics o cívics. Entre les darreres promocions cal destacar novel·listes (Joan F.Mira, Amadeu Fabregat, J.Gandia i Casimiro, Josep Lozano, Josep-Lluís Seguí, Ferran Cremades i Arlandis i Ferran Torrent), dramaturgs (Josep Lluís i Rodolf Sierra, Manuel Molins) i poetes (Domènec Canet, Joan Navarro, Salvador Jàfer, Josep L.Bonet, Francesc López, Josep Piera, Rafael Ventura, Jaume Pérez i Montaner, Carmelina Sánchez Cutillas, Marc Granell, Vicent Alonso, Gaspar Jaén i Urban, Antoni Fornés, Enric Sòria, etc.), incorporats, amb pressupòsits diversos, a una plena normalització literària del català al País Valencià.
f
Literatura catalana